Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats, en compliment de l’encàrrec que em va fer el molt honorable president del Parlament, i d’acord amb el que estableix la disposició transitòria cinquena del nostre Estatut, em correspon presentar davant aquest Parlament de Catalunya la meva candidatura com a president de la Generalitat, i demanar la seva confiança. Ara fa vint-i-cinc anys, a l’inici de la democràcia i de l’autonomia, quin país volíem? Volíem un país democràtic, socialment just, modern, creador de riquesa i econòmicament dinàmic: un país europeu. Volíem un país amb una societat civil forta; volíem un país amb la identitat catalana ben consolidada i amb un alt grau de reconeixement polític i institucional; volíem que Catalunya fos un sol poble, i que tanta gent vinguda de tants llocs s’hi sentís bé i se’l sentís seu; volíem un país convivencial i cohesionat.
De fet, volíem allò que havia volgut el president Macià: «Una Catalunya econòmicament pròspera, socialment justa, políticament lliure, espiritualment gloriosa.» Volíem també–i calia aconseguir-ho per fer possibles molts dels objectius que he anomenat-, volíem també un canvi molt radical de l’estructura de l’Estat espanyol. I també volíem que Catalunya fos prou forta i, en tot, prou capaç per esdevenir un factor molt important de progrés econòmic, social i polític d’Espanya; d’una Espanya que volíem que deixés de ser l’Espanya tancada en ella mateixa i marginal a Europa. I ja he dit abans també que volíem una Catalunya molt europea.
Tot això, s’ha aconseguit? Entre tots, ho hem aconseguit? En una part important–i deixant per a després precisions no tan positives-, en una part important, sí. No entraré en detalls ni en dades, simplement, en una part important, crec que sí. I crec que aquesta deu ser, igualment, l’opinió d’aquesta cambra. I així s’expressa també l’opinió pública, segons les dades coincidents de moltes enquestes sociològiques que sobre això s’han fet. I així ens veuen també des de fora. A Catalunya, així ens veuen també des de fora; des de la resta d’Espanya, des de la resta d’Europa, des de molts llocs del món parlen del que molts en diuen «el model català», amb elogi. Un model que fa pocs dies, un diari italià definia molt esquemàticament–i potser massa esquemàticament-, però d’una manera molt expressiva, amb dues paraules; definia: «identità e progresso»â€“identitat i progrés. I també fa poques setmanes, concretament a primers d’octubre, Le Monde parlava de la «réussite»â€“de l’èxit–d’algunes autonomies en situacions similars a Europa; parlava «des succès de la Catalogne»â€“dels èxits de Catalunya-, i concretament els atribuïa, Le Monde els atribuïa a haver conjugat un molt fort sentiment nacional–s’entenia nacional català-, amb una obertura «sur le grand large»-, és a dir, de fet, al món-, i una realitat econòmica positiva.
Sempre dic i repeteixo–i inútilment, em sembla, perquè això no impedeix que se’ns acusi injustament de voler-nos apropiar de tot el mèrit-, sempre he dit i ho repeteixo–i ara ho faig–que en aquest èxit molts i molt diversos hi tenim la nostra part. I avui menys que mai pretenc atribuir a Convergència i Unió ni una engruna més del que ens correspon, perquè la qüestió que plantejo, que plantejaré al Parlament, no tindrà res a veure amb l’atribució de mèrits, sinó que serà aquesta altra, ja que ningú no discuteix que a Catalunya hi ha hagut, durant els darrers anys, un progrés–durant els darrers vint anys…, vint, vint-i-cinc anys-, un progrés molt important. Fins a quin punt això és degut a l’autonomia que tenim? Ja els avanço que, al meu entendre, hi ha contribuït molt–repeteixo que aquest, almenys, és el meu criteri, ho he dit molts cops i ho repeteixo–que, del 1714 ençà, Catalunya no havia tingut mai tant durant tant de temps. Per tant, el balanç crec que és innegablement positiu i ens n’hem de congratular, i ens en podem congratular tots.
