El passat 11 d’octubre vam celebrar un nou Beers&Politics. El títol de la jornada va ser «El futur electoral del PSC“, a càrrec d’Oriol Bartomeus y de Laia Bonet. Oriol es Politólogo y profesor de Ciencia Política en la Universitat Autònoma de Barcelona y la Universitat de Barcelona. Laia es profesora de derecho en la Universitat Pompeu Fabra y fue diputada en el Parlament de Catalunya de Catalunya durante la IX legislatura, donde ejerció de portavoz adjunta del PSC. En la trobada col·laborava el Cercle Gerrymandering, que en el darrer mes ha publicat tres interesantíssims articles sobre el tema: «El zugzwang del PSC» (Carles A. Foguet), «PSC, pocs i mal avinguts?» (Berta Barbet) i «Adapt or die: la cruïlla del PSC» (del propi Oriol Bartomeus).
Us deixem el resum del que van dir tots dos ponents, a qui agraïm la seva ponència:
ORIOL BARTOMEUS:
Sovint tendim a parlar de la crisi del PSC com si fos exclusiva d’aquest partit, com si aquest fos un partit diferent de la resta. No l’és. El que li passa, passa a molts altres partits. Diria a tots els partits que tenen una existència llarga i que han conegut moments d’esplendor i ara viuen moments de crisi.
Dos elements que m’han saltat al conscient quan penso en el moment actual del PSC.
1. La frase del ministre francès d’educació, Vincent Peillon, parlant de l’ascens als sondeigs del Front Nacional i de la victòria ultra a l’elecció parcial de diumenge passat: “els fracassos polítics comencen sempre per dimissions intel·lectuals”.
2. Robert Michels i la seva clàssica llei de ferro de l’oligarquia, plantejada fa un segle i que segueix sent vàlida per descriure la deriva de tota organització humana, que porta a un segrest virtual del grup per part de l’elit dominadora i que porta al conservadorisme i l’endogàmia, que fa que només existeixi el món de dins, o com a mínim aquest tingui prioritat sobre el de fora.
Què vull dir amb aquestes dues notes? Són més enzes els dirigents del PSC que el comú dels ciutadans? Són més malvats? Més maquiavèl·lics? Més retorçats? Més endogàmics que qualsevol altre partit? És a dir, la deriva del PSC s’explica per tenir una direcció més idiota i oligàrquica que les altres? No, rotundament no.
Els dirigents socialistes simplement han actuat d’acord amb un principi fonamental: no toquis el que funciona. Perquè el model del PSC ha funcionat durant un cert temps (bastant llarg, d’altra banda). Durant més de vint anys els socialistes han governat els principals ajuntaments del país i han participat de la governació de l’Estat.
Ha estat l’èxit el que ha fet dimitir intel·lectualment els dirigents del PSC, o el creure que l’èxit era perpetu.
Per què es diu que el PSC està en crisi? Per què és un problema? Perquè ens hem tornat més demòcrates? Pel relleu generacional, que jo he defensat en altres ocasions com a gran motor del canvi? No ho sé. Deixeu-me dir-ho amb tota la cruesa: ara això importa perquè el sistema ha deixat de donar els rendiments que donava. És a dir, perquè ara es perden les eleccions que abans es guanyaven. Per això ara apareix com a problema el que abans era la normalitat organitzada.
La llei de ferro de l’oligarquia va inoculant a les organitzacions un dels virus més mortífers: la inèrcia. Els socialistes han seguit fent allò que sempre havien fet quan ja no calia, quan els conduïa a la derrota. I una opinió personal: ho segueixen fent (i possiblement seguiran en el futur immediat).
Oligarquia, conservadorisme, endogàmia, dimissió intel·lectual… No són exclusius dels socialistes, i molt probablement els podríem trobar en molts dels partits que han dominat l’escena política.
