Honorable senyor President, senyores i senyors Diputats, en compliment de l’encàrrec que em va fer l’Honorable President del Parlament, i d’acord amb el que estableix la Disposició Transitòria Cinquena del nostre Estatut, em correspon presentar davant d’aquest Parlament de Catalunya la meva candidatura com a President de la Generalitat als efectes de la qual, i sempre d’acord amb els mateixos termes estatutaris, sotmetré a la seva consideració i debat el programa de govern al qual penso ajustar la meva actuació per al cas d’obtenir-la confiança del Parlament, assenyalant també la composició del Consell Executiu al qual penso confiar sota la meva coordinació i direcció el govern de Catalunya. És sabut que la proposta de govern que jo personalment i en nom de Convergència i Unió els hauria volgut fer no és ben bé la que faré.

No em refereixo, òbviament, a les persones que constitueixen el Govern, sinó a la seva fórmula política. Però no ha estat possible, i per això Convergència i Unió assumeix amb plenitud la responsabilitat que el vot popular del dia 20 de març li va conferir, és a dir, la d’oferir al Parlament i al poble de Catalunya un programa i un equip de Govern. Un programa i un equip que han estat pensats i redactats tenint en compte, entre altres, dos factors.

El primer és que continua essent un programa de centre esquerre, tal com sempre l’hem defensat. El segon és que és un programa per a quatre anys. Estem oberts a totes les evolucions que el temps comporti, i, d’altra banda, Convergència i Unió, i jo mateix com a candidat, som conscients que el poder radica en el Parlament i que, per tant, podria ser que aquest, el Parlament, volgués imposar, mitjançant els instruments de control que l’Estatut de Règim Interior arbitri, un canvi en el govern del país. És més: ara mateix pot donar-se el cas que el Parlament rebutgi les nostres propostes, i no cal dir, és obvi, que acatarem sense reticències sempre les decisions del Parlament.

Però això són eventualitats que ja no depenen de nosaltres. El que depèn de nosaltres avui és presentar un programa fiable i políticament vàlid i un equip de govern solvent, i fer-ho pensant en termes de legislatura, és a dir, de quatre anys.

Perquè entenem que el país ha de superar l’etapa de la provisionalitat. Entenem que cal donar-li la confiança i la seguretat que existeix una voluntat d’atacar els seus problemes i d’atacar-los de debò, és a dir, amb decisió i amb perspectiva de temps.

No ens volem refugiar en les dificultats polítiques, evidents d’altra banda, del moment, per donar voltes als temes, per defugir els problemes, per posposar les coses, per fer veure que fem sense realment fer. Convergència i Unió, senyores i senyors Diputats, pretén, perquè aquesta és la seva responsabilitat, governar efectivament i efectivament atacar els problemes del país, evidentment d’acord amb el Parlament i sempre que el Parlament ens ho permeti.

La fermesa de la nostra política serà compatible amb uns criteris molt dialogants i molt oberts envers totes les forces polítiques catalanes. Ho hauria de ser, evidentment, per imperatius d’aritmètica parlamentaria, però ho serà també i sobretot perquè ho demana la nostra filosofia política. Convergència i Unió som bàsicament uns partits nacionalistes amb un concepte globalitzador del nacionalisme. És a dir, el nacionalisme comporta per a nosaltres una exigència de servei al conjunt de la col·lectivitat nacional. I som molt i molt conscients que nosaltres sols, ni que tinguéssim seixanta-vuit, setanta o setanta-cinc Diputats, no podríem construir Catalunya.

Ens cal, per tant, estar oberts a tots els suggeriments, a tots els apropaments i a totes, dic a totes, les col·laboracions. Sobre aquest particular, crec convenient fer un aclariment: nosaltres, i ho hem dit prou clarament, no creiem convenient la continuïtat d’un Govern d’unitat. No vol dir que hi estiguem en contra per principi, Però no ho creiem convenient com a norma habitual.

En canvi, creiem que cal actuar, tant des del Govern com des de l’oposició, més amb sentit de país que amb sentit de partit. I això és una manera, una altra manera, evidentment, Però bé una manera també, d’intentar servir la totalitat del país i, per tant, d’actuar en termes d’unitat.

Però si la unitat en el Govern no és un model que ens resulti acceptable, creiem, en canvi, que hem de fer un gran esforç per tal de mantenir en aquests moments, en aquests moments d’institucionalització política de Catalunya, una unitat d’acció en allò que fa referència a la posició col·lectiva del país, de la posició col·lectiva de Catalunya, en la negociació dels traspassos de serveis i en la definició dels criteris bàsics que han de formar el contingut de les nostres lleis institucionals. En el programa que ara exposaré, aquest esperit dialogant que mirem de mantenir ha tingut ja alguns efectes. De fet, hi ha propostes i projectes que no són nostres, sinó d’altres partits o bé de sindicats, i que ells reconeixeran, n’estic segur, amb facilitat.

