Moltes gràcies, molt honorable senyor president. Enllaçant amb les seves paraules, jo sóc conscient de la immensa dosi de confiança, i quasi diria «de credulitat», que els catalans han manifestat–hem manifestat–envers el president Pujol. I ho dic jo, a qui ha tocat el difícil paper de posar límits a la credulitat i peròs a la confiança–sense massa èxit, per cert. Ara sóc també conscient–ho toco, ho veig–que el sol fet que aquesta cambra sembli probable que m’atorgui la seva confiança genera, ja ara–almenys de moment-, una alenada d’adhesió popular, no sols per la meva persona, sinó per aquelles persones que representen el que en aquest moment el poble de Catalunya sap que és l’alternativa que governarà.

Aquesta és la màgia de la democràcia, que és una deessa subtil, que canvia passions de lloc, d’allà on toca amb la seva vareta. Però deessa filla–i aquest és el seu avantatge, que és previsible–de dones i homes, nascuda de les urnes humils, de les minúscules i rebregades paperetes de vot de milions de persones sense pretensions. I, per tant, sort mudable, que un dia apareix i fuig l’endemà, per tornar més amiga que mai si els que hem suportat o han suportat per un temps la seva distància, la seva absència, ho han fet amb dignitat. I aquesta ha estat, per mi, la lliçó de Jordi Pujol, potser la més profunda: haver mantingut ferm i dret un primer període enormement convuls i difícil. Jo sé que l’aura o el carisma de poder anirà perdent virtuts protectores amb el temps; ho sé.

És més: que la nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i menys sacralitzadora, més arran de terra, que nosaltres representem serà menys procliu a l’adoració i a l’himne enfervorit davant els líders del país. No diré: «Tant se val»; però dic: «Ja m’agrada.» No em farà feliç, personalment feliç, ho sé; però serà signe d’un poble despert, serà signe d’un poble despert com avui, d’un poble que s’endinsa en un altre tipus de goig, diferent del de la beatificació dels líders: el goig de la democràcia de debò, de la relativitat de tot, o de quasi tot, perquè la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic absolut, senyor president. I em presento ara, molt honorable president, senyores diputades i senyors diputats, davant de la cambra per donar compliment a l’encàrrec de presentar la meva candidatura com a president de la Generalitat i, en conseqüència, demanar la seva confiança; demanar la seva confiança per encapçalar un nou govern, d’acord amb el programa que els exposaré tot seguit.

Els ciutadans de Catalunya van decidir, el passat dia 16 de novembre, que no hi hagi un partit, un partit tot sol en aquest nou Parlament, marcant el camí de la Generalitat. I els partits que avalen la meva candidatura han actuat en conseqüència d’aquest fet. Han parlat, han dialogat, han contrastat els programes, s’han reconegut, els uns i els altres. En aquest temps de passió política, de passió política renovada per l’absència d’un guanyador clar, no ha estat fàcil trobar espais d’acord, però els han trobat, els hem trobat, i estem molt contents d’haver-los trobat, no pas solament perquè satisfan objectius de legítima ambició personal–meus o dels altres líders polítics que m’acompanyen, que els tenim-, sinó, sobretot, perquè responen molt clarament a la voluntat de la ciutadania tal com ha estat expressada.

Si estem contents del nostre pacte és, sobretot, perquè respon amb profunditat al mandat del nostre poble. Catalunya ens va dir: «Poseu-vos d’acord», i ens hem posat d’acord. Catalunya ens va dir: «No vull que cap partit tingui una força decisiva», i ens hem repartit la força. Catalunya ens va dir: «Cediu», i hem cedit. Catalunya va votar a favor d’una entesa, i hem fet l’entesa. El canvi serà històric, i ho serà perquè no respondrà només a la proposta de canvi que el PSC va fer als electors, ni tampoc a la que proposava Esquerra Republicana de Catalunya, ni encara a la que proposava Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa. El canvi serà la suma de totes tres propostes, una suma respectuosa amb els accents diversos, una suma que afavoreix la inclusió, una suma que té, per damunt d’altres consideracions, la gràcia d’expressar una característica de Catalunya que a mi em sembla essencial, però que fins ara no havia tingut ocasió de lluir: la nostra fabulosa varietat, la nostra fabulosa varietat com a poble.

