Molt Honorable senyor President, senyores i senyors diputats, en compliment de l’encàrrec que em va fer el Molt Honorable President del Parlament, i d’acord amb el que estableix la disposició Transitòria Cinquena del nostre Estatut, em correspon presentar davant d’aquest Parlament de Catalunya la meva candidatura com a President de la Generalitat, i a aquests efectes, i sempre d’acord amb els mateixos termes estatutaris, sotmetré a la seva consideració i debat el programa de govern al qual penso ajustar la meva actuació en cas d’obtenir la confiança del Parlament.
Per més que aquest sigui el debat d’investidura de la nova legislatura, no podré deixar de fer referència als programes i a l’hora de govern de Convergència i Unió durant els vuit anys anteriors. Però, per altra banda, el que ja s’ha aconseguit, els problemes nous que han sorgit, i també el fet de tanta transcendència com la integració europea i la evolució tecnològica -cada cop més evident- obliguen a fer plantejaments nous. A més d’això, l’estructura del meu discurs també serà diferent, i no ho serà pas per ganes de fer les coses diferents, sinó per subratllar millor quina és l’estructura i la vertebració de la nostra concepció política i social.
És més, sóc conscient que l’estructura del meu discurs d’avui no és, potser, la més adient per presentar un programa de govern detallat -me n’excuso per endavant amb la confiança que en el conjunt del debat, avui i demà tot el que calgui precisar podrà ser precisat. Però, com us deia, més que en una llista de projectes, vull basar el meu discurs d’avui en conceptes i línies generals d’actuació, vull subratllar els principis inspiradors de la nostra política. Per tant, els presentaré el nostre programa per a aquesta legislatura a l’entorn de tres fets bàsics que són: la nació, la societat i les persones.
Els parlaré de la nació, de la nostra nació, de Catalunya. No caldria, potser, perquè ho he fet molts cops, però un discurs d’investidura és un discurs d’investidura i requereix que els principis siguin dits i redits, dits i repetits. I en això que Catalunya és una nació hem de rebutjar tota mena de compromisos; n’hem d’acceptar molts d’altres de compromisos, però no aquest, Catalunya és una nació. Ho és per la seva cultura i pel seu dret; ho és per la seva història, que ha seguit el seu propi camí; ho és per les seves institucions; ho és per la seva mentalitat col·lectiva; ho és per la seva col·locació pròpia en el context espanyol, europeu i mediterrani; ho és per la consciència que té de tot això i per la voluntat de defensar-ho.
Tot això, per positiu. Per negatiu, podríem dir que és una nació perquè no és una regió. Sabem que és una regió, sabem que és una regió, una regió espanyola, o una regió europea, i salta a la vista que Catalunya no és això. Sabem que és molt més que això. No podem transigir en això. Si ho féssim, com a poble ens diluiríem, Sobre nosaltres pesen moltes limitacions, però, mentre ens considerem una nació, defensar la llengua i la cultura i les institucions i el nostre sentit històric i el nostre lloc en el món i en el futur tot això tindrà sentit, i només així la defensa reeixirà. Com hem de traduir concretament i políticament el nostre nacionalisme?
Deixin-me dir, d’antuvi, una cosa important -la dic a aquesta Cambra i a tot el país : ha passat l’ època en què per a les nacions sense Estat no hi podia haver més objectiu que aconseguir un Estat; però no ha passat l’ època en que les nacions -amb Estat o sense- aspiren, per una banda, a integracions supranacionals -i el procés d’unificació europea n’és l’exemple més clar- i, al mateix temps, a ser cada cop més el que són, a aprofundir en el que són i a reforçar el que són i a projectar-se com són i a rebutjar tot el que pretengui disminuiries, aigualir-les o arraconar-les.