El nostre programa tindrà una altra característica: serà un programa nacionalista. Si vostès ens voten, votaran un programa nacionalista, un govern nacionalista i un president nacionalista. Votaran un determini: el de construir un país, el nostre. Votaran la voluntat de defensar un país, el nostre, que és un país agredit en la seva identitat. Votaran una ambició: la de fer de Catalunya no pas un país gran per la seva força material, que serà sempre limitada, sinó un país gran per la seva cultura, el seu civisme i la seva capacitat de convivència.

Finalment, el nostre programa ha estat preparat d’acord amb un criteri que per als nostres partits és bàsic: amb el criteri que no hi ha res pitjor que prometre el que després no es podrà complir; que no hi ha res pitjor que crear falses expectatives.

Pensem que no hem d’ocultar al país cap de les dificultats que hi ha, ni cap de les limitacions en les quals ens movem. I, sobretot, que no li hem d’ocultar que només ens en sortirem a través del rigor i de l’exigència en la nostra conducta ciutadana, a traves del treball i a traves de l’esforç.

És un programa redactat tenint present la recomanació que un gran compatriota nostre, en Pau Casals, ens va fer quan ens deia als catalans que hem de defensar sempre els nostres drets, però que no hem d’oblidar mai els nostres deures.

Hem de defensar, hem de reclamar, hem d’exigir els nostres drets, però hem d’explicar al país, sense por, quina és la situació real, què podem fer i que, de moment, no podem fer, i hem de demanar que cadascú compleixi els seus deures.

En una primera etapa, la nostra acció de govern es mourà en tres línies principals: la de la institucionalització de Catalunya, la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia. En el primer terreny, ens proposem dur a terme dues coses: rellançar la negociació dels traspassos de l’Estat i de les Diputacions i impulsar l’acció legislativa referent a l’organització bàsica del país, és propòsit del qui els parla, i del Consell Executiu que presento, mantenir en la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat, pel que fa a la delegació catalana, una composició en que se sentin representades totes les forces polítiques catalanes.

Com he dit al començament de la meva intervenció és necessari mantenir una unitat bàsica d’actuació pel que fa a les qüestions que afecten la institucionalització del país, i en aquest sentit seria bo poder constituir un front unit en la negociació dels traspassos de competències. Aquesta, en tot cas, serà la línia inspiradora de la nostra actuació en aquest punt. I confiem, per tant, que en la negociació amb Madrid, de cara als traspassos i a les seves valoracions, el Govern de la Generalitat podrà comptar amb el suport ple deis partits representats en aquest Parlament, la col·laboració dels quals, com he dit, i voldria subratllar-ho, pensem demanar de forma que no hi hagi motius vàlids perquè pugui ser negada.

Pel que fa als traspassos de les Diputacions a la Generalitat, que fa temps que estan paralitzats -tot i que hi ha una sèrie d’acords presos per les Diputacions catalanes, que venien a transferir les seves competències a la Generalitat-, pel que fa als traspassos de les Diputacions, dic, ens proposem prendre fes mesures necessàries perquè aquestes transferències es facin molt ràpidament.

Aquests traspassos afectaran la titularitat de les competències. Però és la nostra intenció que, fins que no s’aprovi la nova organització territorial i administrativa de Catalunya, aquestes competències, totalment o en part, puguin ser exercides, per delegació de la Generalitat, per les mateixes Diputacions, amb el fi de no allunyar totes aquestes funcions de les realitats comarcals que han de servir. Tot això representarà obrir una nova etapa d’actuació de la Comissió Mixta Generalitat-Diputacions, inspirada en idèntics criteris de representació que els assenyalats per a la Comissió Mixta Estat-Generalitat.

Serà aquest el punt de partida que, relligant amb la nova Llei de Règim Local i d’organització Territorial de Catalunya -de la qual parlaré més endavant- ens ha de permetre fer desaparèixer les actuals Diputacions, en tant que estructura de l’Administració local catalana.

Estic convengut, per les declaracions que conec de les diverses forces polítiques d’aquest Parlament, que totes elles voldran donar suport a aquesta política, d’una banda, de recuperació institucional catalana, i, de l’altra, de reforçament de les estructures locals i comarcals del nostre país. En aquest punt, per tant, i per resumir, diré que la nostra política perseguirà un triple objectiu: traspassar ràpidament la totalitat dels serveis i les competències de les Diputacions a la Generalitat; preparar la nova estructura territorial de Catalunya, i, mentrestant, utilitzar, sota ple control de la Generalitat, les estructures de treball de les actuals Diputacions.

