Catalans! Catalans!

Comprendreu que he de fer un esforç per a superar l’emoció d’aquests instants i poder-vos dirigir la paraula. És el meu poble, el nostre poble, és aquesta Plaça i és aquest balcó …! Tornem a reprendre la nostra tasca després d’hores doloroses i amargues. Per la voluntat, per l’afecte i per la simpatia de la sagrada onada popular, som altra vegada ací.

Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment; res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar. (Grans aplaudiments.)

Difícil és la tasca que ens espera; però jo dic que estem possessionats de la nostra força, que ens portarà endavant per Catalunya i per la República. (Aplaudiments.)

D’ençà que hem sortit de l’exili, germans estimats, ens hem trobat per terres d’Andalusia i per terres de Castella sota el mantell comprensiu de la República, hem trobat paraules clamoroses d’afecte. Jo recullo ara la seva veu, i de tot cor els envio la nostra simpatia i la nostra solidaritat per tal de construir una República lliure, d’acord amb la voluntat del poble. Ciutadans! Catalans! Jo no vull, en el procés i en el curs de les hores històriques que vivim, jo no vull acabar les meves breus paraules de salutació, sense retre homenatge a la memòria santa i a l’esperit immortal de Francesc Macià… (Grans aplaudiments que duren llarga estona.) Ciutadans, salut! Les meves forces s’esgoten. Vull, però, recordar els qui en aquella jornada dolorosa varen morir: En Compte, l’Alba i tots els màrtirs de l’ideal. I vull acabar només amb un crit que condensi els nostres amors, amb el crit de la terra sempre eterna i inabatible; amb el crit de la nostra voluntat i del nostre sentiment; amb el crit de: Visca!, Visca!, Visca Catalunya!!