Ara bé, ha servit prou? Crec que no. I, sobretot, la pregunta és: el conjunt d’instruments institucionals, polítics i financers de què disposem són suficients per seguir progressant–parlo de futur–i fer-ho en tot el front, en tots els camps? També els avanço que, al meu entendre, no. Fer…, fer que la resposta pugui ser més afirmativa d’aquí a quatre anys, fer això és l’objectiu prioritari de Convergència i Unió durant aquesta legislatura. Hem arribat a un punt molt per sobre del país que érem, però no som encara el país que volem ser, i que, a més, crec–jo crec–que necessitem ser, no és que el vulguem ser només: necessitem ser per assegurar la nostra viabilitat; fins i tot la nostra viabilitat com a país. Quin país volem que sigui Catalunya? I quin país, en tot cas, jo proposo que sigui? És, naturalment, una pregunta clau en un debat d’investidura. Resseguiré la frase que els he recordat del president Macià. Comencem, per tant, per «un país pròsper».
Un país amb un producte interior brut alt, amb una renda per habitant alta, modern, competitiu; per tant, un país que practica una política de creixement econòmic, que vol dir, entre altres coses: infraestructures, formació, modernització de tot el país, internacionalització, prendre mesures per incrementar l’índex d’activitat laboral, atracció d’inversions estrangeres, estímul de tot el que sigui recerca i innovació. Un país «socialment just». Un país pensat per a tots els seus ciutadans–els sis milions-, basat en l’equitat i que prioritzi les persones, i, per tant, amb un estat de benestar equiparable als més avançats d’Europa. Un país que faciliti la promoció de les persones i la igualtat d’oportunitats. Un país amb vocació integradora i incloent, amb cohesió social, amb convivència i, per tant, amb voluntat i amb possibilitats de dedicar a la creació i consolidació d’aquesta societat–d’aquesta societat equitativa–un esforç prioritari. Un país «políticament lliure».
He de dir un país democràtic i, a més, respectat i reconegut en la seva identitat. Un país amb poder propi, amb l’última paraula en allò que és bàsic per a la seva personalitat com a poble, i amb l’última paraula, també, en allò que un país té l’obligació de proporcionar als seus ciutadans per al seu benestar: la seva seguretat i la seva promoció. Deia finalment, deia finalment el president Macià, amb un llenguatge molt dels anys vint, que Catalunya havia de ser un país «espiritualment gloriós». És a dir, un país de llibertat i respecte, d’alt nivell cívic, autoexigent i generós, culte i sensible. I és així com ell, que personalment era autoexigent i generós, i que era un enamorat de Catalunya, és així com ell desitjava que fos. Aquests quatre punts que ara he descrit molt per sobre, els reprendré més tard més a fons per explicar el programa de Convergència i Unió per a aquesta legislatura, i més enllà ja els avanço que ho faré situant alt el llistó, almenys el llistó de l’objectiu, el llistó de l’objectiu que volem ser…
Perdó, el llistó del país que volem ser. Però encara que sigui seguint un ordre no del tot lògic, perquè l’ordre lògic seria parlar primer de l’objectiu i després dels mitjans per assolir-lo, encara que, repeteixo, l’ordre no sigui ben bé lògic, vull, abans, plantejar el tema de si disposem de les eines i dels recursos necessaris per fer el que volem ser. I aquest és el punt central del meu discurs, de cara als propers quatre anys…, el punt central. Podem fer-ho, tot això? Tenim les eines i els recursos per fer-ho? Podria semblar que sí; podria semblar que sí, per què?
Perquè–comencem–apliquem una llei tan ambiciosa, tan cara i tan difícil com la LOGSE, més que ningú a Espanya. Escolaritzem els nens de tres a sis anys, més que ningú–fora d’Euskadi i Navarra, que ja tenen el finançament que vostès saben. De 1986 a 1998 hem fet pujar el nostre PIB del 86%, pràcticament, al 100%, respecte a la mitjana de la Unió Europea. L’Organització Mundial de la Salut valora altament–ells ho valoren en els seus documents–el nostre sistema sanitari. Estem fent regadius; apliquem un ritme superior a l’exigit a les normes mediambientals de la Unió Europea; despleguem la policia autonòmica per tot el territori, etcètera, etcètera, etcètera; un llarg etcètera.
Per altra banda, l’oposició, l’opinió pública i la societat civil aixequen constantment el sostre de les seves peticions, cosa que podria significar, almenys pel que fa a les persones i als sectors amb més coneixement de les coses i amb més responsabilitat, que creuen que Catalunya disposa de molts recursos i possibilitats. Finalment, hi ha l’opinió dels que ens miren des de fora–des de fora de Catalunya-, que no solament valoren altament el resultat de la nostra autonomia, sinó que en dedueixen, amb una certa lògica, que disposem de molts mitjans. I el mateix passa amb l’opinió pública espanyola. Doncs, no, no és així. No solament no és així, sinó que si no millorem substancialment el nostre finançament i el nostre poder polític no podrem fer aquell país que abans breument els he descrit, no podrem.