Ara hi ha tres maneres diferents de dibuixar el projecte català, que s’han acostat, no sense dificultats, i han procurat superar les barreres que els separaven buscant espais de trobada. Val a dir que la història comuna, durant els anys que van des de 1930 fins avui, per part dels antecessors, del tripartit d’esquerres i catalanista, és plena d’encontres i desencontres, però s’hi pot llegir, primer de la mà d’Esquerra Republicana; després, sota el franquisme, de la mà del PSUC i del grup de Joan Reventós i Raimon Obiols, i, en democràcia, de la mà del PSC–finalment, PSC i Ciutadans pel Canvi-, una línia prima–roja, per cert, ningú no ho dubta, roja i daurada–que ha marcat el camí que duu fins aquí, fins a aquest precís moment en què, per primer cop en quasi setanta anys, les esquerres catalanistes venim a proposar a aquesta cambra, amb el màxim respecte, amb una emoció que no podem negar, que no puc amagar jo en aquest moment, la confiança de vostès, honorables diputades i diputats, per governar Catalunya en els propers quatre anys. Espero que n’obtindrem la confiança.

Els acords a què hem arribat en el si del tripartit de les esquerres catalanistes poden tenir avui al darrere, en aquesta cambra, un suport tan majoritari com no s’havia vist des de la investidura de 1984, fa quasi vint anys. Aquest és el primer punt que vull remarcar: tenim una gran força al darrere, un immens dipòsit de confiança per part del poble. Milers i milers de catalans que ens han votat, però també milers de catalans que no ens han votat, demostren aquests dies una alegria incontenible, no per haver guanyat, o no sols per haver guanyat en el cas dels que ho han fet, sinó per haver participat en una elecció en què el país ha tingut el coratge de canviar amb rotunditat. I això és maduresa de país. Aquest és ara un país políticament més complet.

No dic «un país complet»; altres canvis vindran. Un país més complet, no idèntic a una determinada versió d’ell mateix, que és perfectament honorable–tant ho és, que ha regit els destins d’aquest país durant més de vint anys-, però que n’és una versió, una sola versió, i, per tant, no pot encabir tot el país, totes les seves interpretacions, totes les seves síntesis i totes les seves possibles orientacions. No pot. Ha nascut la possibilitat d’una altra majoria, que els governants passin a l’oposició, i l’oposició, a governar. Podem endinsar-nos en un dels camins més apassionants de la democràcia i del liberalisme clàssic: el del relativisme polític, amb tot allò que té de positiu. I experimentarem el que altres ja coneixen i nosaltres encara no del tot. Aquest no serà el govern d’un partit, sinó de tres, com passa a la majoria dels països europeus–de dos o de tres-: a Itàlia, a França, a Alemanya, a Bèlgica, que tenen governs bipartits o de tres partits.

Cap sorpresa, doncs, cap novetat en aquest sentit; novetat en aquest país. Segon punt que vull destacar en l’inici de la meva compareixença: aquest govern buscarà l’acord amb els partits que no formen part d’aquesta majoria, que no formin majoria amb nosaltres. El buscarem en els temes que transcendeixen l’estricte marc de la governació i entren en el camp de les regles i dels principis que l’han de regir. Senyores i senyors diputats, poden estar-ne segurs; il·lustres diputats, poden estar-ne segurs: aquest no serà, en els temes que he dit, el meu govern, serà el govern de tot un poble tractant d’aconseguir, a través de l’impuls dels nostres grups parlamentaris, l’acord nacional de totes les forces polítiques aquí representades sobre els grans temes del país. I haig de parlar d’una nova majoria, en primer lloc, d’un nou govern.

Em presento amb la convicció que es donen les condicions per fer possible una nova majoria parlamentària i, amb ella, un nou govern de Catalunya. Les eleccions del passat 16 de novembre han propiciat, per primer cop des de l’any 1980, una majoria catalanista i d’esquerres, una majoria alternativa a la que han protagonitzat les sis legislatures seguides del nostre autogovern recuperat, durant més de vint-i-tres anys. Ha estat el meu propòsit i el dels socialistes catalans i els Ciutadans pel Canvi fer possible que aquesta majoria electoral d’esquerres cristal·litzés en una sòlida majoria parlamentària. La coincidència en aquest propòsit amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb Iniciativa Verds – Esquerra Alternativa fa possible el pas que avui donem. Catalunya ha manifestat la voluntat de canvi.