D’acord amb el que acabo de dir, la nostra política al servei de la nació catalana tindrà dues direccions principals : la de la institucionalització, és a dir, la de l’aplicació de l’Estatut de Manera que asseguri un sostre suficient d’autogovern, i la de reforçar i fer operatius la identitat, la consciència i el sentiment nacionals del poble català. Parlaré primer d’aquest segon aspecte. Volem que el clima general de Catalunya respongui intensament a aquesta consciència i a aquest sentiments nacionals, que respongui a aquest sentit d’identitat. Hem d’impulsar, tot el que reforci el sentit d’identitat de Catalunya.
De cara a això, per una banda, volem proposar al país–a tot el país, no només a la seva classe política – una gran reflexió sobre la nostra identitat i sobre el nostre futur. Un país és, per una banda, el patrimoni que a través dels segles s’ha anat fent, és l’herència que tots rebem, i és el projecte, és el projecte del que, sobre la base del que és, es vol ser en el futur. I és en aquest sentit d’invitació a la reflexió col·lectiva -feta des del que som en projecció en el temps i en l’espai, és a dir, en el futur i en el món – que s’ha d’ entendre la commemoració del mil·lenari i que s’han d’entendre dues altres commemoracions -la de les Bases de Manresa i la de l’Exposició del 88-, i també -per més que estranyi a alguns- la del bicentenari de Carles III. Commemoracions totes elles a les que el Govern de la Generalitat dóna gran importància i que s’escauen durant aquesta legislatura. Permetin-me un comentari sobre el tema de Carles III, que sé que sorprèn a molta gent.
Jo ja sé -com diu, per exemple, Alexandre i Galí- que Carles III fou un rei molt despòtic, i realment ho feu molt, moltíssim, i també és cert que va prendre greus mesures contra la llengua catalana, també és cert, però és que el que crec convenient que s’analitzi a través d’aquesta reflexió és com la segona meitat del segle XVIII i la seva projecció al XIX configura i explica la Catalunya d’avui d’una manera que crec que ens pot ser útil per al present i per al futur. Per altra banda, el Govern es proposa impulsar més i més la política de normalització i d’enfortiment lingüístics catalans, tant a través de l’ensenyament com a través de tot allò que pugui incrementar l’ús social del català, com a través del reforçament dels mitjans de comunicació en català.
I sobre això he de fer ara una referència concreta a la televisió. Si vostès ens donen la seva confiança, em proposo fer que s’incrementi l’oferta televisiva en català, preferentment a través d’un segon canal català. S’ha demostrat el fet que ja se sabia, i és que en la recuperació lingüística catalana juga un paper decisiu la televisió. I TV3, i també el canal de Sant Cugat, han tingut ja una influència molt positiva, però cal jugar més a fons en aquest sentit, i és el que farem. En aquest mateix sentit de reforçament del sentit d’identitat nacional, el govern de la Generalitat treballarà en la consolidació de tots els elements propis de la personalitat de Catalunya : dret civil, art popular, coneixement de la història, etcètera, i donarà especial suport a totes les iniciatives que estiguin en la línia de fer país, i en tots sentits i en tots els camps orientarà la seva doctrina i la seva acció en una línia d’integració catalana.
Tot això es farà en el marc d’un concepte molt ampli, d’un concepte molt global de Catalunya, en el marc d’una Catalunya de tots i per a tots. Es farà tenint ben present que Catalunya som tots i que tots hi han de cabre. Fem una Catalunya per a sis milions, i no podem considerar reeixit el nostre projecte fins que tots els catalans en participin; no podem permetre que, per impaciència, per partidisme, per interès o per visió parcial de la nostra realitat social i nacional, es produeixi l’exclusió de ningú. Per això, i també pel caràcter personalista que sempre hem donat al nostre nacionalisme, la convivència i el respecte mutu són bàsics per a la nostra política de nacionalització.
