Moltes gràcies, molt honorable senyor president del Parlament. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, senyores i senyors diputats, amb el debat que encetem avui Catalunya obre una nova etapa. Demà, els diputats i diputades presents en aquest hemicicle, legítims representants del poble de Catalunya, han de decidir qui serà el proper president de la Generalitat. Amb el suport de tres grups parlamentaris formats per setanta diputats i diputades, presento la meva candidatura a la presidència de la Generalitat de Catalunya conscient de la responsabilitat que suposa.

Afronto aquest repte amb una gran il·lusió, amb l’emoció de qui vol entomar la màxima responsabilitat política al servei del seu país. Aquest no és un debat qualsevol; és, possiblement, el debat més important de la meva vida. L’afronto amb les mateixes conviccions de sempre: amb voluntat de diàleg, amb voluntat d’acord, amb la idea que el pacte fa avançar més que la confrontació, convençut que la crispació no és l’element que ha d’identificar el nostre país. Comença avui un camí que vull que porti Catalunya on sempre ha merescut: a la primera línia que ocupen les democràcies més avançades d’Europa.

No vull començar el meu discurs d’investidura sense fer un reconeixement explícit a la figura del president Maragall, a la trajectòria vital i política d’una persona que està plenament lligada a la història recent del nostre poble. La pluralitat i la riquesa de la societat catalana s’assenten en la diversitat de la seva gent i també dels seus governants. Pasqual Maragall ha estat una persona diferent, especial, única, que sempre ha obert camins per avançar cap a un futur col·lectiu millor; una persona que ha sabut mirar lluny i dirigir-nos amb força i entossudiment cap a aquest horitzó somniat.

Pasqual Maragall va canviar la forma d’entendre la política municipal al servei de les ciutats i viles de Catalunya, per sempre més, quan era alcalde de Barcelona, l’alcalde de la proximitat, l’alcalde de la transformació, l’alcalde de la modernitat. I ha canviat Catalunya quan ha estat president; el president de l’alternança, el president de l’Estatut, el president de les polítiques socials. Destaco del president Maragall la fidelitat a unes idees i la tenacitat en l’impuls dels projectes de transformació, per difícils que poguessin aparèixer, sempre posant els ideals en què creu per sobre del seu projecte personal.

Ell ho va dir millor que ningú fa pocs mesos. Cito: «Hem viscut una etapa essencial»–deia el president-, «perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere. Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu, que ens podríem haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició, ingènuament, deuen pensar. Com a president de la Generalitat»–deia-, «no em puc permetre aquest tipus de plantejaments; mai ho he fet en la meva carrera política. Prefereixo assumir»–deia el president Maragall–«el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l’Estatut és de tots, un nou dret polític a Catalunya i haver desvetllat l’exigència d’una nova Espanya plural, que haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia, actitud còmoda per al dirigent que la proclama, però estèril per al poble que l’assumeix.» Fi de la cita.

Tot reconeixent també la formidable aportació del president Pujol, a qui també demanaré opinió i consell, com tots vostès entendran, per proximitat política i personal, compto amb el president Maragall perquè m’acompanyi en la nova etapa que avui encetem, una nova etapa plena d’il·lusió i plena de possibilitats, una nova etapa de la qual sortirà una Catalunya més ambiciosa, més forta i més cohesionada, una Catalunya plena d’èxits. Gràcies, president. Com deia en iniciar el meu parlament, sóc conscient de l’enorme responsabilitat que assumeixo, però ho faig sabent perfectament què vull fer i com ho vull fer. Vull fer de Catalunya un país de primera. Vull que les institucions d’autogovern del nostre país es caracteritzin per la seva serietat, solidesa, empenta i fermesa en la defensa dels interessos de Catalunya i de la seva gent.

Vull comptar amb tots aquells i aquelles que estiguin disposats a consolidar la Catalunya de la justícia social, la Catalunya del benestar. Tal com deia l’Ernest Lluch, a qui, per cert, vàrem perdre en mans assassines ara fa tot just sis anys, ahir va fer sis anys…, deia l’Ernest: «Col·lectivament, hem de maldar perquè els flagells i causes de desigualtat desapareguin: la por de la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, no poder estudiar si es tenen condicions i ganes.» Aquest és l’objectiu. El passat 1 de novembre, els catalans i les catalanes van parlar a les urnes. Correspon ara a les forces polítiques traduir el mandat de la ciutadania en l’elecció d’un president i en la constitució d’un govern a partir d’una majoria parlamentària sòlida i estable. A això és al que ens hem compromès els Socialistes – Ciutadans pel Canvi, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa.

