CiU ha guanyat les eleccions. Felicitem la coalició i Artur Mas. Ho hem dit i reconegut des del primer dia. Ara, a l’inici d’aquest debat reiterem aquesta felicitació.

Vull fer també un reconeixement especial al President Montilla. Per la seva actitud, la seva exigència, la seva dedicació, l’exemplaritat dels seus gestos, i la dignitat extrema en l’exercici de la Presidència. Per la mateixa manera d’assumir la Presidència des d’una catalanitat convençuda. No com la culminació d’unes polítiques concretes anteriors. Per haver portat Catalunya a la màxima fita d’autogovern de la seva història i també al màxim nivell d’infraestructures i serveis públics.

Precisament penso que ja que el candidat ha insistit de forma preferent en els temes de la crisi econòmica, estaria bé que Artur Mas fes seva la proposta en campanya de José Montilla, de convocar immediatament, com a primera mesura, una cimera sobre la crisi. Coneixem, respectem i hem treballat amb Salvador Alemany i amb el Dr. Vilardell. Però l’abast de la crisi requereix de consensos molt amplis i d’assessoraments molt diversos.

Un cop fets aquests reconeixements voldria subratllar que el nostre sistema reclama, exigeix, estabilitat parlamentària. En el desplegament de les facultats legislatives i ara mateix en l’elecció del President. Les eleccions han deixat les coses clares, però deixen el primer partit a sis escons de la majoria. Aquesta és una dada rellevant. La garantia de l’estabilitat parlamentària dependrà, potser aleatòriament, de la disposició variable d’aquests sis vots que manquen. No sé si és un bon camí en els temps que corren. No ho és per a garantir el Govern fort que, com vostè mateix diu, el país necessita.

L’endemà de les eleccions, el Grup Parlamentari Socialista es va afanyar a aclarir que facilitaríem l’elecció immediata de la Presidenta del Parlament de Catalunya. Ho vam fer sense condicions. Només per evidenciar de forma visible el reconeixement del resultat.
Avui, però, estem davant d’un moment diferent. Hem d’elegir el nou President de la Generalitat de Catalunya.

Hem escoltat atentament aquest matí el discurs i les propostes del candidat. No hi veiem elements rellevants per donar un vot favorable. No veiem l’orientació de les polítiques que es proposen, ni veiem les majories amb què es proposa de tirar-les endavant. Sovint ens ha parlat del què i mai no ens ha parlat del com.
M’agradaria, però, més enllà d’aquesta constatació, parlar de les qüestions més rellevants de la política i de la vida del nostre país.

Per al Grup Parlamentari Socialista adquireix avui un sentit molt especial la paraula futur. El tema central del debat és, o hauria de ser, el futur de Catalunya. I, més concretament, el futur de les catalanes i els catalans d’avui i de demà. Vull dir que aquest matí l’hem sentit parlar més d’empreses que de persones. Hem sentit parlar més d’aixecar Catalunya que d’ajudar els catalans i les catalanes que ho estan passant malament.

Mirar el futur vol dir pensar Catalunya amb mirada llarga. Vol dir mirar endavant, no mirar endarrere.

Vol dir no fer ara, avui, judici d’intencions sobre els darrers set anys o sobre els anteriors 23. Vol dir no anar a buscar a la cantonada mateix excuses de mal pagador. Uns anys i altres, indestriablement, formen part del període més llarg d’autogovern contemporani de Catalunya.
Són testimoni viu de l’alternança.

Tenen uns i altres un valor exemplificador per a tothom.
En aquest sentit, hi ha un capteniment de ressorgiment democràtic que els proposo de compartir. Un nou pacte cívic, de civilitat compromesa. De vibració compartida i il·lusionada en l’exercici pràctic, diari, de les llibertats.

De trencament d’inèrcies,de sobreentesos,de frivolitats retòriques.
La desafecció és el termòmetre de la política?
O és el reflex de problemes més profunds?

He llegit apel·lacions seves reiterades, en els dos debats anteriors, senyor Mas, a la necessitat de consensos amplis, a la necessitat de grans acords en les qüestions de país. I avui de quins consensos parlem?