Crec que és aquest compendi el que explica l’actual situació del PSC, que afecta els elements principals de definició intel·lectual del partit, que han estat els factors d’atracció i reclam de la formació històricament. Per posar-ho simple: la “S” i la “C”. Per què la gent no vota PSC? Doncs perquè ja no saben què volen dir la S i la C.
És cert que ara només sembla existir la C, però la S és fonamental per entendre la situació, perquè segurament si la S estigués clara, la C no seria tan important. Aquest és clarament un problema que no només afecta els socialistes de Catalunya. La “dimissió intel·lectual” en aquest aspecte afecta tota la socialdemocràcia europea i prova d’això són els resultats dels partits socialdemòcrates arreu: Noruega, Alemanya, Àustria, Portugal. Per només citar els recents. Podríem seguir amb Grècia, amb Holanda, amb la pròpia Espanya. No hi ha una definició clara del que vol dir “socialisme” pels partits socialistes.
Pel que fa a la C el tema és un pèl més complicat, però és el que té més gràcia perquè és el més singular per al cas del PSC, òbviament.
Aquí voldria exposar-vos el que considero una paradoxa al·lucinant: per una confusió estranya, els anys que en principi haurien de ser de triomf, han esdevingut anys de derrota per als socialistes:
2003, el PSC, juntament amb ERC i ICV, arriba després de vint-i-tres anys al govern de la Generalitat. Deu anys més tard, el número dos del partit qualifica el balanç dels anys de govern com un “hoyo inmenso”.
2005, el Parlament aprova la reforma de l’estatut de Catalunya, que enforteix l’autogovern i que és possiblement l’intent més reeixit d’adopció d’un model federal per Espanya. Doncs el PSC deixa dit des del minut zero que aquell no és el seu estatut i que el pensa esmenar.
2008, el PSC obté els millors resultats en unes eleccions generals, el que li proporciona vint-i-cinc diputats al Congrés. Aquesta victòria, però, no impedeix que dos anys més tard, el TC fereixi de mort el projecte federal (i de pas, acabi amb un dels elements d’atracció principals del PSC).
Què fa que als socialistes les victòries se’ls converteixin en derrotes? El pes de l’endogàmia.
Per què el govern tripartit va acabar sent un problema per als socialistes? Perquè els enfrontava al PSOE i perquè trencava l’equilibri de forces tradicional a l’interior del partit (instal·lat des del congrés de Sitges de 1995). L’assemblea d’alcaldes havia de fer lloc a un president, cosa inèdita al PSC. El canvi no va ser mai acceptat i l’enfrontament entre la direcció del partit i el president va ser constant. Detestaven Maragall com a persona? Possiblement no. Simplement posava en perill el seu món.
Fruit d’aquest enfrontament fou la reacció a la reforma estatutària. Va acabar sent una dèria del president i no un projecte del partit. Dels quatre partits que van donar suport a l’estatut el setembre de 2005, tres van baixar del carro camí de Madrid. Els primers, els socialistes.
Finalment, quan el 2008 es va obrir l’oportunitat de salvar l’estatut, empantanat en un TC amb un terç dels membres en suspens, el PSC no va ser capaç de fer valer la força dels seus resultats per obligar Zapatero a jugar-se-la per l’estatut. Per a què va fer servir la força el PSC? Per situar una dels seus (Carme Chacón) com a successora in pectore al lideratge del PSOE. És a dir, van preferir mirar endins, atendre als interessos corporatius.
No és que els dirigents del PSC siguin més o menys catalanistes, més proclius o menys a buscar sortides noves. És senzillament que prefereixen gastar el seu temps en mantenir la seva posició dominant, dins i fora. És a dir, prefereixen mantenir l’equilibri de poder intern en forma de xarxa d’alcaldes, amb un lideratge volgudament fluix (Montilla? Navarro?), no enfrontant-se al PSOE (van deixar que s’imposés a Ferraz allò de “hemos ganado a pesar de Cataluña” i ja sabem com va acabar la cosa). De cara a fora dóna la sensació que la seva prioritat també sigui la de mantenir el statu quo tradicional.