Ho hem fet perquè els nostres programes presenten grans coincidències en les polítiques socials. Ho hem fet perquè creiem que en aquesta etapa convé posar el nou Estatut al servei de la gent. Així, el Govern d’entesa que em proposo presidir tindrà com prioritat utilitzar el nou Estatut per millorar les condicions de vida dels i de les catalanes; un govern que, seguint l’estela del Govern catalanista i d’esquerres presidit per Pasqual Maragall, vol obrir una nova etapa sobre bases noves. Aquesta majoria és tan legítima i democràtica com altres possibles, perquè, no ho oblidem, el nostre sistema polític és un sistema parlamentari en què la ciutadania diposita la confiança en uns representants que són els que elegeixen el president, un president que respon davant del Parlament.

Escoltada la veu dels catalans i les catalanes, tres grups parlamentaris, formats per setanta diputats i diputades, presenten un candidat a la presidència de la Generalitat i el seu programa de govern per Catalunya. Abans de detallar-lo, vull manifestar la meva preocupació, la preocupació de tots, per una abstenció molt elevada, que també es va produir en el referèndum estatutari; un fenomen que no és, com vostès saben, exclusiu del nostre país. Molts en poden ser els motius, però en vull destacar en tot cas el cansament de dos anys d’intens debat estatutari, la percepció d’una certa llunyania entre el debat polític i les preocupacions ciutadanes o l’acumulació de processos electorals. Aquest és un problema que entre tots i totes haurem de solucionar.

Però ara i aquí em comprometo a compartir una reflexió respecte a això amb totes les forces polítiques i a promoure un codi de bones pràctiques per afavorir la participació en futurs comicis electorals, perquè és segur que una part important de la responsabilitat és de tots nosaltres. La vida política catalana ha estat sotmesa a més de dos anys de debat sobre la reforma de l’Estatut d’autonomia, un debat que ha pogut generar tensions i incomprensions.

Però finalment tenim nou Estatut, el millor de la història de Catalunya, tenim més i millor autogovern, tenim més i millor finançament, tenim més i millor reconeixement de la nostra identitat nacional, ara cal utilitzar aquest nou instrument per posar Catalunya al capdavant del països més avançats. Vull una Catalunya que sigui referent a Espanya, a Europa i al món. Vull que Catalunya incrementi el prestigi i lideratge i faci realitat el somni català d’un país d’homes i dones lliures que dóna les mateixes oportunitats a tothom, unes magnífiques oportunitats. Catalunya només podrà afrontar amb garanties el segle xxi si fa del coneixement, de la modernització de tots els seus sectors, el seu millor actiu. Així és com hem d’abordar i afrontar la integració plena dels nouvinguts.

Ja ho deia Rafael Campalans fa molts anys: «Per a nosaltres», deia, «la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d’homes que viuen a Catalunya i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin.» Aquest és el repte, aquest és l’objectiu, així de fàcil i de complicat alhora. Es per això que vull presidir un govern que faci de les bones polítiques i de l’eficàcia en la gestió el seu senyal d’identitat; unes bones polítiques si és possible àmpliament acordades. El meu compromís amb el diàleg sempre m’ha acompanyat i el seguiré practicant si sóc elegit president de la Generalitat.

Per això vull dir a tots aquells grups que previsiblement no donaran suport a la meva candidatura que el meu Govern comptarà amb l’opinió de tots en els moments de prendre les grans decisions de país. Per mi no quedarà. I demano aquesta disposició al diàleg a tots, pel bé del país i de la seva gent. Seré el president de tots els catalans i catalanes encara que com és habitual en democràcia no totes les forces polítiques em donin el seu suport. Jo no confonc el país amb el partit ni amb el govern, i tinc i tindré la mà estesa a tothom.

El Govern que vull presidir serà un govern de progrés que farà avançar Catalunya des de la seva pluralitat social i política, que farà de la participació de tothom en les seves decisions un factor de fortalesa i d’integració, i que farà de la transparència una condició imprescindible per a cadascun dels seus membres i de les seves accions. Amb una administració que reformi amb rigor, que actuï amb rigor i que decideixi amb rigor. Un govern honest que sabrà escoltar.

