Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats, en compliment de l’encàrrec que em va fer el molt honorable president del Parlament, i d’acord amb el que estableix la disposició transitòria cinquena del nostre Estatut, em correspon presentar davant aquest Parlament de Catalunya la meva candidatura com a president de la Generalitat i demanar la seva confiança. Iniciem aquesta legislatura en condicions diferents que les tres anteriors. Això és evident, d’antuvi, per la composició del Parlament, i es farà evident durant tota la legislatura. Entre altres coses, això significa que, en el supòsit que el Parlament em doni la investidura, l’aplicació del programa de govern que els presentaré requerirà negociar suports parlamentaris. Per tant, l’aplicació del programa que els presentaré dependrà d’aquests suports, que, com és lògic, Convergència i Unió i jo mateix som els primers a desitjar que, arribat el moment, d’una forma o altra que ara no puc preveure, es produeixin. Però això no treu que avui els parli del programa de Convergència i Unió per als propers quatre anys. És reglamentari que ho faci i políticament necessari, perquè és sobre la base d’aquest programa que Convergència i Unió treballarà i negociarà. I no treu tampoc que els parli, a més del programa per als propers quatre anys, d’horitzons més llunyans i més a fons del projecte de país que tenim. No se sap mai qui és que culminarà un projecte a llarg termini, qui és que assolirà un horitzó llunyà, però el que passa és que una fita llunyana primer s’ha de definir i, a més, requereix que les passes immediates s’orientin en la seva direcció. Com volem que sigui Catalunya d’aquí a deu o quinze anys i què volem que sigui? La resposta pot semblar genèrica, però ja veuran que no ho és, i pot semblar molt en la línia del que no només la Generalitat sinó en general tot el país ha estat fent durant aquests darrers quinze, setze, disset anys. I així és: el progrés que hi ha hagut a Catalunya durant aquests anys té dues característiques dignes d’esment. La primera–que sempre m’ha agradat subratllar–és que és un mèrit compartit; hi ha jugat un paper molt principal la Generalitat–Govern i Parlament-, però hi han participat tota mena d’institucions de tots els colors polítics i de tots els sectors socials. La segona característica és que ha estat un progrés molt important, que s’ha produït una autèntica i positiva transformació del país. Per tant, és lògic que es mantingui l’orientació bàsica de la nostra acció col.lectiva.

Dit això, contesto aquelles dues preguntes–com volem que sigui Catalunya i què volem que sigui–dient que volem fer una Catalunya, un país de fort creixement econòmic, modern, competitiu i molt internacionalitzat; un país de benestar molt generalitzat, i benestar vol dir salut, vol dir seguretat social i econòmica, habitatge a l’abast de la gent, atenció als que tenen dificultats, lleure, igualtat d’oportunitats home-dona, etcètera; un país amb bona formació a tots els nivells i en tot moment per assegurar la capacitat de guanyar-se la vida, la competitivitat personal i col.lectiva i la realització personal de cadascú; un país amb bones infraestructures bàsiques, des de les del transport, que són especialment decisives, a l’aigua, des de les carreteres als ports, des de les xarxes de telecomunicacions al TGV; un país amb un bon equilibri territorial, tant de població com d’activitat productiva, com de benestar i qualitat de vida, i amb un bon nivell mediambiental. En un altre d’ordre d’idees, aspirem que sigui un país d’alt nivell cultural, també en tots els àmbits, des del popular a l’acadèmic, i combinant l’arrelament amb el cosmopolitisme. Entenem que des del punt de vista de la cultura i de la sensibilitat Catalunya s’ha de vertebrar entorn d’un eix central d’identitat catalana que cal reforçar, amb un bon encaix i bona incorporació de les aportacions d’arrel no catalana. Aspirem, igualment, que sigui un país de civisme i, molt especialment, un país de bona convivència. Tot això ha de fer que Catalunya se situï, en tots sentits, en el termini d’uns anys, en els nivells més alts del rànquing europeu. A tot això cal afegir, naturalment, un nivell d’autogovern molt més alt que l’actual. M’hi referiré després. I també un pes molt important en el conjunt d’Espanya i una consideració i un reconeixement. Finalment, aspirem a una presència franca, clara i forta de Catalunya a Europa i a una possibilitat i alhora capacitat de projecció internacional en tots els terrenys. Aquest és el país al qual aspirem.