Hi ha una sèrie de fets que, malgrat tot, fins ara ens han permès fer el gran salt endavant que hem fet–que l’hem fet; deixo de banda el mèrit que, concretament, hi pugui tenir i que hi té el Govern que ha governat Catalunya durant dinou anys. Ja en parlaré, si cal, en un altre moment. Em refereixo ara que durant els darrers quinze anys, o vint, hem viscut, en general, un moment bo des del punt de vista econòmic, tant en l’àmbit espanyol com en l’europeu, en l’àmbit econòmic, durant els últims quinze anys. I també em refereixo a l’etapa políticament i socialment bona que estem vivint, i als efectes molt positius que ha tingut la integració a la Unió Europea.
Aquesta situació favorable, Catalunya l’ha aprofitada bé; quasi podríem dir que molt bé. I això ha estat així perquè, en general, les institucions catalanes han treballat–hi hem treballat, les institucions–bé, francament bé. I perquè tant les institucions–des de la Generalitat als ajuntaments–com el país en general hem viscut una etapa d’entusiasme i de confiança. I perquè és veritat que tenim una societat civil important, que ha sabut treure profit de tot això: hi ha aportat idees, hi ha aportat iniciatives, il·lusions, esforços, diners… Diners–sigui dit de passada–,al marge dels que ja aporta a través d’una fiscalitat que, envers Catalunya, és injusta i que, envers els catalans, és injusta.
En un moment positiu del nostre viure col·lectiu, Catalunya ha pogut treure profit del que havia acumulat durant dècades–i fins i tot segles–en el camp de les estructures socials i econòmiques, de la mentalitat col·lectiva, en una sèrie de fets que en fan un país modern, emprenedor i capaç d’integrar–capaç d’integrar–gent i idees. El resultat ha estat bo. Hi ha qui opina que, fins i tot, molt bo. Però no ha estat tan decisivament bo com ho hauria pogut ser i, sobretot–sobretot-, el que hi ha és que no és segur que puguem mantenir ni el nivell ni el ritme que ens calen. No és gens segur.
Repeteixo el que abans he dit: molts que ens miren des de fora valoren molt el que hem fet i el que fem, però nosaltres–vostès i jo mateix-, nosaltres, que volem obtenir una molt bona marca en la cursa que estem fent, sabem que ens fan córrer en condicions d’inferioritat. Això, mirin-s’ho pel costat que vulguin. Comencem pel de la competitivitat. Amb qui hem de competir? Hem de competir amb el País Basc i amb Madrid, amb Irlanda, amb Holanda, amb els länder alemanys, amb Rhône-Alpes i la regió de París, amb Flandes i Llombardia, i amb el sud-est asiàtic i amb alguns estats nord-americans.
Hem de competir amb aquests, no amb uns altres; amb aquests. I això no ho podem fer sense els instruments idonis. Vegin el que diu recentment el professor Salvador Giner en el llibre La societat catalana–fa poc. Fa una valoració, en molts aspectes positiva, del que s’ha fet a Catalunya i del que avui és Catalunya, però llança un crit d’alarma. Diu, textualment: «La situació de Catalunya queda gravada pel fet de no comptar amb el suport fiscal necessari ni del Govern espanyol ni de la Unió Europea, tal com el tenen altres regions semblants. Si la situació no canvia–si la situació no canvia-«, diu el professor Giner, «és evident que no tindrem tots els elements desitjables per fer front a la profunda reestructuració de la competitivitat en el marc mundial en què ens trobem».
I els professors Castells i Martí Parellada, per introduir aquí, en aquest debat, doncs, gent prou significada, han escrit fa poc: «La competitivitat de les regions europees dependrà, en bona part, de la redistribució de la renda que es produirà a través del circuit fiscal», amb el benentès que ells mateixos afegeixen que Catalunya té un dèficit fiscal molt fort. I, per reblar el clau, els diré que el molt prestigiós estudiós francès dels sistemes de finançament subestatals d’Europa, el professor Prudhomme, qualifica el nostre, el català, com el pitjor de tots. (Remor de veus.)