He de dir, per acabar aquest tema, que creiem estar en condicions de rellançar eficaçment la política de traspassos però, com els deia abans, per a això necessitem tenir, i confiem poder tenir, el suport massiu de tots els partits catalans. I com també els deia, procurarem que cap actitud sectària per part nostra faci difícil aquesta col·laboració de tothom.

Pel que fa a la legislació sobre l’organització bàsica del país, és a dir, tot allò que cal fer perquè el país funcioni d’acord amb la nova situació política, voldria fer unes observacions prèvies: estem en un règim Parlamentari; és, per tant, el Parlament a qui correspon la tasca de legislar sobre aquestes qüestions bàsiques institucionals.

Però hem de definir el paper que correspon al Consell Executiu, que té l’obligació d’impulsar l’acció parlamentària. I vull remarcar, en aquest punt de les relacions entre el Parlament i el Govern, que és el meu propòsit d’establir uns acords bàsics aportant dues grans qüestions. Per un costat, si bé el Govern està en condicions de presentar els pertinents projectes per a cadascuna d’aquestes lleis bàsiques institucionals, considera que haurien de ser elaborades del del seu inici, totes o bona part d’elles, per una Ponència emanada de la Comissió pertinent d’aquest Parlament.

Creiem que així, en la mesura que ningú no protagonitzi la iniciació del procés legislatiu, tots plegats serviríem millor l’esperit que ha de marcar aquesta etapa legislativa que té una bona part de contingut institucional. No obstant això, respectem la sobirania parlamentaria i la seva decisió i, per tant, si l’opinió del Parlament fos una altra, el Govern assumiria la responsabilitat d’iniciativa que també li correspon.

En un segon punt, es propòsit del Govern, que sotmeto a la vostra consideració, convenir per a cada període de sessions el programa legislatiu; és a dir, sense cap mena de renúncia a la iniciativa legislativa que a uns i altres correspon, considerem que seria positiu, que seria molt positiu per al bon funcionament institucional, que es programessin els projectes legislatius que han d’entrar en el Parlament. En aquest sentit, el Govern pensa demanar al Parlament un debat a l’inici de cada període de sessions per fer conèixer el seu programa legislatiu i rebre els suggeriments que els diversos Grups parlamentaris li vulguin fer.

Dit això, i d’acord amb els principis que inspiren les anteriors manifestacions, considero que durant un període de sessions de, proposo, deu mesos, el Govern ha d’impulsar un debat en el Parlament dels següents projectes de llei:

Primer: Reglament del Parlament català.

Aquest reglament ha d’incloure un element de gran importància per a la futura estructura territorial de Catalunya, que és la iniciativa legislativa comarcal que l’Estatut reconeix. Puc avançar que el criteri del Govern serà d’inspirar el nou Reglament en les línies bàsiques del Parlament de l’any 32. En tat cas, ha de ser un reglament que permeti una actuació àgil i eficaç. Però sobre això no valdria dir res més perquè temo que a partir d’aquí les meves paraules podrien interpretar-se com una interferència en la sobirania del Parlament; que sigui el mateix Parlament que inicii el procés que l’ha de conduir a dotar-se d’un reglament definitiu. En tot cas, el Govern, només d’una manera subsidiària, està disposat a presentar la seva proposta sobre aquest punt.

Segona llei, segon projecte: Llei sobre Organització,Funcionament i Règim Jurídic del Govern i Administració de la Generalitat.

És a dir, la llei que ha de regular les funcions de la Presidència, del Consell Executiu, del Parlament i dels Organismes Autònoms, així com les relacions entre ells. És el que l’any 32 se l’anomenà Estatut Interior de Catalunya. També aquí, com en totes les lleis del capítol d’organització bàsica, i per tant no em caldria ja repetir-ho, el Govern -tot anunciant el seu propòsit de defensar criteris que, bo i respectant les funcions i l’autonornia de cadascun d’aquests òrgans, assegurin un funcionament eficaç de la Generalitat-, el Govern dic, afirma la seva voluntat de mirar d’aconseguir una àmplia concertació, entre totes les forces polítiques.

Tercer projecte: Llei sobre Patrimoni, Pressupost, Comptabilitat i Sindicatura de Comptes.

Quart projecte: Llei de Règim Local i Organització Territorial de Catalunya.

Aquesta és també, i de manera especial, una llei de gran transcendència per al país. La revitalització de la vida local catalana i la seva adequació a la realitat comarcal en què s’integra reclama urgentment l’elaboració d’aquesta llei. Per al Govern que els presento seran característiques bàsiques d’aquesta organització les derivades de la Llei Municipal de 1934, degudament actualitzada per criteris d’eficàcia i racionalitat en la prestació dels serveis públics.