Permetin-me que assenyali alguns elements concrets sense els quals no podrem assolir aquest objectiu global. En primer lloc, un suficient creixement demogràfic; potser un creixement moderat, però hi ha d’haver creixement. La molt baixa natalitat catalana i l’envelliment que, entre altres coses, en deriva amenacen seriosament aquest objectiu ambiciós que els he descrit, i la molt probablement indispensable immigració que provocarà crearà problemes que potser sabrem resoldre bé–de fet, Catalunya, aquests problemes, tradicionalment els ha resolt-, que potser ho sabrem resoldre bé, però que no hem valorat encara de debò, en tota la seva profunditat. Catalunya té un seriós problema de població. És cert que no és un problema només català, és un problema europeu, però a pocs llocs preocupa tan poc com aquí.

En segon lloc, cal que Catalunya disposi d’un sistema de protecció social positiu. Sense això serà difícil la cohesió social i nacional de Catalunya. I ara això és de la màxima actualitat, perquè arreu d’Europa es procedeix a una revisió de l’estat del benestar. De revisions, n’hi pot haver de moltes menes, des de les que es fan per salvar l’estat del benestar, fent-lo més racional, eliminant els abusos i els disfuncionaments, però no simplement escapçant-lo o suprimint-ne molts aspectes, fins també aquells plantejaments que el que realment pretenen és rebaixar-lo molt sense oferir possibilitats compensatòries a qui realment les necessita. Aquesta qüestió, que serà essencial durant els propers tres o quatre anys, en gran part és competència de l’Administració central, però la Generalitat ha de fer el màxim ús de les seves possibilitats i dels seus recursos i de les seves competències perquè Catalunya mantingui un alt nivell de protecció social.

Tot això subratlla la importància del creixement econòmic. No ja des d’un punt de vista estrictament econòmic, sinó des del punt de vista social i nacional, el creixement econòmic no és condició suficient d’èxit, però sí que n’és condició necessària, o almenys condició molt convenient. Pensin–i això és important–que a la democràcia la recuperació nacional de Catalunya i la integració a la societat catalana d’amplis sectors d’origen no català, que el reforçament del teixit social i associatiu i, en general, de la cohesió de la nostra societat, així com la seva maduració durant els darrers anys, que tot això s’ha produït a cavall o bé d’un progrés econòmic bastant generalitzat o bé a través de la satisfacció de moltes expectatives socials i, en conjunt, vistes les coses en perspectiva, a cavall dels dos fets alhora. No vol dir que aquests processos positius no puguin continuar en moments de crisi o d’estancament, però és un fet, és un risc, fins i tot, un possible risc, si més no, a tenir en compte. Per tant, donar prioritat al creixement econòmic, naturalment ben conduït, i quan dic ben conduït vull dir un creixement que beneficiï el conjunt de la societat, que no sigui només allò que els americans en diuen job killer, és a dir, matador o suprimidor, per dir-ho així, de llocs de treball, sinó que creï feina i que, per tant, no produeixi fractura social. Ho repeteixo, donar prioritat a un creixement econòmic ben conduït és una exigència social i nacional.

També aquí voldria fer notar que això no és un problema català: recordo que fa uns mesos vaig sentir una conferència d’un dels analistes que passen per ser més lúcids en el camp de la sociologia, de la política, de l’economia a Europa, que és Ralf Dahrendorf, que havia sigut el rector de la London School of Economics, i deia això, més o menys, no ho puc citar ara textualment, però venia a dir això, deia: «A alguns països europeus els èxits democràtics han anat sempre, o almenys de des fa dècades, vinculats a més benestar.» I es preguntava: «Què passarà el dia que hi hagi molta gent a Europa que se senti econòmicament amenaçada i socialment amenaçada?» Bé, jo espero que a Europa i a Catalunya això ho sabrem superar bé, però no deixa de ser un tema que hem de tenir molt en compte i que subratlla la importància d’un bon creixement i equilibrat creixement econòmic.