Bé, això, per la banda de la competitivitat. Mirin-s’ho ara per la banda de l’estat del benestar, incloent-hi la formació. Ens sentim orgullosos de tenir les nostres escoles molt més informatitzades que les alemanyes, i d’estar en els nivells més alts, europeus, en matèria de trasplantaments; i de tenir escolaritzats, com els deia, tots els nens de tres a sis anys, i que el nostre programa Vida als Anys hagi estat copiat per diverses comunitats espanyoles –comunitats autònomes espanyoles-;i de tenir la millor política espanyola en matèria de barreres arquitectòniques o de tallers ocupacionals. Però els dèficits que encara tenim en aquest tema de l’estat del benestar són prou evidents. I molts són prou urgents, amb el benentès que Catalunya, precisament pel que és la seva realitat econòmica, social i demogràfica, té necessitats específiques, té necessitats pròpies.
Hi ha una evidència, per a Convergència i Unió–i crec que així ho deu ser també per a tota la cambra; hi confio-, que ha de marcar aquesta legislatura: no podem fer un país d’alt nivell europeu–econòmicament i socialment, en tots sentits–amb el finançament pitjor d’Europa. Ho repeteixo: no podem fer un país d’alt nivell europeu amb el finançament pitjor d’Europa. I seria absurd, no seria sensat, pensar que ho podem fer. No és que no hàgim aconseguit, aquests últims temps, millores en el nostre finançament; és cert: durant aquesta legislatura que ara acaba–de fet, pràcticament, durant els darrers tres anys-, hem aconseguit 400.000 milions més–exactament 404.000 milions més–dels que hauríem rebut sense aquestes millores.
I potser ara el professor Prudhomme podria mitigar una mica el seu judici tan negatiu, però no gaire, no gaire: el nostre dèficit fiscal segueix essent insuportable i ens tanca les portes del futur. És d’això, sobretot, del que els vull parlar. Però, abans–i havent ja insistit repetidament en les conseqüències socials i econòmiques d’això-, els he de dir que també les nostres institucions i la nostra mateixa identitat es veuran, finalment, afectades, no només la competitivitat o l’estat del benestar. Ja no els parlo del component econòmic, del sobrepreu, del sobrecost que comporta la política lingüística, en general, o l’ensenyament, o del sobrecost que comporta el suport a la cultura catalana, en general, o dels costos que deriven de la voluntat de mantenir el dret civil català, o la policia de la Generalitat–com a exemples, jo dic.
Ja no els parlo d’això. Els parlo del perill de marginalització que gravita sobre el poder polític català; és a dir, sobre l’eficàcia de les institucions catalanes. Si, per insuficiència competencial i per insuficiència financera, el Parlament i el Govern de Catalunya no poden enfrontar-se eficaçment als problemes del país i dels ciutadans, aniran perdent pes i consideració. Fins ara, això no ha estat així, però correm el perill que passi. Cada vegada que, en un tema, teòricament, de competència exclusiva de la Generalitat, el Govern central, a través de fórmules diverses–i això passa ara i passava amb el PSOE-, ofereix més diners dels que pot oferir la Generalitat, o un suplement de diners, simplement, l’autoritat del nostre Govern, i també del nostre Parlament, se’n ressenten.
I, a més, això pot generar dubtes sobre qüestions relacionades amb la defensa de la nostra identitat. O sigui que el mal finançament no només afecta la nostra economia i el nostre estat del benestar, sinó també la nostra identitat. En pot fer quelcom–en la percepció de la gent–de secundari. És per això que l’objectiu, molt principal–repeteixo que molt principal, principalíssim–d’aquesta legislatura és un nou sistema de finançament, que, d’una manera substancial, incrementi els nostres recursos. L’objectiu principalíssim. És coneguda la proposta elaborada pel Govern de Catalunya- i, més concretament, del conseller Mas–per tal d’aconseguir aquesta millora. La recordaré, aquesta fórmula, ben breument. Primer: recaptació, per part de la Generalitat, de tots els impostos pagats a Catalunya.
Segon: distribuir-los d’acord amb una posició que permeti una reducció substancial del dèficit fiscal català; concretament, la nostra proposta consisteix a reservar per a la Generalitat el 60% de l’IRPF, el 50% de l’impost de societats i de l’IVA, el 100% dels impostos especials i de les matrícules de vehicles i, naturalment, el 100% dels tributs cedits. Tercer: dotar la Generalitat de més capacitat normativa. Quart: fer de la Generalitat l’Administració gestora de tots els impostos que es paguen a Catalunya. Som conscients que, en una negociació, no sempre s’obté tot el que es pretén, i som–i sempre ho hem estat–realistes i possibilistes.