Un govern responsable. Un govern creatiu, d’experiència i de fets més que de paraules. Un govern amb el lideratge, l’experiència i l’estabilitat suficients per portar a terme les importants reformes que Catalunya necessita per augmentar el seu prestigi i l’empenta que sempre ha tingut. La Catalunya que volem i necessitem encara està per construir. Tot just hem començat a dibuixar-la, però encara tenim reptes per afrontar i vèncer. Són moltes les dones que pateixen violència de gènere. Són molts els i les joves que no poden emancipar-se. Hi ha molta gent gran que viu amb rendes que ranegen la pobresa.

Són moltes les famílies que tenen dificultat per arribar a fi de mes. Resta molt a fer per tenir la Catalunya que volem i necessitem. Les institucions són responsables de les condicions que fan possible el benestar de la ciutadania, però també de la difusió dels valors que conformen una societat lliure i democràtica. És per això que el meu Govern tindrà un compromís ferm en la construcció d’una societat de drets i deures, d’igualtat, de solidaritat i de justícia social; una societat en què el sacrifici i l’esforç personal tinguin recompensa, on la gent obtingui l’èxit pel seu treball i no sols per la seva procedència social o per la seves relacions familiars.

Vull ser president d’un govern que tingui com a màxima prioritat les polítiques socials, el benestar de les persones. Un govern que treballi per satisfer les necessitats actuals i que garanteixi un futur millor per a les properes generacions. Un govern que consolidi una societat del benestar en les seves quatre dimensions fonamentals: l’educació, la sanitat, els serveis a les famílies i l’ajuda a les persones amb autonomia personal reduïda.

Una educació que ha de ser la base d’una societat d’igualtat d’oportunitats; una educació que comença a l’escola i continua als centres d’educació secundaria, que té entre els seus reptes de futur que la formació s’entengui al món laboral i sigui continuada. Una societat que vulgui amb èxit i amb garanties el futur ha de formar el seu jovent, i això inclou també una modernització i implicació directa en la consecució d’una universitat de qualitat on la recerca, el desenvolupament i la innovació siguin la base de la solidesa i la competitivitat de l’economia del país.

Una sanitat de qualitat, universal, més propera al ciutadà i cada dia amb més i millors prestacions. Uns serveis dignes per a les famílies treballadores. Finalment, un compromís amb les persones amb autonomia personal reduïda, a les quals proporcionarem l’ajut necessari per tenir una vida millor. Un govern compromès amb la cultura, amb l’eradicació de la pobresa i l’exclusió social, amb una immigració regulada, amb la solució al problema de l’habitatge, amb la millora de la justícia, amb la cura del medi natural, capaç de créixer de forma sostenible i sostinguda.

Un govern que aprofiti l’enorme potencial de la societat civil catalana; el treball conjunt entre aquesta i les institucions és i serà garantia d’èxit. Un govern que planifiqui i faci realitat les infraestructures que necessita el país, i que ho faci amb respecte pels principis de sostenibilitat i amb l’equilibri territorial com a eix de totes les seves actuacions. Un govern que garanteixi la plena ocupació i que faci que aquesta sigui cada cop més estable i de més qualitat. Un govern que sàpiga aprofitar l’actual situació econòmica del país, la millor de la seva historia en termes de taxa d’ocupació i taxa d’atur.

Un govern que consolidi aquesta bona situació, que eviti el dèficit pressupostari amb un sistema fiscal progressiu i que aprofiti en la seva totalitat les oportunitats que ens donarà el nou finançament. Un govern capaç d’aprofitar les potencialitats industrials, turístiques i comercials dels nostre país. Un govern que faci de Catalunya un país competitiu internacionalment. Un govern que treballi colze a colze amb els sindicats i organitzacions empresarials i que ajudi els emprenedors i emprenedores que ho necessitin.

També en aquest sentit els autònoms trobaran en el nostre Govern el principal estímul i garantia de la seva activitat. Un govern que avanci en la construcció del país que sempre hem somiat i a què els catalans i les catalanes tenim dret. I els puc assegurar que estem, estarem en condicions de fer-ho. La passada legislatura va suposar un canvi de fons en la política catalana que sols amb perspectiva històrica valorarem en totes les seves dimensions.