D’això es desprèn que caldrà que el Govern de la Generalitat empri tots els recursos de què disposi–polítics, econòmics, tècnics i científics, d’acció educativa i de creació de clima social i humà–perquè a Catalunya hi hagi un fort creixement econòmic i de l’ocupació, un creixement de l’ocupació. I aquests mitjans els haurà d’utilitzar en el marc català, en l’espanyol i en l’internacional. Ho ha de fer tenint ben clar i fent entendre a tota la població, a través d’una bona pedagogia, que avui en economia el camp d’acció i de competició és el món. Aquella frase que he dit molts cops que «el nostre món és el món» és veritat en tot, i en economia més que en cap altra cosa. D’això es desprèn també que cal donar–més encara del que ja s’ha fet, i s’ha fet força, però més encara–gran atenció a tot el referent a formació, a recerca, a R+D, recerca més desenvolupament, a qualificació de mà d’obra, a coneixement de llengües estrangeres. Un altre component d’aquest projecte de país, sense el qual fracassarem, ha de ser la capacitat, la nostra capacitat de ser capdavanters de determinades idees l’interès de les quals transcendeixi Catalunya i transcendeixi Espanya. La capacitat també d’esdevenir l’àrea més dinàmica o una de les més dinàmiques de tot el sud d’Europa, de fer de Barcelona la ciutat amb més força i iniciativa de la Mediterrània occidental i de fer de Catalunya el cor de l’anomenat «arc llatí». Tot això sense que en res minvi la tradicional vinculació de Catalunya amb l’Europa central i del nord–aquest lligam per a nosaltres és absolutament necessari-, amb l’Europa central i del nord, i arrossegant en aquestes accions tot l’Estat espanyol. I, naturalment, Catalunya ha de seguir sent dintre d’Espanya la impulsora principal de la integració europea, superant totes les temptacions d’euroescepticisme que hi pugui haver.

Catalunya no es pot limitar a salvar la seva identitat o a mantenir un bon nivell econòmic i de qualitat de vida. Ha de ser, ha d’aspirar a ser i ha de ser el motor principal d’Espanya, el principal per a segons què i un motor més modest, òbviament més modest, però eficaç i valorat a Europa. Ha de tenir una ambició de lideratge. Que la defensa i el reforçament de la pròpia identitat no hagin de ser els únics objectius de Catalunya no vol dir, òbviament, que siguin molt importants; de fet, són del tot prioritaris, són–ho subratllo–del tot prioritaris. Necessitem millorar el nostre autogovern i tot el que ens confereix identitat pròpia. Durant els darrers dos anys l’hem millorat, però no prou. Caldrà veure si ara hi podrem donar una nova empenta i si el mètode que hem seguit ens permet arribar fins al sostre que encalcem, és a dir, aquell sostre per sota del qual ni la plenitud de Catalunya no està assegurada ni el risc de marginació o de residualitat no està definitivament superat. Efectivament els vull parlar ara del mètode, del mètode que hem seguit i pensem seguir en la nostra reivindicació nacional: és el de la gradual i sistemàtica negociació que mirem de conduir en el marc de la Constitució i de l’Estatut actuals. Sé que hi ha qui defensa que hauríem de reclamar la reforma de l’Estatut i, per tant, quasi amb seguretat de la Constitució. Això no és descartable del tot i, de fet, seria legítim i democràtic fer aquest plantejament. Podria passar que el camí del gradual progrés autonòmic fins arribar a cotes realment altes d’autogovern i que ens donessin garantia plena quedés un dia del tot bloquejat perquè l’actitud negativa que en bona part de l’opinió pública i política espanyola hi ha envers la nostra autonomia, i sovint, simplement, envers Catalunya, podria passar que això ofegués la possibilitat i l’esperança de, a través d’un gradual procés, assolir cotes realment altes i suficients d’autogovern dintre de l’Estat espanyol.

Però vull fer dos comentaris. El primer és que reclamar amb possibilitats d’èxit la reforma de l’Estatut s’ha de fer d’una manera que podria comportar certs riscos i que Convergència i Unió no desitja córrer, si no és que, com deia, queda definitivament tancada la porta de la negociació. El segon comentari és que durant els dos darrers anys s’ha demostrat que la negociació pot donar resultats considerables si es fa en determinades condicions. Quines condicions? Primera, elaborar i vendre bé una interpretació de la Constitució que en destaqui totes les portes que deixa obertes a l’heterogeneïtat i, per tant, a les personalitats diferenciades. Segon, disposar de prou força política i institucional a nivell d’Estat perquè a Madrid no se’ns puguin treure de sobre així com així. A la legislatura anterior es donava una tercera condició, que fou molt favorable, i és que el Govern de la Generalitat disposava a Catalunya d’una majoria que li conferia a Madrid molta llibertat d’acció. Els propers mesos diran si aquesta tercera condició pot ser substituïda eficaçment.

Dit el que havia de dir sobre el mètode, parlem ara del contingut de l’autogovern que reclamem. Primer, de les competències i després, del finançament.