No són enzes ni maquiavèl·lics. Són una elit que defensa la seva posició, sabent que aquesta està amenaçada per un escenari on tot sembla canviar, el que provoca més tancament, que al seu torn reforça l’afebliment, que provoca més tancament, més endogàmia, més tendència inercial, que és contraproduent en un escenari de canvi, el que provoca més perplexitat, més enrocament, i així anar seguint.
La mateixa inèrcia pot fer creure que tard o d’hora les coses “tornaran al seu lloc” i que les tàctiques del passat donaran fruit en el futur. O pot haver qui cregui que és possible mantenir una posició significativa, per bé que no majoritària, ajudant-se en el vot exclusivament del públic fidel (els de pedra picada). La pregunta final que sura en l’aire és: és possible que un partit es mantingui encara que hagi renunciat, com sembla que ha fet el PSC, a governar el país, és a dir a posar en pràctica el seu projecte polític?
LAIA BONET (resum publicat al seu blog):
Des de fa unes setmanes, en el marc del procés de primàries obertes dels socialistes de Barcelona, he tingut la oportunitat d’escoltar i reflexionar amb companys de les agrupacions del partit a Barcelona el sentit d’aquest procés de primàries i les oportunitats que l’acompanyen.
Al mateix temps he pogut també abordar aquesta mateixa reflexió i, en definitiva, el moment que viu avui el projecte socialista, amb altres grups de ciutadans interessats per la política. Aquest és el cas del debat organitzat per Beers & Politics ahir al vespre sobre “El futur electoral del PSC”, que vaig compartir amb l’Oriol Bartomeus. Va ser un magnífic debat, amb molta participació i molt ben conduit per Xavier Peytibi, aquesta vegada amb la participació de Carles Foguet i els amics del Cercle Gerrymandering. Moltes gràcies a tots per poder compartir la reflexió.
Aquest és el guió de la meva intervenció d’ahir al debat de Beers & Politics.
El futur del PSC depèn de 4 variables, que caldrà resoldre bé:
1. Capacitat del PSC de renovar els lideratges
• Primàries… a BCN i CAT
• Un bon compromís, fins ara no complert
• Sempre he cregut que … per abordar els reptes no només són importants les decisions sinó també el temps per prendre-les
• És un tema pendent encara
• I així anem caient: 28, 20 i 15 en les enquestes
• “Nou psc”: lideratge orgànic que no ha assolit els principals reptes encara. No és un lideratge electoral
• Si arribes tard, cal ser ambiciós (llei transparència)
• I per coherència: també elecció directa primer secretari
• El futur del PSC dependrà de com resolem aquests processos
2. Capacitat del PSC per refundar-se
• El que ens cal: Estats generals de l’esquerra, amb nova cultura política.
• La renovació dels lideratges ajudarà a aquest procés
• Però per afrontar-ho bé cal recuperar musculatura abans des del socialisme
• Jo vull treballar per els que han marxat, pels que han marxat, pels que ja no els queden arguments per formar part del projecte socialista o no troben els espais per participar
3. Capacitat del PSC per entendre i adaptar-se i jugar un paper actiu en la nova situació política
• No es pot liderar una societat sense entendre-la
• Entendre les noves equacions polítiques a Catalunya i definir el paper que vol jugar
• Fermesa en la defensa del dret a decidir com a mecanisme i credibilitat del projecte de país com a horitzó
• Ja he defensat que el que ens cal ara, mentre no arriben les necessàries solucions completes, és un acord bilateral que contempli el dret a decidir i una oferta política, financera i institucional. Una última oportunitat que cal resoldre amb intel·ligència i ambició.
• Cert, aquest no és un repte gens fàcil (Lluís Orriols: possibles pèrdues per ambdues bandes; Carles Foguet: Zugzwang, jugada obligada)
4. La decisió / resposta dels electors
• En funció de com encarem les tres primeres variables
En aquestes 4 variables vull jugar un paper molt actiu.