Assumim, també, la part que ens toca en la política d’equilibri territorial de tot l’Estat, la política de solidaritat. Però hem de tenir ben present que, si no és que renunciem a fer de Catalunya un país de primera fila–si no és que hi renunciem-, no podem seguir tenint i acceptant un finançament com el que tenim: l’hem de millorar, i no només a base d’un retoc; l’hem de millorar molt substancialment. I vull recordar una cosa als qui considerin–que n’hi deu haver–que això és demanar la lluna. Ara, tant des de sectors populars com socialistes, es diu que s’ha d’anar al cistell d’impostos. I no per personatges poc importants.
Això ens havia estat negat sempre, i en sóc testimoni de primera fila, personal. Tant a començaments dels anys vuitanta, quan per part de la Generalitat negociava en Trias Fargas, com a finals dels vuitanta, en què el Govern de l’època ens ho va tornar a negar adduint dificultats tècniques que no eren veritat, com a l’any 1993, com a l’any 1996, també, sempre, amb els mateixos arguments, que no eren veritat. Ara, uns i altres diuen que això és possible, i alguns, fins i tot, s’ho atribueixen, i que «parlem-ne, que n’hem de parlar». Bé, i també havien dit–uns i altres-, durant molts anys, que la cessió d’un tram de l’IRPF era tècnicament i políticament inacceptable, fins que la força negociadora de la Generalitat va provocar un canvi d’opinió dels uns i dels altres.
Per tant, les coses que poden semblar molt difícils, arriba un moment que no ho són tant. En tot cas, discutir i resoldre aquest tema té una data límit, discutir i resoldre aquest tema, que, òbviament, no té res a veure amb problemes de constitucionalitat; absolutament res, sinó només de voluntat política. Discutir i resoldre aquest tema té una data límit: l’estiu del 2001. I i no perquè sí. És la data que marca la LOFCA. Serà responsabilitat principal del Govern de Catalunya conduir aquesta negociació, però ja vaig advertir fa temps–i ho reitero–que convindrà discutir-ho abans en aquest Parlament, i seria molt positiu que, sobre aquest tema, poguéssim arribar a un consens al més ampli possible.
Aquest debat serà molt important, perquè no tractarà només dels aspectes més tècnics o, àdhuc, dels aspectes més pròpiament polítics. Serà molt important perquè obligarà a discutir dos aspectes més, i molt cabdals: un, quin país volem? L’altre, què està disposada a fer cadascuna de les forces polítiques catalanes per fer possible el país que volem? Concretament, què estan disposades a fer de cara a cobrir el decisiu flanc financer del projecte de país, i de quin projecte de país. Perquè, en aquest debat, més o menys expressat, o no, però, en tot cas, subjacent–i decisivament subjacent-, en aquest debat hi haurà dues grans opcions, es discutiran dues grans opcions. Es pot dir, algú pot dir, o pot donar a entendre, o pot actuar com si pensés això: «Volem un país més modestet, menys ambiciós, menys competitiu, socialment menys avançat.» Algú podria dir: Si hi ha un consens de les nostres limitacions, acceptem-les definitivament, deixem-ho córrer, vivim amb el que tenim». En aquest cas, amb poc més que ens donin, passarem.
Però també hi pot haver una opció que digui: «No, ara volem situar-nos en el nivell alt europeu, i per això necessitem més diners i més poder polític»; d’una manera més o menys explícita, això es debatrà en aquesta discussió. Si al seu moment no hi ha acord, el Govern de la Generalitat assumirà les seves responsabilitats i negociarà, amb les cartes que tingui, però torno a dir–i ho subratllo–que, com a molt, d’aquest Parlament en surti una proposta i que, com els deia, el debat aclareixi, a més, quin grau de compromís cadascú assumirà. No serà un debat només econòmic–jo ho dic–ni social; serà, de fet, un debat sobre el projecte de país, primer sobre el projecte de país, i sobre el compromís de cadascú i sobre la capacitat de cadascú per fer progressar aquest projecte.