Catalunya és una nació i volem que tingui consciència de nació, però és una nació al servei de tots i cadascun dels seus ciutadans. Tot poble s’ha de construir en el respecte de tots i cadascun dels seus membres, però més Catalunya, que ha estat a través de la història – sobretot de la més recent- un país obert a tota mena d’influències. Sobre la base sòlida i ferma de la seva identitat primera, és a dir, de la identitat que durant més de mil anys ens ha conformat com a poble català, sobre aquesta base s’han anat empeltant homes i idees, valors culturals i socials que cal incorporar amb l’objectiu de fer de Catalunya un poble on tots -com abans deia- hi tinguin cabuda. Aquest és l’objectiu, i no pas el de recrear una Catalunya mítica i nostàlgica, ni tampoc una Catalunya escindida, però tampoc una Catalunya sense arrels.
Per tant, ha de ser prioritari tot allò que doni consciència i raó de ser al país, i, al mateix temps, que li doni cohesió interna, la qual -aquesta cohesió interna- serà fruit de la cultura, en el sentit més ampli del mot, per també del model social i en darrer terme de la identificació de les persones amb la societat i amb la nació catalanes. La nacionalització de Catalunya té un segon aspecte–com ja els he dit-, que és l’institucional. Cal aclarir, d’entrada, que es pot aconseguir un alt grau de conscienciació nacional sense tenir ben resolta la qüestió institucional. Fins i tot la no-resolució de la qüestió institucional pot ser un clement de conscienciació, de radicalització. I, de fet, tots els estudis sociològics assenyalen que durant els últims anys hi ha hagut un increment de la consciència de catalanitat i del sentiment de pertinença a Catalunya, malgrat totes Ies traves a l’Estatut.
Però el nostre objectiu no és ni la radicalització ni que el nostre poble hagi de seure sempre en una cadira de tres potes, vull dir que no tingui ben resolt el tema institucional. El nostre objectiu és, simplement, que el nostre poble se senti molt català, que actuï d’acord amb aquest sentiment i que disposi del reconeixement i de les eines institucionals necessàries per a la seva acció col·lectiva. En el camp de la institucionalització, la posició del nou Govern de la Generalitat, si aquest Parlament em vota com a President, serà la que ja vaig expressar en el meu discurs aquí mateix, del dia 11 de febrer de l’any passat. Vostès em poden dir que el que ha passat des d’aleshores ja ha deixat clar que el govern central no està disposat a modificar la lectura, summament restrictiva, de l’Estatut que està fent. De tota manera, deixin-me precisar que, durant uns mesos, el nou esperit que vàrem mirar d’introduir en les nostres relacions amb el Govern central va donar uns certs resultats; concretament, durant el segon semestre de l’any passat.
Això, combinat amb les recents sentències del Tribunal Constitucional, a més de l’interpretació del mateix Tribunal sobre lleis de bases, més aviat ha enfortit la nostra posició, i volem intentar, volem intentar novament introduir aquest esperit de diàleg en la línia de la lectura estatuària del 79. També durant aquesta legislatura caldrà replantejar el tema del finançament. L’acord de 1986 fou un progrés important respecte a la situació anterior, com també ho fou que s’aconseguí el mateix any sobre sanitat, però, apart no ser definitiu, ja que no s’ha complert plenament, i que l’orientació menys discriminatòria envers Catalunya que inicialment va tenir no s’ha mantingut. I quelcom de semblant pot dir-se en el cas específic de sanitat.
Realment, el finançament de la Generalitat resulta molt insuficient per al que és un país com Catalunya. I cada cop més l’aspecte econòmic és utilitzat per l’administració central com un element de pressió i, fins i tot, de desprestigi contra l’administració autonòmica. Fins i tot la forma de lliurar els diners esdevé sovint un element de pressió i, volgudament o no, de desprestigi. I molts cops el que es discuteix ja no és només una qüestió de diners, sinó un concepte d’autonomia. Caldrà, per tant, replantejar aquest lema ara ja aviat. Dic, per afrontar aquests temes institucionals no crec però convenient realitzar una trobada immediata, una trobada formal amb el President González.