Reconec que no ha estat fàcil que nosaltres donéssim el pas endavant de l’Acord. La lectura que fèiem els socialistes catalans dels resultats electorals no era l’única lectura possible. Tots hem hagut de fer un esforç per acomodar les expectatives a les realitats electorals. Nosaltres mateixos, que vam oferir un canvi als electors, ens hem vist sorpresos per l’abast i per la complexitat de la resposta de la ciutadania. És innegable la voluntat de canvi expressada a les urnes, però les expectatives de canvi de la societat catalana són més profundes i més exigents del que semblava. Ha estat una gran lliçó que ens han donat els electors, i des de les ensenyances d’aquesta lliçó ens hem posat a treballar per construir una nova majoria plural, unida pel catalanisme d’esquerres.

Unida i plural, i per això més interessant, més rica d’accents propis, accents que, en voler-se mantenir, la fan més ambiciosa i més exigent–no s’enganyin sobre aquest punt. Hi trobaran escletxes, però hi trobaran virtuts, en aquesta pluralitat. En definitiva, una aliança més representativa de la Catalunya d’avui. I això no desdiu ni redueix el mèrit del resultat obtingut per Convergència i Unió i pel seu candidat. Sense entrar en com, en els arguments i en els recursos emprats, s’ha de parar compte que un milió de ciutadans–més d’un milió de ciutadans–els han seguit donant recolzament. Ni podem ni volem menystenir aquesta dada ni negar-li significació política.

Són molts ciutadans, que representen una part imprescindible del projecte nacional de Catalunya, en sóc absolutament conscient i actuaré en conseqüència d’aquesta consciència, però tenim una majoria legítima, plural i forta. No es tracta tan sols d’una majoria política que es tradueixi en una majoria parlamentària i en un nou govern, es tracta també d’una majoria social que es vegi plenament representada i integrada en les institucions d’autogovern de Catalunya, que les faci plenament seves, que trobi, en les seves polítiques, les respostes a les seves aspiracions i a les seves necessitats. No tinc cap mena de dubte sobre la plena legitimitat de la proposta que presento al poble de Catalunya, en aquest sentit. Compta amb un ampli recolzament electoral i espero que compti amb el recolzament parlamentari necessari. I aquesta és la legitimitat que comptes. Hi ha una legitimitat històrica, però, i la vull reivindicar.

Reivindico aquí, davant vostès i davant el poble de Catalunya, la millor tradició del catalanisme, el que nosaltres considerem la millor tradició del catalanisme; però ho considerem sense dubtes, sabem que hi ha altres versions i hi ha altres consideracions. Per nosaltres el millor catalanisme és el que representem, provinent de la tradició del catalanisme de les esquerres, tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara–com a mínim! Només des de la ignorància del que ha estat la història del poble de Catalunya durant el darrer segle es pot pensar o defensar que les esquerres catalanes no tenen prou legitimitat per governar aquest país. Només essent molt ignorant es pot pensar que no hi ha legitimitat. S’ha acabat el temps en què hi havia qui gosava repartir patents de catalanitat, s’ha acabat! Comença un nou temps, d’una catalanitat compartida i d’una expressió plural de la ciutadania catalana. Nosaltres ens reconeixem en una tradició, en un patrimoni comú, compartit per les esquerres catalanes, que el pas del temps ha anat decantant.

Ens reconeixem en la tradició federalista de Pi–de Pi i Margall-, en el liberalisme democràtic d’Almirall, en el catalanisme ciutadà de Gabriel Alomar, en el socialisme humanista de Rafael Campalans, en el federalisme nacional d’Antoni Rovira i Virgili. Ens reconeixem en l’esperit i l’obra dels presidents Macià i Companys, en la fidelitat del president Irla i en la tenacitat i clarividència del president que ens va retornar la institució, Josep Tarradellas. Déu n’hi do, l’empremta de les esquerres en la història del catalanisme! Fem nostres–vull dir que assumim i compartim–les tradicions polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del sindicalisme llibertari.

Hem compartit experiències polítiques determinants, amb ells i amb altres que van venir després, com l’Assemblea de Catalunya, que va sorgir de l’esquerra, i com el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas, també compartit. Hem governat plegats amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa-Verds molts ajuntaments de Catalunya, cada cop més. Hi han més ajuntaments governats per aquestes coalicions, en nombre, començant per l’Ajuntament de Barcelona d’ençà de l’abandó del pacte inicial, el Pacte de progrés, per part de Convergència i Unió, ja fa molts anys.