En aquells moments per a vostè la governació concreta era “la fàbrica d’abstencionistes”.
Ara, el vot en blanc actiu, la mateixa abstenció, l’obertura dels espais polítics, és també una conseqüència de la governació recent del país o és l’expressió més complexa de crisis més àmplies i més profundes que toquen igual, com no pot ser altrament, la política i la societat?
Estem abocats, ara, a treballar més amb valors i amb emocions, sovint intangibles, que amb el còmput material de l’obra feta. Pragmàtics i volàtils alhora afirmem socialment que l’obra feta, feta està!

I si és així, en la definició dels horitzons de futur: com construïm confiança i seguretat?
Com construïm orgull i autoestima?
Com proclamem i exercim ambició i obertura?
Com projectem una mirada generosa i extensa cap a la realitat d’un món global i d’un procés de canvi vertiginós?
Hi ha, en el seu discurs, els ingredients que calen per a respondre afirmativament a aquests interrogants?
Interrogants que són genèrics, però que són rellevants i pertinents.

Crec sincerament que no. Crec que hi ha més mirada curta que llarga. Més pressa que paciència. Més regat curt, que visió de la jugada.

Més ambigüitat calculada que respostes clares.

Més nedar i guardar la roba que definició d’objectius.

Més abstracció, que concreció. Més vaguetats, que propostes. Més intangibles que programa.
Ho reitero per deixar clar que no votarem la seva investidura. Ho dic per afirmar algun dels temes que per a nosaltres són transcendents.

Ho dic per reiterar ras i curt, com he fet sovint aquests dies, que serem una oposició clara, contundent, exigent, crítica i constructiva.

Una oposició que ha escoltat la veu del poble, que ha llegit els resultats. Que sap que ara més que mai requerim de la grandesa de la política per a fer front al gran repte que tenim per davant: l’abast, la dimensió, les característiques de la greu crisi econòmica que tenim aquí i al món en graus diversos.

Som una oposició que no perdrà mai de vista en els propers quatre anys l’afirmació sovintejada dels ciutadans sobre “la que està caient”. I amb la que està caient no fugirem d’estudi.
És en aquest context que el Grup Parlamentari Socialista vol ser més alternativa que oposició.
Deixem ara el Govern. Però volem tornar a governar Catalunya. Ho afirmem amb modèstia i amb ambició. Amb reconeixement de les dificultats actuals, però amb voluntat de formular propostes que ajudin.

Volem ser el referent del catalanisme socialdemòcrata. També el referent del catalanisme. I el referent de les esquerres.

Futur obert com a objectiu clar. Horitzó obert per lluitar contra la crisi.
Podem carregar les tintes, o podem mirar de dibuixar un quadre realista.
El panorama és dolent. Tothom ho diu. Però ho és més en la perspectiva general, de les coses que no depenen de nosaltres.

Catalunya està més preparada que d’altres per sortir de la crisi; com vostè mateix ha reconegut aquest matí.
A Catalunya hi ha símptomes esperançadors.
Les exportacions
El turisme (Barcelona / creuers)
La culminació de gran infraestructures es comença a tocar.
El major pes de la indústria.

Tothom que explica que li van bé les coses afegeix immediatament totes les pors, tots els temors. Por del crèdit, de la liquiditat, del deute, de la banca. No
tenen por per ells, tenen por pel sistema. La zona euro, Europa, el món. Temes dels que, per cert, vostè no n’ha parlat, com si la crisi d’aquí fos una altra crisi diferent.
Ja li he dit a l’inici que li proposo que faci seva la proposta del President Montilla.
Caldrà saber també si el Govern i el programa que ens proposa i que vostè vol presidir està en disposició de seguir el full de ruta i el guió de treball de l’Acord estratègic per a la internacionalització i la competitivitat de l’economia i la qualitat de l’ocupació que va saber anticipar-se a la crisi mateixa.

I no cal dir que és evident que en els grans temes dels Pactes Nacionals convindrà saber, que la Cambra sàpiga i els ciutadans també, cap a on pensen decantar la seva orientació, les seves polítiques per a respondre a les qüestions de la més apressant actualitat.