Crec que no s’ha de produir fins que no es produeixi abans una aproximació previa important. I confio que això no serà més tard de setembre o octubre. Mentrestant, el nou Govern i jo mateix, farem una acció a fons d’aproximació als problemes pendents, discutint-los amb totes aquelles persones que són responsables d’un o altre aspecte de la política autonòmica. Es tracta de mirar d’estovar tota la problemàtica que hi ha plantejada, d’explorar els possibles acords, d’acostar posicions, de tornar a parlar de que s’entén per autonomia, de canviar el clima també. És aleshores, si tot això va bé, que l’entrevista amb el President González pot donar un resultat positiu.
El mateix President del govern central està d’acord que es facin les coses així. I no hi fa res que passin tres mesos o quatre abans d’ aquesta entrevista -ni que fossin cinc-, si mentrestant anem treballant en la formula que els deia, sobretot perquè en diversos aspectes Catalunya va bé. Que Catalunya progressa, no era un eslògan electoral, sinó una palpable realitat, tant en el camp cultural com en el social, com en l’econòmic, com en el del prestigi internacional. Que el grau de convivència és alt, també és un fet indiscutible; que la política de normalització lingüística es continua aplicant, també. El tema autonòmic es el que va malament, i això acabarem pagant-ho molt car si no es resol, acabarem pagant-ho molt car si no es resol.
Però no és un tema d’urgència de dies o de setmanes, tenim mesos de coll, tenim uns mesos de coll, i, per tant, no seria bo de precipitar-se. No els puc negar que durant els darrers mesos l’actitud i l’actuació del Govern central han estat molt preocupants. Temes com la Llei de Costes, com l’acció de bloqueig que es pretén fer contra el desenvolupament de la Policia Autonòmica, com el Projecte de Llei de Carreteres, com l’oposició que Catalunya pugui tenir una presència econòmica internacional, com l’incompliment de certs aspectes de l’acord de finançament d’octubre de 1986, com la negativa a signar el conveni de transports de Barcelona, com la negativa a resoldre el terna pendent dels serrells, com Ia persistència de la política de retallada competencial que practica el Ministeri d’ agricultura , com el conveni d’habitatge que set comunitats autònomes han hagut de recórrer, com l’amenaça constant que determinades aportacions econòmiques no es faran si no acceptem uns convenis que, de fet , representen una rebaixa competencial, com tantes i tantes altres coses.
Tot això, agreujat per un clima no positiu que es manifesta, per exemple, i ja que parlem del conveni de l’habitatge, amb l’amenaça–i utilitzo la paraula més neutra que trobo- de represàlia econòmica si utilitzem el nostre dret a fer recurs al Tribunal Constitucional. O bé amb una voluntat manifesta d’ignorància del fet autonòmic en actes públics, o de declaracions per part, sobretot, d’alguns representants de l’administració perifèrica de l’Estat, que provoquen sistemàticament el desprestigi o que busquen el desprestigi de la Generalitat (remor de veus) o com tota una política tendent a disminuir la capacitat d’incidència de la Generalitat sobre els problemes que afecten la vida real de la població. No els puc negar que tot això és cert, tot això és cert, i que és preocupant, molt preocupant, i que sembla que dóna la raó als escèptics.
Però, al President de la Generalitat i al Grup que ostenta la majoria política del país, els ha de costar molt d’arribar a la conclusió que l’acord no és possible i , per tant, a la decisió de canviar d’estratègia. Ha d’esgotar totes, totes, totes les possibilitats que hi hagi, i més encara. En tot cas, una cosa he de dir : no seria que ni vostès ni el Govern central confonguessin la manera pausada de procedir que els he anunciat amb conformisme. El Govern de la Generalitat i el seu President i la majoria política de Catalunya tenen l’obligació de ser prudents; però, al capdavall de la prudència, també podríem tenir l’obligació, també seria una obligació, de no permetre, de fer tot el que calgués per no permetre que Catalunya fos ignorada, displicentment marginada i maltractada. Aquesta legislatura que ara iniciem pot donar de tot. Pot donar una millora important en aquest camp autonòmic i institucional i pot donar la represa de la reivindicació i de la mobilització. No cal que els digui que el meu desig és que es doni la primera d ‘aquestes eventualitats.