Hi ha més ajuntaments governats per aquestes coalicions que no pas per cap altra coalició. I, sobretot, el nombre d’habitants governats per aquestes coalicions d’esquerra catalanista és aclaparadorament superior al nombre d’habitants que no ho són, o que són governats–més ben dit, governats–per unes altres coalicions. És molt el que ens uneix. Sobre la base d’aquesta tradició compartida i de l’experiència política acumulada constatem que és molt el que ens uneix; molt més del que ens separa. Ens uneix la convicció que ara és el moment del catalanisme ciutadà, democràtic, integrador. Ens uneix la voluntat de normalitzar la vida política catalana amb l’exercici de l’alternança en el govern de la Generalitat. Ens uneix una visió de la Catalunya d’avui, de les seves incerteses i de les seves esperances.

Ens uneix la determinació de passar a l’acció per respondre a aquestes incerteses i a les preguntes de la societat catalana. És l’hora de la proposta, és l’hora de l’afirmació, és l’hora de les polítiques. Ens uneix la il·lusió de fer de Catalunya un país de referència en polítiques socials d’habitatge, educació, salut, seguretat. Aquesta és la principal de les il·lusions que ens uneix: fer de Catalunya un país on el patriotisme estigui basat, justament, en la consciència, en el coneixement i en el reconeixement per part dels que habiten en aquesta terra, que, pel fet d’habitar-hi, pel fet de ser-hi, són millors. Però que són millors en la seva vida social, en la seva vida de cada dia. Ens uneix la il·lusió–ho repeteixo–d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país. Ens uneix el propòsit de construir el més ampli consens polític i social per a un nou estatut al servei d’aquests objectius. I un nou finançament, al servei d’aquests objectius que he dit, que ha estat impossible en les darreres legislatures, quan ja era temps de fer-ho.

Ens uneix, en definitiva, senyores i senyors diputats, la passió de posar-nos al servei de la ciutadania catalana per treballar amb empenta, amb il·lusió i amb rigor pel progrés democràtic, nacional, econòmic i social del nostre país. Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa, l’etapa de més unitat política que Catalunya ha viscut de 1980 ençà. I voldria que les meves paraules aquí sonessin de nou amb tot el seu sentit. Perquè les paraules el necessiten, el sentit, i el país també. Perquè els darrers temps han masegat massa els mots; molt, els mots. Perquè el discurs polític, la paraula «política» ha pujat molt de to i de volum.

Perquè acabem de passar uns mesos–i era natural que fos així–en els quals no només s’ha abusat del poder–això no era natural–per part d’uns quants, en benefici propi, sinó que hi ha hagut una apropiació indeguda dels mots. I ai d’aquell qui creu que en té l’exclusiva! Voldria, doncs, que el respecte que Catalunya mereix comencés pel respecte i el bon ús de la paraula, el bon ús de la paraula en aquesta cambra. Els últims anys han estat anys malaguanyats en molts sentits; han estat anys, si més no, enutjosos. Massa sovint ha semblat que estàvem dominats per un diàleg de sords; no només durant la campanya electoral–tant de bo només hagués estat durant els quinze dies de campanya! No. Aquesta situació es va iniciar fa tres anys i s’ha perllongat d’una manera–al meu mode de veure–absurda.

La manca de voluntat de diàleg i la incomprensió han estat instal·lades massa temps en la coalició conservadora que mantenia el Govern gràcies al suport del Partit Popular. Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa per voluntat i per necessitat. Som en un moment històric transcendent: Catalunya ha dit que volia un canvi; ho ha dit de manera rotunda, inapel·lable. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya han dit que volien més Catalunya i més progrés. Hi ha molt per fer i estic convençut que serem capaços de fer-ho. Hi ha tant per fer que el fet de ser més i ser diversos esdevindrà un valor positiu i enriquidor i no pas un impediment o un destorb per a la governança, tal com CiU aquí i el PP a Madrid s’han apressat a predir.

Governar aquest país serà més complex perquè el moment històric que protagonitzem uns i altres és complex. Serà més apassionant perquè el moment és apassionant, però serà també immensament més gratificant perquè els homes i dones de Catalunya seran més presents que mai en el govern, com deia abans, amb més respecte per a tots, per a totes les sensibilitats i per a tots els accents. Hi ha un nou horitzó nacional possible. En aquesta nova etapa que em proposo de presidir, Catalunya s’ha de marcar un nou horitzó; un nou horitzó nacional, ambiciós i possible, de progrés compartit i de reequilibri social i territorial. I és al servei d’aquest projecte que jo em poso. Molt temps, massa temps, Catalunya ha estat dirigida pensant que el cosmopolitisme personal del president ja representava la grandesa del país, però en realitat aquesta virtut del president–que n’era–feia el país més passiu, més espectador que actor.