Al voltant de:

1. Les infraestructures i l’equipament físic del país i els seus serveis públics. En l’ordre de prioritats futures i en la culminació de l’obra en curs.

2. La recerca i la innovació. El món del coneixement al servei del progrés i de la modernització. I, sobretot, un nou impuls de més i més ambició econòmica orientada als sectors que aporten, en aquest camp, alt valor afegit.

3. L’habitatge i el sòl com a un factor d’equilibri, d’igualtat, de contenció, de canvi de model productiu imprescindible.

4. L’educació, objecte primer d’un pacte i després d’un acord per impulsar la Llei d’educació que ara s’haurà d’aplicar. Si l’informe Pisa parla de progressos i d’una creixent igualtat en el model educatiu català, com continuem treballant per fer de la formació el factor clau de progrés i de les oportunitats del país i, molt especialment, dels nostres joves?

5. La societat. La població que creix. Les demandes que formula, les necessitats que té. La dimensió social de la demografia. Posar les polítiques al servei dels ciutadans en la seva estricta col·lectivitat.

6. La immigració, les condicions bàsiques per a garantir la igualtat de drets i de deures. La rigorositat en el tractament dels fluxos i de les relacions laborals. La garantia imprescindible de la dignitat de totes les persones.
I l’assegurament que determinades idees, orientacions i actituds que voregen la demagògia o la més radical manipulació del fenomen en sentit intransigent, per no dir xenòfob, no formen part de cap de les maneres del full de ruta de la governació que ens proposa CiU.

I 7. O podríem fins i tot parlar d’un pacte que van subscriure els nostres grups parlamentaris, en la legislatura de 1995 a 1999, i que en alguns aspectes essencials, nacionals gosaria dir, de la política lingüística figura implícit en el Pacte Nacional per a l’Educació i la corresponent Llei.

No cal, però, que li digui que aquests punts que acabo d’esmentar, pels quals reclamo una major concreció i un major compromís, no són els únics, ni sempre són els més importants del nostre programa, dels nostres objectius, de les nostres propostes.

Fem també una aposta municipalista. L’entesa amb el món local; un món del qual no ha parlat o només ho ha fet per subratllar dèficits de seguretat a Barcelona el mateix dia que es constata l’èxit d’un model turístic.

A favor de les persones i les institucions.
Sense condicions.
Sense hipoteques.

La construcció de consensos pot tenir aquí una geografia variable.
I nosaltres hi som força de govern i seguirem essent-ne en qualsevol escenari.
Però el consens social es juga en un altre terreny:
La construcció d’un projecte nacional des de baix, des el territori, amb les persones i les institucions, per assolir un edifici sòlid i equilibrat.

El món local, la xarxa de treball social, de mediació, de dinamització econòmica és la principal vacuna contra la fractura social, contra el trencament de la cohesió social. Una eina bàsica de lluita contra la crisi.

El nostre accent es posa en l’assegurament de l’estat del benestar, de les polítiques socials, dels compromisos amb la sostenibilitat.
Ho dic perquè a vegades podria semblar que les polítiques es confonen i les prioritats també. I que sota el paraigua de la voluntat de sortir de la crisi s’hi aixopluguen fórmules màgiques i universals que no tenen cap càrrega ideològica. I que per altra banda ja s’ha demostrat que no serveixen.

Un Govern “business friendly” és un govern que només pensa en el negoci i els empresaris?
Que sota la idea de l’emprenedoria creuria que si no hi ha empresaris no hi ha empreses i que importen poc, o clarament menys, els treballadors?, vull dir amic dels negocis?
Un govern que promet molt i baixa impostos és un govern que guanya credibilitat o és un govern que només es guia pel vent de la conjuntura?

Un govern que diu que vol aprimar l’administració, practicar l’austeritat, reduir el dèficit i crear llocs de treball, i no diu com ho farà, és un govern que pot suscitar la confiança i la seguretat que la ciutadania necessita i espera?