Quan ens hem vist obligats a interrompre el procés negociador que seguíem amb el Govern central des de l’estiu de 1993, teníem sobre la taula de la Comissió Mixta de Transferències els temes següents, que reprendrem, que reprendrem així que puguem: policia de trànsit, polítiques actives d’ocupació de l’Inem, Institut Social de la Marina, ampliació de les funcions de Medi Ambient, gestió i territorialització de les beques dels ensenyaments universitaris i no universitaris. També estava en discussió, a través del Projecte de llei orgànica de l’Administració general de l’Estat, el paper i, de fet, des del nostre punt de vista, la supressió dels governadors civils. A tot això, de seguida que es donin les condicions per reprendre les negociacions amb el Govern central–que ara no es donen-, anirem afegint d’una manera gradual les següents noves reclamacions de traspàs: gestió del 0,52% de l’IRPF destinat a associacions sense ànim de lucre; paradors de turisme; funcions relatives al trànsit, com ara són les autoescoles, els permisos de conduir, etcètera; servei meteorològic; mútues, patronals d’accidents de treball i malalties professionals; inspecció de la indústria farmacèutica; inspecció de treball; competències en recerca, i modificar certs aspectes dels plans d’obres i serveis. També reclamarem novament l’aplicació generalitzada de l’anomenada «Administració única». Ara a Catalunya, en un camp concret, el de l’agricultura, això des de dilluns, des de dilluns passat, ja ho tenim, i ho hem de generalitzar. Les competències signifiquen poder, poder administratiu, polític i econòmic, però per a la Generalitat signifiquen una altra cosa importantíssima, una cosa cabdal, que és poder estar present en la població i en el territori de tot Catalunya a tots nivells. En un país com el nostre, tan necessitat d’integració i de cohesió, tan mancat de tradició institucional i tan sotmès a atencions disgregadores, cal que la institució que més i millor pot donar sentit d’unitat i de representativitat pugui arribar capil.larment, d’una manera eficaç i constructiva, a tot el país.

La batalla per les competències és constant i reconec que a voltes és extenuant, però, de tota manera, avui podem dir, com a balanç, que al capdavall, si més no durant aquests darrers tres anys, hem sumat bastant més que no hem restat.

Lligat amb aquest balanç positiu i lligat amb aquesta voluntat de fer present la Generalitat arreu de Catalunya hi ha un dels guanys més importants d’aquests darrers temps que ha estat el nou model policial, l’aplicació del qual volem activar al màxim durant la present legislatura. L’objectiu és que d’aquí a quatre anys els Mossos d’Esquadra tinguin no menys de cinc mil agents i estiguin desplegats a més de la meitat de les comarques de Catalunya, i que s’hagi produït el lògic replegament de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Parlem del finançament. He de començar per dir que durant els darrers anys s’ha produït una millora relativa en aquest terreny, tant pel que fa al finançament autonòmic català en general com a l’específic de sanitat. Concretament, l’any 1991, el finançament de Catalunya en concepte de percentatge de participació en els ingressos, de tributs cedits i de fons de cooperació interterritorial–interterritorial–representava el 87% de la mitjana de les cinc autonomies de l’article 151; l’any 1994, aquest percentatge era del 95. Però és una millora limitada i insuficient, que segueix essent discriminatòria contra Catalunya. I a aquesta discriminació cal afegir-ne una altra–que després comentaré-, que és la forma com es duu a terme a Espanya la redistribució de la renda.

La millora relativa a què suara he al.ludit és fruit sobretot de dos acords, assolits els anys 1993 i 1994: el del Comitè de Política Fiscal i Financera, del 7 d’octubre de 1993–és a dir, el referent a la participació de les comunitats autònomes en el 15% de la quota líquida de l’IRPF-, i el del 21 de setembre de 1994, sobre despesa sanitària. Són prou coneguts perquè calgui tornar-los a explicar. A aquests acords cal afegir-hi alguns acords…, alguns acords més, puntuals, com per exemple els del Fons de cohesió, que situen l’increment d’ingrés per al 1995 en 42.000 milions.

Encara podem afegir un fet molt positiu d’aquests darrers temps, i és que el cost de la normalització lingüística ha estat incorporat d’una forma ja permanent al càlcul del finançament autonòmic. Això ve a pujar uns 4.500 milions anyals, i a més–i a més–és políticament…, és un fet políticament significatiu.