Jo vull que Catalunya recobri el seu lloc motor i decisiu a Espanya; econòmicament, sí, però políticament, també, o més. I amb tanta o més força vull que trobi el seu lloc a l’Europa dels pobles. Fa temps que m’escarrasso a predicar-ho. Molt temps, massa temps, Catalunya ha avançat a batzegades, refiant-se de la conjuntura i esperant caçar-les al vol. El «caixa – cobri» i el «peix al cove» han estat les grans divises nacionals. Pobre país! Coves foradats i cobraments fallits pertot arreu. Això s’ha d’acabar. La relació de Catalunya amb l’Estat no pot ser regida més temps per refranys mercantils. Jo vull que Catalunya formuli, defensi, lluiti per una proposta clara, compartida, unitària, pels temes de veritable interès nacional davant el govern d’Espanya.

Que la formuli i que l’exigeixi; que faci pedagogia fins on sigui necessari. I si en un temps pacient i prudent no s’escolta la seva veu unida, la veu unida de Catalunya, jo mateix demanaré de comparèixer davant la cambra per explicar-los, a vostès i al poble de Catalunya, on som i cap on crec que caldrà anar. Ara en parlarem. Molt temps, massa temps, a Catalunya s’ha confós persona i partit, partit i pàtria. Fins i tot s’ha pretès traspassar aquesta confusió com si fos una herència patrimonial. Mirin, jo no sóc Catalunya més que en una part infinitesimal. Això sí, una part petita dotada d’una vocació inacabable d’ajuntar totes les parts en el dibuix d’un projecte compartit per la majoria del poble, per la gran majoria. Jo vull una Catalunya rica i plena, com proclama el nostre himne, i per aconseguir-ho cal més convicció raonada que fe caiguda del cel.

Cal més generositat i cal més llibertat. Comparteixo amb Josep-Lluís Carod la preocupació per aquestes parets guixades amb l’equació reduccionista que pretén que Convergència i Unió i Esquerra Republicana és igual a Catalunya. Després del que han dit les urnes aquesta afirmació és miop, és agressiva i és alarmant. O potser només era fruit del neguit–confiem- hi. Espero que els qui en compartien el sentit no passin del neguit al ressentiment. Els socialistes no som rancuniosos, tot i que no s’ha fet res per fer-nos oblidar com se’ns va foragitar del temple amb insults i crits ara farà vint anys. Dit i oblidat. Molt temps, massa temps, Convergència i Unió ha tingut oportunitats, una rere l’altra, de dur a terme la transformació del país i les polítiques que els nous temps exigeixen i no ho ha fet. No ho ha fet prou o no ho ha fet prou bé.

Per això demà farà un mes que la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya han donat el seu suport a un conjunt de forces que duien un conjunt de propostes que han acabat en un programa compartit. En aquest nou horitzó, que es va perfilar el dia 16 de novembre, hem de definir quins són els nostres objectius, què hi veiem i què hi desitgem. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo…, i quan dic que el tindrem vull dir que sé que el tindrem, i no ho sé per ciència infusa, ho sé perquè és raonable que el tinguem, no perquè l’estatut sigui raonable, sinó que és raonable pensar que es donaran les condicions en què serà aprovat. I em penso que aquest és un pensament que compartim molts, a totes dues bandes d’aquesta cambra.

Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo un nou sistema de finançament per poder dur a terme les inversions i les polítiques que es marquen en el programa social en què hem treballat conjuntament, i l’aconseguirem. No de cop, no pas fàcilment, però ens en sortirem. Veig i desitjo una nova organització territorial perquè els territoris tinguin finalment veu pròpia, i la tindran, tal com demana l’Estatut i no s’ha fet. Veig i desitjo unes institucions més pròximes i més transparents, i ho seran, ho poden ser. Veig i desitjo un respecte i una atenció pel món rural que defugi un paternalisme que li ha fet més mal que bé, i canviarem paternalisme per respecte i per innovació. Veig i desitjo oportunitats per a la gent emprenedora, per a les petites i mitjanes empreses que constitueixen un teixit sobre què la nostra economia és possible; té camp per córrer i l’hi aplanarem tant com sigui possible.