Després de més de dues dècades d’un mateix projecte, impulsat per governs d’una mateixa federació i amb un mateix president, es va formar un nou govern, un govern d’esquerres, un govern catalanista, però també un govern de coalició format per partits que competeixen electoralment. La verificació de l’alternança democràtica va suposar un canvi en la cultura política catalana que va implicar una profunda modificació de mentalitats, d’inèrcies i de maneres de fer.

El Govern d’esquerres ha estat una experiència que ha obert de bat a bat les portes al canvi; la seva reedició renovada confirma que era un projecte que anava més enllà, que era un projecte de fons i que consolida una tradició fecunda de la governació de les esquerres que ve de lluny i que ha estat forjada des de molts ajuntaments i també al Senat. Però, a més d’un canvi de cultura política, el Govern d’esquerres ha suposat una transformació profunda, tant en les polítiques com en la política, amb majúscula, i l’autogovern de Catalunya. El nou Estatut ha estat fruit d’un gran esforç col·lectiu, des del Govern i des del principal partit de l’oposició, però també cal assenyalar que sense el lideratge del president Maragall no hauria estat possible.

El canvi en l’autogovern és segurament el canvi més important en la política, però ha anat acompanyat d’altres canvis que eren igualment necessaris. Parlo, en primer lloc, d’una concepció del catalanisme com a cultura cívica compartida, un catalanisme basat en una concepció civil: el patriotisme dels drets i dels deures ciutadans que defineix l’avui i el demà del nostre poble. En segon lloc, parlo d’una manera diferent d’entendre Espanya i d’entendre Europa; l’Espanya plural com a projecte necessari per al nostre futur, i entendre Europa com el marc en què es juga el nostre futur com a poble.

Havíem de relacionar-nos de forma diferent amb els altres pobles d’Espanya, justament perquè aquesta nova etapa d’autogovern del nostre país demanava superar el que el president Maragall va anomenar «indiferència educada », i calia implicar-nos-hi. En aquesta legislatura que acaba hem començat a posar les bases per a la construcció de l’Espanya plural i ho hem fet en col·laboració amb el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

L’Estatut era també una manera de dir quina Espanya volem. I aquest és un esforç que cal continuar; amb fermesa, però també amb la mà estesa; sense cedir, però també sabent que els problemes no se solucionen amb actituds intransigents ni amb presses. En la passada legislatura, també hem fet política interioritzant la dimensió europea, ens hem adaptat i hem adoptat les normatives europees, hem treballat perquè el català es reconegués a nivell europeu.

Els consellers de la Generalitat han estat presents en les institucions europees per representar el conjunt d’Espanya, i hem apostat amb força per l’euroregió com a expressió de la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu i efectiu en el procés d’integració europea, entenent que les aliances estratègiques regionals que ens dotin de dimensió suficient, de la massa crítica necessària, són una aposta guanyadora. L’euroregió és segurament un dels temes més anticipatoris de la passada legislatura, el que més s’avança al futur. L’euroregió no és encara una realitat, però ho serà en un futur proper. Fins ara he parlat del canvi en la política i en l’autogovern de Catalunya.

Tanmateix, l’acció de govern duta a terme en aquests tres anys ha suposat també un canvi en les polítiques, un canvi real que ha servit per trencar velles inèrcies i per aportar nous enfocaments. Una acció de govern que des del rigor i la transparència s’ha construït sobre la base d’un projecte de país i d’una idea més ambiciosa, equitativa i equilibrada de Catalunya. Una acció de govern que ha fet de les polítiques socials la màxima prioritat, dedicant-hi el 55 per cent del total del pressupost de la Generalitat de Catalunya.

Una acció de govern que ha aconseguit més que doblar en tres anys la inversió per habitant i al mateix temps ha sanejat les finances públiques reduint el dèficit de 1.260 milions d’euros, el 2003, a 150 milions d’euros, el 2005. Una acció de govern que ha facilitat la creació de 440.000 llocs de treball i la reducció de l’atur en 90.000 persones. Una acció de govern que ha situat la política ambiental i la promoció de l’habitatge protegit en el centre de les seves prioritats. Una acció de govern que ha dibuixat per als propers vint anys les infraestructures, l’energia i la nova cultura de l’aigua que Catalunya necessita.