Cal dir que aquests acords deixaven alguns serrells no prou ben resolts, i que per altra banda no s’han aplicat prou bé. A més, no hi ha hagut temp–és un altre tema que teníem ara sobre la taula–d’aplicar un altre dels acords a què vàrem arribar amb el Govern central, que és el de la capacitat normativa. La importància d’això s’entén si pensem, per exemple, que la seva aplicació pot obligar–de fet, obligarà–a modificar la LOFCA. En tot cas serà l’objectiu del futur Govern de la Generalitat de Catalunya arrodonir aquests acords i reclamar- ne el total compliment formal.

Però, a part d’això, el més important serà reclamar un major grau de corresponsabilitat fiscal a través d’una participació més alta en les quotes líquides de l’IRPF, i també d’una participació en altres impostos de l’Estat, com per exemple l’IVA, i certs impostos especials, com tabac, benzina, matriculacions, etcètera. Opinem que la potenciació de la corresponsabilitat fiscal és la via que tenim per acostar-nos als resultats econòmics dels sistemes de finançament forals, aixecant el nivell d’ingressos i reduint el nostre grau de dependència de l’Estat. Per altra banda, per aquesta via creiem també que això ha de permetre una més gran recaptació directa d’impostos a Catalunya. En contra del que de vegades es vol fer creure, ha estat sempre interès del Govern de la Generalitat de recaptar directament impostos. És una manera, també–i no ho dic pas irònicament, ben al contrari-, de treballar en aquella línia de capil.laritat i de presència de la Generalitat a tot arreu, a tot Catalunya. Sobre això, és cert–i m’avanço a algunes observacions que sé que em faran–que l’aplicació del sistema de finançament foral a Catalunya, amb un «cupo» similar al basc–o al navarrès, que encara és millor-, seria francament més favorable. Però és evident que, per raons que ni analitzo ni critico, i que s’apliquen per motius polítics i socials, històrics i actuals, que tots vostès coneixen, el País Basc i Navarra tenen, des d’aquest punt de vista, un tracte especial. En tot cas, d’acord amb el que recentment ha estat el nostre programa electoral, sí que vull deixar clar que el que el Govern de Convergència i Unió no podria acceptar és que en un temps prudencial no s’arribi que totes les autonomies amb un mateix nivell competencial no tinguin uns recursos similars. Això ja implica un esforç important de solidaritat, per part de Catalunya, que assumim. I un esforç no només de Catalunya en termes globals, sinó dels ciutadans de Catalunya, que pagarien impostos segons la seva capacitat i rebrien serveis segons un criteri igualitari. També aquí, si veiéssim bloquejat el camí cap a una solució justa i equitativa, ens veuríem obligats a reclamar una modificació total i radical del sistema. Tenint present que, en el Pressupost de la Generalitat, Sanitat representa quasi el 34%–exactament 561.000 milions, l’any 1995–, no es pot parlar de finançament autonòmic sense parlar del finançament específic de la sanitat. Aquí també s’ha aconseguit en el passat una millora relativa, sobre la qual no insistiré, però també aquí la millora és insuficient, entre altres coses perquè no té en compte alguns serrells que en realitat pugen molts diners. Un exemple d’aquests serrells és la compensació econòmica per als desplaçats, a la qual no s’ha trobat encara, o no s’ha volgut trobar, una solució definitiva. Però, a més, l’acord de finançament de l’any 94, que es basava en un increment anual lligat a l’increment del PIB nominal, cosa que ens era favorable, s’ha vist alterat per una…, hem de dir que «suposada» racionalització de la despesa de l’Insalud, racionalització que en cap cas ha estat demostrada i que s’ha fixat en nivells autènticament incomplibles. Aclarir això, i en general negociar novament el finançament de la sanitat, serà una prioritat primera del Govern de la Generalitat. El Govern de la Generalitat pensa plantejar al Govern central un altre aspecte del finançament, que és el municipal. Ens cal fer-ho per raons econòmiques, però també polítiques. Com saben, les promeses que per part del Govern central en aquest sentit s’havien fet, més d’un cop, no s’han complert. Més aviat hi ha hagut una regressió–una regressió percentual, aclareixo-, més aviat hi ha hagut una regressió, i això crea problemes als municipis, però indirectament també a la Generalitat. Li’n crea, entre altres raons, perquè els municipis li reclamen el que troben a faltar de l’Administració central, i que en termes estatutaris no correspon a la Generalitat donar, ni competencialment ni per criteris de finançament autonòmic, cosa que explica que tota aportació directa al finançament municipal creï dèficit pur, cosa que cada cop ens podem permetre menys, especialment si és per qüestions que estatutàriament no pertoquen a la Generalitat. Aquest és un tema important que caldrà debatre a fons i que estic disposat a fer-ho amb ànim constructiu.