L’horitzó que tenim com a poble és ambiciós, és ample, un horitzó esplèndid si sabem encaminar-nos-hi en els propers anys, perquè el projecte que proposem als ciutadans de Catalunya avui no és només un projecte de govern, és un projecte de futur. L’amic José Ramón Rikalde deia un cop que el País Basc és una societat amb un alt grau, molt alt grau, d’identitat i, alhora, amb un grau mínim de vertebració. A Catalunya, i aquí rau una de les diferències que ens afavoreixen, aquest grau de vertebració és molt més alt i el govern que em proposo de presidir, si aquesta cambra em fa confiança, encara el vol fer més sòlid i robust.

Perquè això sigui possible ens calen les eines adequades, la més important de les quals és, juntament amb el finançament, sense cap mena de dubtes, l’estatut, un nou estatut. Aquest ha de ser el primer dels grans acords nacionals, senyores i senyors diputats. Més endavant, en parlar el programa de govern, m’hi referiré de nou. El nou estatut ha d’escriure, ha de descriure i fixar el marc que Catalunya necessita en aquesta nova etapa. Jo he dit que no vull presidir el govern de la protesta, sinó el de la proposta, i la proposta més important que Catalunya farà a Espanya serà la del nou estatut, important no només per al poble de Catalunya, sinó també per al conjunt dels pobles d’Espanya.

L’estatut ha de servir abans de res per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. A la majoria dels catalans no els interessaria l’estatut, ni el que tenim ni el nou, si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat com a base d’aquest nou patriotisme que jo els dic que pot néixer. Senyores i senyors diputats, l’autèntic patriotisme, els sentiments de pàtria més forts i més profunds, han nascut o de la resposta a una agressió exterior o de l’obtenció per a tothom de nous drets i d’una nova dignitat.

El segon tipus de patriotisme ha resultat més fort que el primer; més fort, més resistent, més civil, més compartit, més republicà. És el cas del patriotisme francès, de l’americà i, en certa mesura, del rus, fills de tres revolucions que van permetre als seus ciutadans no solament–no discutirem en què van acabar-…, dic que el moment en què van néixer i que els fa encara existir avui, aquests patriotismes…, van néixer fills de tres revolucions que van permetre als ciutadans no solament de no ser envaïts i de vèncer les agressions, sinó de fer-ho sobre la base de l’orgull ciutadà, del ius solis, del dret del terra, del sòl, de la dignitat conferida a tots els habitants d’aquella terra pel fet de ser-hi, independentment del seu origen, del seu idioma, de la seva nissaga.

Aquesta ha estat la seva fortalesa. Això és el que volem aconseguir a Catalunya. No dic que no s’hagi avançat en aquest sentit durant els darrers anys, fóra injust, s’hi ha avançat, però aquest projecte ha quedat obstruït pel de l’equidistància, el tacticisme, la desconfiança, la prudència excessiva, sota el paraigua de la identitat d’origen que tot ho cobreix i tot ho justifica. En aquesta línia, per mi l’important és entendre i aconseguir que l’estatut esdevingui una eina suficient per donar resposta real i efectiva a les aspiracions dels ciutadans com a ciutadans. Bàsicament, en la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible, en abordar la inseguretat.

L’estatut ha de servir…, la inseguretat al carrer, als barris, a les escoles, al món laboral, a casa, o per la salut o per la degradació dels serveis públics, aquesta inseguretat creixent que conviu amb la major riquesa que tenim, hi conviu, i, per tant, fragilitza la ciutadania. L’estatut ha de servir per abordar amb valentia i seguretat el fenomen de la immigració.

Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant demagògicament l’adhesió electoral–a les quals durant un moment va semblar que el nacionalisme català també es volia adherir, sortosament això no va prosperar-, davant, dic, d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant demagògicament l’adhesió de la gent, el govern de la Generalitat necessita les eines i els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als barris de les nostres ciutats i als barris dels nostres pobles, i la solució d’aquest problema no és la solució de la conseqüència, és la solució de la causa de molts dels problemes que tenim, i l’altra solució és una de molt més difícilment abordable, com és el control efectiu dels fluxos d’immigrants, cosa a la qual els governs que hem tingut, a Madrid i a Barcelona, ens han promès que realment hi posarien mans a l’obra i que ho aconseguirien, però que no ho han aconseguit ni probablement ho aconseguiran, ni probablement ho aconseguirem,perquè és un fenomen que ens supera des del moment de la inexistència de frontereres clares dintre d’Europa.