El menysteniment en què es vol tenir Catalunya resulta més sorprenent si tenim en compte que durant tota la transició política, i també durant aquests darrers anys, Catalunya ha fet una contribució constantment positiva a la consolidació i el progrés institucional, polític, econòmic i social d’Espanya. Avui potser és d’actualitat dir que Catalunya –i la Generalitat- han fet una contribució constantment positiva a la consolidació i al progrés institucional, polític, econòmic i social d’Espanya. És que això és una ingenuïtat? És que això ha estat una ingenuïtat?
Nosaltres, Convergència i Unió, i ja mateix, creiem que Catalunya ha de ser forta i respectada en una Espanya pròspera i estable. Són paraules que els dic amb solemnitat i amb agut sentit de la responsabilitat, i que els dic també des de l’esperança des de la voluntat de concòrdia. No puc cloure aquest capítol sobre la institucionalització sense parlar de dos temes més. Un fa referència a l’estructura interna catalana. Durant aquesta legislatura procedirem a completar l’aplicació, ja iniciada, les lleis d’ordenació territorial; confio poder comptar, per a això, amb la col·laboració lleial de totes les institucions dei país.
El règim democràtic ofereix als ciutadans i a les institucions moltes possibilitats de defensa, i, a voltes, simplement de demora en l’aplicació de les lleis, i és lícit que, si volen, en facin ús. En canvi, no seria bo, ni seria just, ni a la llarga rendible una actitud d’ignorància o obstrucció deliberades contra les lleis del Parlament de Catalunya, o una voluntat sistemàtica de sortir per la tangent. L’altre fa referència a la política administrativa de l’administració central a Catalunya : persisteix, agreujada, la tendència a duplicar els serveis i les competències; serveis de l’administració central que han estat transferits, persisteixen amb dotacions de recursos i de personal més alts que quatre o cinc anys enrere. De vegades sembla que les guardin esperant el dia que, d’una manera o una altra, el Govern central recuperi les competències que fa uns anys va haver de cedir.
De moment, creen una constant confusió i interferència, que entre altres coses contribueix a desprestigiar l’Administració en general, i l’actuació política, en general també. Demanem una clarificació en aquest sentit, i demanem també la desaparició de determinades delegacions ministerials i dels governadors civils. Entenem que no tenen raó de ser en l’Estat de les autonomies. Mentre hagin de persistir –i em refereixo ara, concretament, als governadors civils-, el Govern de la Generalitat demana que els seus nomenaments li siguin consultats. Els parlaré ara de la societat. Si la nació és el que defineix la nostra profunda i permanent manera de ser, la societat és la forma com ens hem organitzat i com funcionem.
És el camp d’on neixen les nostres iniciatives i des d’on responem als reptes de cada moment. La societat és, en part, fruit de l’acció dels poders públics, però també de moltes coses més : dels individus, de les famílies, de l’acumulació històrica d’idees, de sentiments i de situacions que s’han anat creant i, sobretot, de moltes, moltíssimes iniciatives individuals i de grup que s’han anat prenent al llarg dels anys i dels segles. I tot això jugant en diversos plans : en l’econòmic, el religiós, el recreatiu, el de mutu ajut, el cultural, etcètera. Per acabar aquesta introducció deixin-me dir que també per a la societat, com abans deia per la nació, el valor últim ha de ser la persona.
