Em preguntava si aquest lloc, la institució més important d’aquest país, imposava, i creieu-me que imposa, i molt. Si l’elogi debilita, estic fos, després de tot el que s’ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento. Jo vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van escollir. M’ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la seva gent em van escollir: «Creu-me, l’únic mèrit que tens és que has sigut l’escollit». I vaig pensar que era una molt bona manera d’afrontar la meva professió; la millor manera. Després d’això, em diuen: «Si, bé, però heu guanyat tot el que heu guanyat», i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d’altres, tots m’han aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels jugadors que tinc ara també n’he après molt. Jo visc la meva professió d’aquesta manera. Només hi ha una cosa que m’imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc passió pel meu ofici.

L’adorava quan jugava, l’adoro quan l’entreno, quan en parlo, quan estic amb gent discutint d’això i d’allò. Al final tot es redueix a instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha un moment que ens fa joia, que disfrutem, i el vull compartir amb vosaltres. Abans de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me’n vaig al soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet que m’he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un o dos DVDs del següent rival que em preparen el Carles, el Dome i el Jordi, que també m’acompanyen en aquesta aventura. M’assec, agafo un bolígraf i foli i començo a veure els partits de l’equip a què ens enfrontarem. I començo a apuntar: el central dretà juga millor que l’esquerrà, l’extrem dret és més ràpid que l’esquerrà, aquests juguen pilotes llargues, aquests juguen així… I vaig apuntant tot el que se m’acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la professió… Creieu-me si us dic que sóc entrenador per aquest instant. Tota la resta és un afegit que un, evidentment, ha de portar. Imagino que per al president de la Generalitat també hi ha moments de joia i d’altres en què ha de fer el protocol. Doncs jo tinc aquest instant de màxima joia. De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic: «Ja ho tinc, demà guanyarem». No saps per què, però hi ha una imatge, unes coses que has vist, que et fan dir: «Demà guanyarem». No us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m’encarrego jo de dir als meus paios: «Nanos, ho hem de fer així», i de vegades surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu. És d’aquesta passió que no sé d’on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a conèixer, i l’avi per part de mare prou feina tenia d’amagar-se durant la postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i la tinc igual que quan era petit.

Im’agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l’esport, no el futbol, l’esport. A mi els meus pares m’han educat força bé, molt bé, diria, l’escola m’ha ajudat, però el que m’ha educat és el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m’han donat tot el que jo ara sóc com a persona, a mi m’ho ha donat haver fet esport. Allà m’han ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació, m’han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t’ensenya a aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és responsabilitat teva. L’esport, de ben petit, amb el Barça, que és on més temps he estat, és tot que m’ha fet com a persona. Del Barça en podríem parlar molta estona, perquè en parlo cada tres dies, però voldria fer-hi una referència petitíssima. Avui només vull citar en Valero Rivera, un meravellós entrenador d’handbol que un dia em va dir: «El Barça ens fa bons a tots, viu la teva professió donant gràcies a aquesta institució, i no visquis mai demanant alguna cosa d’aquesta institució». És una altra cosa que m’ha acompanyat i cada dia que sóc allà amb els meus jugadors sempre reivindico com n’arribem a ser de privilegiats.

Amb 23 anys em van fer Un tomb per la vida i amb 40 em donen la Medalla d’Or de la institució més important d’aquest país. Em sembla que és un mica precoç tot això, però sapigueu que en part sóc aquí perquè hem guanyat molt darrerament, i això ajuda que m’hagin donat aquesta medalla. Però creieu-me que si no haguéssim guanyat tant estaria igual d’orgullós per com la nostra gent ens hem esforçat perquè les coses funcionessin i que la gent estigués orgullosa de tots nosaltres.

Permeteu-me només una cosa: jo no vull ser exemple de res. Jo vaig néixer a Santpedor, un poble prop de la capital del Bages. Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta obsessió de feina probablement retrobaré, només procuro ser un bon fill dels meus pares, i sobretot, sobretot, procuro ser un bon company de la meva companya, que junts puguem disfrutar del meravellós espectacle que és veure crèixer la Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l’objectiu de no emprenyar-los gaire perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.

Molt honorable presidenta del Parlament, és un honor immens poder rebre aquesta medalla. De part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables.

Moltes gràcies i visca Catalunya.