Un govern que diu que vol aprimar l’administració i no té els comptes clars d’on fer-ho, com fer-ho i per on tallar, és en realitat un govern que ens està anunciant retallades severes en les prestacions dels serveis públics que hem construït i conquerit amb sacrifici i dificultat? Li recordo, en aquest sentit, que la base és l’Administració del 2010. I que fa temps que en un 90% les baixes per jubilació ja no es cobreixen.

Fins aquí, algú pot pensar que aquest és un debat molt lluny d’algunes realitats recents començant per la sentència del Tribunal Constitucional i les seves conseqüències.
Vull referir-me, ara un moment, a les qüestions que afecten el món de la cultura, al de la política i la seva valoració i al del catalanisme i les relacions de Catalunya i Espanya.

No és un debat que es pugui defugir, però tampoc no és el debat que ens pugui acaparar mentre hi ha qui no està en condicions de pensar i interessar-se per aquests temes, simplement perquè l’angoixa per la feina i per la vida li ocupen tot el temps.

Però sovint les urgències fan perdre de vista les arrels. L’aliment nutritiu que ens assegura el futur de què parlàvem.

Alguns governs de CiU havien arribat a tractar els temes de la cultura a Catalunya, més com un perill que com una oportunitat. I essent això cert, és igualment cert que estic totalment d’acord amb la seva afirmació d’avui que la “cultura és el nervi de la nació”.
Aquest és ara un dels camins per al redreçament.

El món de les llengües, de la literatura, del teatre, del cinema, de les arts plàstiques, de la dansa, de la creació en general; el món de les biblioteques, dels arxius, del patrimoni cultural i natural, és actualment un món ple d’oportunitats.

És un camí, un, per a la creació de riquesa, per a la creació d’ocupació, per a la difusió i el coneixement, el prestigi i l’excel·lència de Catalunya.

En parlem poc, hi dediquem poca atenció i encara menys recursos.
I no veig ara, en el seu discurs, que aquesta qüestió hagi merescut massa atenció, com tampoc n’ha merescut el món rural.

No és un oblit sectorial. Podríem fer, com va fer vostè en el primer discurs d’investidura del President Maragall, un repàs de les llacunes en el terreny que tradicionalment hem anomenat dels grans sectors de l’economia productiva. I en trobaríem unes quantes. Fins i tot una confusió sorprenent entre el “micro” i el “macro”, que és evident.

Però la clau del problema rau en el fet de no considerar aquesta qüestió, l’economia de la cultura –com tota la del tercer sector- com a formant part dels fets rellevants per a la necessària dinamització de tots els nostres sectors d’activitat econòmica.

També aquí es compaginen alguns trets essencial de Catalunya, de la seva identitat i de la seva personalitat, i la càrrega econòmica d’aquests sectors.
Acabo amb la política primer i, finalment, amb el catalanisme.

He parlat al principi de la necessitat d’un reforçament i un ressorgiment democràtics. Voldria concretar la nostra preocupació. En el terreny de les percepcions ciutadanes.
Ni un sol membre d’aquesta cambra no pot romandre indiferent davant de l’enquesta que hem conegut aquests darrers dies sobre la percepció dels ciutadans en relació amb la corrupció.

Simplement perquè denota un grau de generalització del desprestigi que hauria de comportar un compromís col·lectiu i compartit de recuperació del crèdit. Ho dic sense fer esment a cap cas concret. Ho dic només perquè aquesta és una qüestió al voltant de la qual no es pot amagar el cap sota l’ala i no aclarir totes les coses fins a les últimes conseqüències i amb la màxima radicalitat i exemplaritat.

I, per altra banda, perquè hauríem de tornar a situar la política molt més en el terreny que li pertoca. Molt en la línia del que ha escrit recentment el nostre President Isidre Molas, vull dir el del nostre partit:

“Quan en algun rampell esquerranós ara dic que no sóc un polític, alguns em miren sorpresos i s’ho prenen com una ocurrència d’un avi que intenta practicar la ironia per dir allò que no vol dir d’una manera directa. No em dec explicar gaire bé, perquè la política no és una professió, sinó una activitat, encara que sigui continuada; per això em neguiteja que gent valuosa consumeixi els millors anys de la formació humana sense adquirir els coneixements i les habilitats de l’exercici d’una professió” (d’El meu temps de presó.1962-1963. Trencadís de records. pàg.135-136.).
I, finalment, el catalanisme; la relació Catalunya-Espanya.