No podem parlar de finançament sense referir-nos a dues altres qüestions econòmiques. La primera fa referència a la política de redistribució de la renda a Espanya. Cal deixar clar que a Espanya la redistribució és més forta que a cap altre país europeu occidental. Marcadament més forta. I també cal deixar clar que, contràriament a la imatge que s’ha creat, els desequilibris regionals són semblants als de molts d’aquests països europeus–per exemple, els de França. Cal deixar clar, també, que aproximadament una tercera part dels recursos que es destinen al reequilibrament procedeixen de Catalunya–pels volts de 700.000 milions de pessetes l’any. D’aquí ve que, si bé el PIB per habitant a Catalunya supera la mitjana espanyola en un 23%, la renda real de les famílies només ho fa en un 10%. Cal afegir que aquesta transferència de fons de Catalunya…, aquesta transferència que fa Catalunya a la resta de l’Estat, té una característica negativa que no es dóna en l’altre gran transferidor de recursos, que és Madrid: a Catalunya, molt més que a Madrid, el pes d’aquesta transferència es fa sentir sobre les empreses petites i mitjanes i sobre els autònoms, mentre que a Madrid un pes important recau sobre les grans empreses industrials i financeres, vinculades o bé a grans grups o bé al mateix Estat, és a dir, sobre empreses que per via d’impostos transfereixen riquesa que s’ha creat a altres indrets d’Espanya. És a dir, en el cas concret de Catalunya, aquestes transferències afecten més la competitivitat. Els estudis–objectius, imparcials–ens indiquen–ho subratllo–que els desequilibris territorials a Espanya no són més grans que a altres països importants de la Unió Europea, però que l’exercici de la solidaritat va bastant més enllà, sense que–i les estadístiques són clares–la reacció en termes de PIB–de producte interior brut, no dic de renda:de PIB-, sense que en termes del producte interior brut de les regions menys desenvolupades…, sense que la reacció en termes de PIB, d’aquestes regions, sigui millor que en aquests altres països de la Unió Europea. És a dir, per tant, tot admetent la necessitat de transferir recursos a favor de la solidaritat envers la resta d’Espanya–cosa a la qual mai no ens hem negat-, la pregunta és fins a quin límit. I la pregunta també és com se’n treu, d’aquest exercici de la solidaritat, més profit.

Dic això perquè jo he dit que aspirem a ser motor d’Espanya, i més modestament, també, factor de dinamisme europeu. Hi aspirem. I a nivell espanyol, a més, això se’ns reclama. Però no ho podrem fer si l’economia catalana és obligada a descapitalitzar-se més del compte. I, realment, Catalunya està en condicions de créixer més i d’ajudar el conjunt d’Espanya a créixer més.

Malgrat tot els que els acabo de dir, l’evolució de l’economia catalana no solament és millor quantitativament que la mitjana d’Espanya, sinó que també ho és qualitativament. En termes relatius ha guanyat en competitivitat i en grau d’internacionalització: Catalunya, durant aquests últims anys, ha tret profit de les bones cartes que té, que entre altres són–entre altres–una tradició i una vocació empresarials notables, una bona xarxa industrial, més maduresa sindical, situació geogràfica favorable, presència ja antiga d’inversions estrangeres, un nivell relativament–i, en certs aspectes, francament–bo de formació–i que ha millorat recentment-,etcètera. Cal afegir a això l’acció que durant els darrers anys s’ha fet especialment–s’ha fet especialment, si bé no únicament–per part del Govern de la Generalitat en el camp de les infraestructures, dels elements de suport a la indústria, a l’agricultura i a la ramaderia, les actuacions en el camp del sòl industrial, de la formació, de la projecció internacional, etcètera. I també cal afegir que el canvi que el Govern de la Generalitat, indirectament, però eficaçment, ha aconseguit introduir en la política econòmica espanyola, si bé ha estat molt útil a tot Espanya, ho ha estat especialment per a la nostra economia, per la senzilla raó que nosaltres tenim molta més economia productiva.

Tot plegat dibuixa un quadre aparentment contradictori, però en el qual els elements dominants són dos: el finançament autonòmic és molt insuficient–el més insuficient de tots, juntament amb el del País Valencià-,i l’aportació de Catalunya a l’equilibri espanyol té una magnitud que frena el seu desenvolupament i pot acabar fent fracassar el seu esforç de modernització i de competitivitat, esforç del qual, per cert, es beneficia tot Espanya.