És a dir, en tot cas serà un molt bon debat per definir posicions. Ara bé, no tot s’acaba amb diners; també cal poder polític, cal capacitat de decisió. El poder polític que ens atorguen l’Estatut i la Constitució tal com s’apliquen té limitacions importants, i, a més, està constantment amenaçat de retallada. L’aplicació que es fa de l’Estatut i de la Constitució comporta que el Parlament i el Govern de Catalunya no tenen la capacitat d’influència en tot el referent als ciutadans que volem que tinguin, que crec que hauríem de tenir, i, a més, hi ha el perill que aquesta influència minvi. No entro ara en la valoració de l’Estatut, tal com finalment va sortir després de Sau i després de la discussió a les Corts Generals; em centro, simplement, a constatar que hi ha una pressió molt forta per reduir-ne la incidència i per aplicar-lo a la baixa; per a no aplicar-lo amb l’esperit amb què es va concebre.
És un procés que ve de molts anys, de fet, de 1980-81. Que de 1993 ençà aquest procés l’hem pogut frenar i, en alguns casos, fins i tot en alguns casos i no poc importants, fins i tot n’hem pogut invertir la tendència. Però la pressió persisteix i no ve només de les instàncies polítiques, sinó de tot el pes de l’Administració espanyola. Per fer el país que volem fer–en l’ordre econòmic i social, en el cívic i en l’identitarinecessitem més capacitat de decisió: des de l’increment de la taxa d’activitat laboral fins a l’elaboració dels programes escolars, des de la normativa universitària fins a les bases de règim local, des de la funció notarial fins a la legislació sobre aeroports, o sobre règim del sòl, o sobre telecomunicacions, i fins a tantes altres coses.
Tot això són temes que afecten l’economia, la formació, el dret privat, afecten el conjunt de la nostra societat. I en tot això podem fer més o menys–més o menys-, segons quin sigui el real poder, el nostre real poder competencial. Insisteixo que tot això està amenaçat des de fa temps a través d’un doble mecanisme: el d’interpretacions a la baixa de les competències–en la pràctica, sovint, la supressió-, en la pràctica la supressió del concepte de competència exclusiva, o d’introducció de mecanismes que permeten vorejar les competències; aquest és un mecanisme, i l’altre és el de l’ofec econòmic.
Exemple del primer mecanisme. El professor Marc Carrillo ho explicava fa pocs dies en un diari de Barcelona–agafo aquest exemple perquè va sortir fa tres o quatre dies-: deia que la competència exclusiva de la Generalitat en matèria d’esports fou molt escapçada per una llei del 1990, pel biaix de les competències de l’Estat en matèria d’educació, dret d’associació, relacions internacionals, sanitat, etcètera. Diuen: «sí, vostès tenen competència en esports, però no en relacions internacionals, i per tant nosaltres legislem sobre això; no del tot en matèria d’educació, per tant legislem sobre això; no del tot en dret d’associació, per tant…» I a través de tot això, la competència exclusiva queda realment molt malmenada.
D’exemples d’aquests n’hi ha una pila, no?, però n’hi ha prou amb un. Exemple del segon mecanisme, que és l’ofec econòmic. Diuen: «És veritat. Vostès, la Generalitat, en cultura tenen la competència exclusiva, és veritat, però com que no tenen prou diners i nosaltres, l’Administració central, en tenim molts més dels que ens tocarien després d’haver traspassat Cultura a totes les comunitats autònomes, que vingui qui sigui directament a Madrid, tots els que tinguin una idea, un projecte o, simplement, una dificultat d’ordre econòmic.» És allò que diuen: «que vengan a por el alpiste», no? És una expressió que utilitzen molt sovint, i que fa molts anys que s’utilitza, ja fa ben bé quinze anys que la sento. A canvi d’això, l’Administració central demana la corresponent contrapartida, o no cal que en demani cap, no cal; simplement, la Generalitat, amb un mecanisme d’aquest tipus, queda disminuïda.
És allò que en deien fer de la Generalitat–Parlament i Govern–quelcom de marginal i secundari. He dit que tot això ve de lluny. Tot just l’any 1993 vàrem aconseguir frenar-ho quan el PSOE i el PSC ens varen necessitar per a la governabilitat espanyola, tot just aleshores. I el que deia val tant per al mecanisme competencial com, més encara, per a l’econòmic. Tant en un cas com en l’altre la pressió dels governs socialistes fou molt dura, però això no vol dir que ara això s’hagi corregit del tot, ni de bon tros. Per tant, reitero que durant la propera legislatura ens proposem recuperar franges de poder autonòmic, almenys aquest és el nostre objectiu, i és en nom d’això que demano sobretot la investidura.