Hem dit i repetit que la restitució de la plenitud de l’Estatut i la revisió del pacte constitucional eren el marc per a fer possible l’assoliment de l’autogovern màxim. Per assegurar el camí de l’èxit i defugir la frustració. Per parlar amb claredat. Per evitar aixecar falses expectatives. Per dimensionar adequadament els objectius i els esforços. Per fer avenços tangibles sense retrocessos clamorosos. Per defugir les ambigüitats.

Ho repeteixo ara, i ho formulo per acabar també amb paraules d’Isidre Molas, del mateix llibre que té, alhora, el valor de la màxima actualitat i el sentit de la revisió dels fets del passat; primer doncs el fil de la història:

“Vivia el meu catalanisme espontani sobretot com la fidelitat a una llengua comuna, a una cultura comuna i a una pàtria comuna des de l’ànsia de plenitud de les llibertats i de la societat plural que forjava la seva expressió nacional en el federalisme.”.

I saltem a l’actualitat per tancar el fil argumental, del context que avui ens toca viure:
Diu Molas: ”Mai no he estat nacionalista i sempre he intentat viure i moure’m com un català nacional. L’esforç per fer més justa, més pròspera i més lliure la pròpia pàtria havia de desembocar en la participació d’aquesta en un mosaic de pàtries superposades cada dia més entrellaçades. Espanya i Europa haurien de ser pàtries compartides; si ens admeten tal com som, és clar. El catalanisme necessitava fer Catalunya, fer Espanya i fer el món com a pàtries lliurement volgudes dels catalans, cooperant en llibertat a través de llaços federals amb tots els pobles i les persones. No sé si aquest somni dèbil i llunyà, tot just entrellucat, coincideix o no amb les necessitats actuals més immediates, però segueixo creient que el millor futur de Catalunya passa per un catalanisme fidel a la concepció de la unitat civil del poble, compromès amb la conquesta de drets iguals per als seus ciutadans i amb la justícia social.”
Estem en el període de més autogovern, millor finançament i màxima inversió de l’Estat de la nostra història. No entrem en una transició.

Podem avançar, sí. Però amb pas ferm, clar i decidit, acordat amb un horitzó clar. Sense generar falses expectatives, ni focs d’encenalls. Tampoc sense renúncies bàsiques. No oblidi que sense nosaltres no hi ha consens.

Som alternativa i defensem posicions contrastades. Més enllà de totes aquestes discrepàncies hi ha acords possibles. Els que els ciutadans consideren necessaris.

Nosaltres posem l’èmfasi en el servei públic, vostès en l’interès públic.

Nosaltres posem l’èmfasi en el món del treball i de l’empresa, vostès només (aparentment) en el de l’empresa.

Nosaltres pensem en l’alt valor de la funció i dels servidors públics, vostès parlen d’excés de burocràcia i d’aprimament imprescindible de l’Administració.

Nosaltres parlem de l’estat del benestar, vostès de facilitar l’activitat econòmica eliminant obstacles.

Nosaltres pensem que és difícil mantenir serveis i rebaixar impostos, vostès opinen que s’han d’abaixar impostos (fet perfectament popular per altra banda).
Nosaltres proposem polítiques actives per treure el 40% d’atur juvenil, vostès en parlen però no proposen res.

He fet un repàs sintètic dels temes, de les prioritats, de les actituds del Grup Parlamentari Socialista. Com a alternativa ens concentrarem en les persones i el país, i com a oposició ens concentrarem en el control, el seguiment i la crítica de l’acció del Govern.

Parlant clar i estenent la mà sempre que pensem que la gent i el país esperen de tots un gest que faciliti la reconstrucció dels fils de confiança que la crisi econòmica ha trencat.