Fet aquest preàmbul, passo a dir que un objectiu principal del nostre govern–si vostès em donen la confiança – serà el reforçament, com ja ha estat en legislatures anteriors, de la societat catalana, del que en solem dir la societat civil catalana, i de la seva capacitat d’iniciativa a partir de la seva idiosincràsia, de la seva estructura i de la seva realitat diversificant. Més que intervenir directament, el que el Govern de la Generalitat ha de fer és crear un clima i un marc favorables a la iniciativa i a l’acció de totes les cel·lules que formen la nostra societat. des dels individus i les famílies a les entitats de tota mena, a les empreses i a tots els cossos socials intermedis.
Per tant, a part d’una acció de suport legal i administratiu, aquesta política requereix dues coses : limitar I ‘intervencionisme i donar molta llibertat, i crear un clima social, dialogant, creador i convivencial.El dirigisme pot actuar o necessita actuar en una societat simplificada i poc liberal, però el desenvolupament de la societat civil requereix interrelació i esponjament. Això no respon tant a una filosofia liberal, en el sentit clàssic i polític de la paraula, sinó que respon, sobretot, a l’aplicació política de la naturalesa i de la dinàmica pròpies de la nostra societat. Els pobles som com la història ens ha fet, i Catalunya–que ha estai un país amb insuficiència de poder polític – s’ha estructurat, en bona part, entorn de la seva societat civil. Un segon punt a subratllar és el de la responsabilització del Govern de la Generalitat envers tots els ciutadans de Catalunya.
Ja sé que aquest punt, com el precedent, és sobretot una declaració d’intencions, però, en un discurs d’investidura, les declaracions d’intencions hi tenen cabuda. Hi ha molta gent amb perill de quedar al marge, per raons geogràfiques o d’edat; per raons professionals, o bé per raons de formació o de salut. I, a més, hi ha els que, simplement, no poden seguir la vertiginosa evolució del nostre temps. De cap d’ells no ens podem desentendre. Una altra cosa és que no es pugui arribar a tothom ni prou ni prou bé en la pràctica, però cal intentar-ho i tenir-ho sempre present. Cal no oblidar-los a les golfes perquè no pertorbin la imatge de progrés que bona part de la resta del país pot donar. D’això, els en parlaré, els en tornaré a parlar en la tercera part del meu discurs, la dedicada a les persones.
En un altre ordre de coses, la nostra societat ha de créixer en nivell econòmic i en modernitat. Catalunya ha resistit bé a la crisi econòmica, si bé cal precisar que en aquesta crisi Catalunya ha torna a perdre alguns actius econòmics i polítics molt importants. Això obliga a matisar molt l’afirmació primera que ha resistit bé la crisi. Amb tot, és cert que en aquests moments l’economia catalana sembla en condicions d’aprofitar bon part de les perspectives positives que la conjuntura ofereix. Catalunya està demostrant ser una bona plataforma de recepció dels capitals i de les tecnologies de l’estranger. L’empresariat català -el d’abans, que ha resistit, i el que ara apareix, demostra capacitat d’iniciativa; és a dir, l’esperit empresarial del país no s’ha perdut. A més, la capacitat d’assimilar les innovacions és important.
La societat catalana, en el seu conjunt, té vitalitat, és oberta, es posa al dia, va aixecant el seu nivell. És una societat perfectament homologable al model europeu progressiu. Per altra banda, ara Catalunya es troba amb un gran repte, i, alhora, amb una gran possibilitat, que són marcats per I’horitzó del 1992. Penso, naturalment, en els Jocs Olímpics, però més encara penso en quelcom de més decisiu i determinant per al nostre futur, que és la implantació del mercat únic europeu.
I això, en una conjuntura de canvi arreu d’Europa, en un moment d’aquells que o s’aprofita l’oportunitat o es perd terreny, és, podríem dir; el moment de l’escapada: O t’enganxes al grup que se’n va i que posa distància als que segueixen, o et quedes enrere en una situació de segona fila que pot durar dècades i dècades. O, dit d’una altra manera, durant els anys propers viurem una revolució. De fet, l’estem vivint ja. És ara que es poden guanyar posicions o que se’n poden perdre.