Una acció de govern que ha entès que la seguretat és la primera condició per a la llibertat, i que ha fet de la convivència una bandera…, desenvolupant també polítiques que han permès reduir en un 38 per cent el nombre de morts a les carreteres catalanes; no ens podem resignar que els accidents siguin la causa més gran de mortalitat. S’ha incrementat en un 42 per cent el nombre de mossos d’esquadra i en un 45 per cent el nombre de comissaries. Podria seguir, però no és avui el moment de fer un balanç exhaustiu del conjunt de l’obra de govern. Però sí que vull destacar alguns canvis estratègics que ens ajuden a orientar la futura acció de govern.

Tenen a veure amb l’educació, amb els serveis a les famílies, amb el món local, amb l’economia, amb la cohesió social i territorial, i amb l’esforç planificador en el terreny de les infraestructures. Amb el Pacte nacional per l’educació disposem per primera vegada d’un marc estable per definir una política educativa de llarg abast. El Pacte nacional no és un actiu d’un govern, és un actiu de país, i com a tal s’ha de preservar. L’augment del pressupost destinat a educació aquests darrers anys ha vorejat el 15 per cent anual de mitjana.

Aquest augment era el que requerien decisions clau del Govern en matèria educativa, com la implantació de la sisena hora lectiva a l’escola pública, la contractació de més de 9.500 nous mestres o la creació de més de mil aules d’acollida. Amb el Projecte de llei de serveis socials es volia avançar cap a un nou model de serveis a les famílies. L’aposta del Govern en aquest àmbit era avançar vers la universalització dels serveis a les famílies, amb un model flexible, àgil i descentralitzat, amb capacitat d’adaptació al territori i d’innovar ràpidament per fer front a les creixents i canviants necessitats socials. Cohesió social i competitivitat han d’anar de la mà.

Perquè només un país cohesionat socialment ofereix les condicions òptimes per al progrés econòmic i social, amb uns serveis públics universals i de qualitat que garanteixin una igualtat bàsica a tots els ciutadans i les ciutadanes. Amb la Llei de barris hem fet una aposta innovadora per construir capital social sobre la base de ciutats segures i barris i escoles dignes. L’aplicació de la Llei de barris s’ha traduït en quaranta-sis actuacions. Aquest enfocament va camí de convertir- se en un referent a Europa, no només pels recursos invertits sinó per l’encert i la voluntat d’establir una aliança entre la Generalitat, els governs locals i el teixit social.

Els processos d’execució dels projectes acollits a la Llei de barris seran llargs, però també aquí la llavor ha germinat, i és una llavor de futur, una llavor que genera nexes, oportunitats, cohesió i qualitat urbana. Amb l’Acord estratègic per a la internacionalització de l’economia, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana hem creat un nou instrument articulador d’una voluntat compartida amb tots els agents econòmics i socials. Des de la concertació, hem abordat una transformació de fons del nostre model productiu, apostant per la competitivitat, la internacionalització, la qualitat de l’ocupació. I aquesta és una tasca que, òbviament, no s’esgota en una legislatura.

Per això seguirem amb l’acord com a gran instrument de política econòmica, entesa en un sentit ampli. L’acord estratègic va executar el 2005 un pressupost de més de 1.000 milions d’euros, i el 2006 n’hi ha més de 1.500. Totes les mesures acordades s’han posat en marxa i més del 70 per cent estan ja acomplertes. És un exemple d’una política de país necessària i transformadora, que encamina cap a una Catalunya més avançada, més pròspera i més innovadora. Amb el Pla de recerca i innovació s’inicia el camí que ha de situar Catalunya a mitjà termini a l’avantguarda científica i tecnològica d’Europa.

Per a un país que es marqui com a fita el ple accés a la societat del coneixement, la recerca, el desenvolupament i la innovació són elements fonamentals. Aquest pla és el full de ruta per arribar a un nivell d’inversió del 2 per cent del PIB en recerca i desenvolupament a partir de l’1,38 en què ens situàvem el 2003, i per promoure la transferència de coneixement i l’augment de la connectivitat del sistema de recerca i innovació, tot afavorint un vincle més estret entre les universitats i les empreses. Amb una més estreta col·laboració amb els municipis hem posat la llavor d’una llarga relació d’entesa entre ambdues administracions, que parteix d’un augment significatiu de les transferències. S’ha recuperat el principi clau de la subsidiarietat que durant vint-i-tres anys es va oblidar.