I, a més, ens proposem anar més enllà guanyant noves àrees de poder a base de cinc actuacions tendents a aconseguir els següents objectius. Els enumero: primer, recuperació del concepte de competència exclusiva; segon, modificació d’una sèrie de lleis en un sentit clarament més autonomista, sovint seguint criteris–sovint seguint criteris–expressats pel mateix Tribunal Constitucional; tercer, aplicació general de l’Administració única; quart, participació efectiva en les preses de decisió referents a les institucions europees, i cinquè, millora substancial del finançament, com ja he dit abans.
No demano cap impossible. Algunes de les coses que reclamem poden ser–ho reconec–tècnicament farragoses, però ni contradiuen la Constitució ni depenen de res més que no sigui la voluntat política del Govern central i, per anar bé, també del principal partit de l’oposició espanyola, sigui el que sigui. Concretament, hi ha seixanta-una lleis estatals que podrien ser reformades en el sentit que els deia. D’aquestes seixanta-una… No, n’hi ha seixanta-una perquè durant quinze anys han treballat en aquesta línia, i n’hi ha moltes.
Però bé, ens hem de posar ara a mirar de canviar-ho, això, i, concretament, d’aquestes seixanta-una, n’hi ha trenta-cinc en les quals el Tribunal Constitucional ha reconegut expressament un marge d’espai legislatiu més favorable a l’autonomia. En posaré uns exemples. La Sentència 198/1991, sobre la Llei de costes–els exemples són més o menys importants, entenguem-nos, pel seu contingut, però ho són, en canvi, pel seu significat. Aquesta Sentència diu que si bé el Reial decret que la Generalitat havia impugnat no és inconstitucional, no és tampoc «el único sistema constitucionalmente lícito».
I la Sentència 79/1992, sobre subvencions comunitàries, diu que: «la fórmula adoptada» pel Govern «no es lo único admisible dentro del orden constitucional» i que «las fórmulas que puedan adaptarse dentro del marco constitucional y estatutario son variadas». Me’n salto uns quants per no allargar-ho, per no fer-ho massa pesat, però dues més sí que els les vull dir. La Sentència 28/1991, sobre circumscripcions electorals per al Parlament Europeu… En aquesta Sentència, el Tribunal Constitucional diu: «Nada impediría, en principio, que el legislador estatal pudiera disponer en el futuro la organización territorial del cuerpo electoral en los comicios europeos, atendiendo al diseño autonómico.» I de la consideració que es fa en la Llei orgànica del poder judicial dels cossos de l’Administració de justícia com a cossos nacionals, el Tribunal–que és un tema prou important, molt important-, el Tribunal Constitucional diu que: «posiblemente no fuera la única constitucionalmente aceptable.»
Ara bé, en un altre lloc, i parlant del nostre desig de formar part d’un organisme estatal: «Hubiera sido igualmente legítimo constitucionalmente dar entrada a las comunidades autónomas con competencias en el mercado secundario de valores para la composición de dicho consejo.»
I pensin, per exemple, que fa ben poc, i representa fins i tot accentuar aquesta postura, diguem-ne oberta, que ha deixat, aquesta porta oberta que ha deixat tantes vegades el Tribunal Constitucional, representa en aquest sentit subratllar-ho, en una sentència del 25 de febrer d’aquest any, sobre una llei del Parlament basc, el Tribunal Constitucional ha dictaminat–i amb aquesta contundència no ho havia dit abans–que, quan es tracta de competències reconegudes formalment com a exclusives a l’Estatut, les bases estatals han de ser menys intenses que en els altres supòsits competencials i que han d’actuar únicament com a límit extern–com a límit extern-, és a dir, sense condicionar l’opció legislativa autonòmica.
I a això hi poden afegir que l’exclusivitat competencial es pot aconseguir també amb l’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució, com una eina més que podem tenir en el futur. Tot dependrà de la nostra voluntat política i de la nostra capacitat d’influir o, si cal, de forçar determinades decisions, o si cal de forçar determinades posicions, si podem, a nivell estatal. I també hi poden afegir que aquests mateixos mecanismes es poden aplicar per a implantar l’Administració única, tot i que, en molts casos, això es pot fer simplement aplicant directament les previsions estatutàries als corresponents traspassos de serveis.