Els ajuntaments han recuperat un protagonisme necessari, que cal consolidar i ampliar. I, finalment, amb la ingent tasca planificadora realitzada, hem volgut assentar les bases de la Catalunya del futur; només un país que planifica adequadament creix adequadament. Dècades d’inversió pública insuficient han portat a un territori amb deficiències d’estructuració, mal dotat d’infraestructures en relació amb la capacitat de la seva indústria i del seu teixit productiu. Així, l’elaboració dels plans de protecció del litoral, del Pla de l’energia, del Programa de sòl industrial, del Pla de presons o del Pla d’equipaments judicials no només responien a demandes més o menys articulades, sinó a necessitats del país que feia anys que no trobaven resposta adequada.

També era necessària la definició d’un ambiciós pla d’infraestructures del transport terrestre, viàries i ferroviàries, que avui Catalunya té per primera vegada. Hem fet passes decidides per a la construcció de la Catalunya en xarxa, de la Catalunya territorialment equilibrada i socialment cohesionada; per una Catalunya que fa tres anys ha posat unes bases fermes per fer un gran salt endavant; una Catalunya que ha escrit el full de ruta del canvi, el full de ruta de l’aspiració a la plenitud nacional i a la justícia social. Aquesta és la Catalunya que avui heretem.

Aquesta és la Catalunya sobre la qual avui tinc l’orgull i l’honor de presentar el programa que ha de consolidar i completar tota aquesta feina; el programa que ha de fer una Catalunya avançada, la Catalunya merescuda i llargament somiada. Catalunya ha aconseguit un grau de reconeixement sense precedents en els darrers segles. Al passat de Catalunya, no hi podem ni hi volem renunciar; l’assumim amb consciència i orgull legítims, però els ben asseguro que les meves energies, si obtinc la confiança d’aquesta cambra per presidir la Generalitat, les dedicaré sobretot a construir futur, a construir Catalunya, a aplegar el màxim de força i acord per dur a terme el programa de govern, les línies del qual els exposaré a continuació. Catalunya, avui, no necessita recordar obsessivament la seva marcada personalitat nacional.

El que Catalunya necessita avui és una acció de govern eficient, que tingui com a objectiu crear les complicitats socials, econòmiques i culturals necessàries per desenvolupar-se com a societat moderna, lliure, culta, solidària, equilibrada, econòmicament desenvolupada i respectuosa amb el medi ambient. Així farem més patriotisme que amb mil proclames sobre la nostra identitat. Catalunya serà el que els catalans i les catalanes vulguem que sigui, i el que siguem en aquest futur que ara comença ens ho haurem de guanyar.

Però així com en altres etapes de la nostra història recent ha estat important que se’ns reconegués el que volíem ser, els anys que ara vénen haurem de centrar-nos especialment a utilitzar les eines que ens hem guanyat a pols per assolir els nostres objectius com a país. Una Catalunya que ja és i serà una nació reconeguda dins de l’Espanya plural, constituïda per homes i dones lliures, que se sentin respectats en els seus drets i exigits els seus deures. Una Catalunya orgullosa del seu passat i del seu present, i confiada i esperançada en el demà que els seus homes i dones construeixen.

Una Catalunya que seguirà treballant per aconseguir el ple reconeixement internacional de la llengua catalana i per l’extensió progressiva del seu ús social al conjunt de les terres de parla catalana; que vetllarà per l’ús i el respecte de la llengua castellana, que és també la llengua de molts catalans i un instrument indispensable per a tothom, i, alhora, col·laborarà activament amb el Govern d’Espanya per aconseguir la plena implicació de l’Estat en la promoció de les llengües del conjunt del territori espanyol com una riquesa que cal preservar i difondre i com a essencial per desactivar conflictes que mai no haurien d’existir.

Una Catalunya compromesa amb l’equitat i la solidaritat, cap endins i cap enfora, amb una ciutadania conscient que molt sovint la realitat més dura habita molt a prop nostre, però també conscient que col·lectivament podem fer una aportació proporcionada però notable a la lluita que la humanitat lliura amb si mateixa per reduir les desigualtats i cercar la pau. Una Catalunya conscient del món obert en què vivim, que necessita establir complicitats i aliances estratègiques, sobre la base del respecte entre iguals, amb les comunitats i territoris veïns, que configuren una gran regió europea, per adquirir la dimensió competitiva necessària per tenir un rol i un lloc a Europa.