És evident -almenys aquest és el nostre criteri- que ens trobem en la necessitat d’una autèntica redistribució de competències en el marc nacional català. Moltes competències atribuïdes a la Generalitat hauran de ser redistribuïdes, hauran de ser assumides en un fort procés de descentralització pels òrgans locals i comarcals. En canvi, molts serveis locals requeriran una nova escala de gestió i planificació, que comportarà potenciar i agilitzar la mancomunitat de municipis.

Les comarques es configuraran com les unitats administrativa-polítiques de gran responsabilitat, ja que damunt d’elles haurà de descansar la política, precisament, la política de coordinació de municipis. Però aquesta organització no s’acaba aquí, i haurà de contemplar altres unitats i formes d’actuació que potenciïn l’eficàcia de la vida local. M’estic referint a la necessitat de donar un tractament globalitzador al fet metropolità, que és un fet creador d’específiques necessitats i que la mancomunitat no sempre resol. I també s’haurà de contemplar el consorci com a figura administrativa idònia per a la coordinació de determinades activitats sectorials de les corporacions locals.

Però, en definitiva, hi haurà el que hi ha d’haver, que és una gran voluntat d’autonomia, d’enfortiment de l’autonomia local en tots els sentits, fins i tat en els financers. És obvi que els municipis han assolit progressivament serveis que no els eren propis, carregant els seus pressupostos per damunt de les possibilitats reals dels seus recursos. Aquest és un terna que s’hauria de resoldre en el marc d’una participació en els recursos financers de la Generalitat i de Estat.

Sobre aquest punt vull fer tres darreres, tres últimes consideracions. La primera és que el Govern, que en línies generals dóna per vàlida la divisió territorial de 1936, defensarà en alguns casos concrets la necessitat de fer recurs al referèndum per a la fixació de límits comarcals. La segona és que la política territorial catalana ha de respondre a la voluntat de correcció dels equilibris territorials, demogràfics, econòmics, culturals i de tota mena que s’han d’instaurar a Catalunya. I la tercera és que el Govern que els presento no farà costat a les iniciatives que tendeixin a minimitzar la nostra competència en el camp de la regulació, del règim local que hagi de fer el Parlament espanyol. Aquesta ens afecta en una part mínima, que no condiciona la nostra actuació; i demanar des de Catalunya que es faci pel Parlament espanyol aquella llei, creiem que podria originar interpretacions i malentesos que el nostre Estatut no autoritza.

El cinquè projecte fa referència a la Llei sobre la Funció Pública. Pensem procedir al suport de la funció pública catalana, i per això cal amb urgència fer una llei sobre la funció pública. Aquesta urgència, aquesta urgent necessitat deriva del fet que en aquests moments hem de muntar, estem muntant, en tots els nivells i en tots els àmbits la nova Administració catalana, i cal fer-ha amb normes precises i ben definides, perquè, d’una banda, hem de donar estabilitat i independència als Funcionaris i, de l’altra, hem d’evitar la politització de la funció pública. Això, independentment de la qualitat típica de l’esperit de servei públic que hem de procurar i que estem segurs que tindran els funcionaris de Catalunya.

En aquesta línia, i ara fujo, rn’aparto un moment de la línia estrictament legislativa, una de les primeres coses que el Consell Executiu es proposa fer és donar un gran impuls a l’Escola d’Administració Pública creada per la Generalitat provisional En tot cas, volem subratllar una casa: creiem que en gran part, en una gran part, l’èxit o el fracàs de la nostra autonomia dependrà de l’eficàcia i de la independència dels funcionaris catalans, i fem per tant una crida a totes les forces polítiques perquè ajudin a crear un clima positiu en aquest sentit. Fem igualment una crida a tots els funcionaris de Catalunya perquè se sentin responsables més que ningú de la tasca de fer funcionar el país, amb el benentès que hem de ser especialment sensibles a les seves justificades reivindicacions.

El sisè projecte fa referència a la Llei electoral al Parlament de Catalunya. Aquesta llei, òbviament, és de la més gran transcendència, i si la situo cap al final no és pas per disminuir-ne la importància, sinó simplement perquè no es podrà començar a discutir fins que no s’hagin aprovat algunes de les lleis que abans he esmentat, entre altres la de l’Organització Territorial de Catalunya. Almenys des de la nostra perspectiva, des de la perspectiva del qui els parla, aquesta llei, la de Règim Local i Organització Territorial de Catalunya, és prèvia, perquè, tot respectant plenament els principis democràtics de la representació proporcional, pensem defensar criteris comarcalistes en l’elaboració de la llei electoral.

I finalment, dues lleis potser no tan urgents, perquè igualment corresponen a aquest capítol de la institucionalització del país: hi ha la Llei sobre el Síndic de Greuges i la Llei sobre Actualització de la Compilació del Dret Civil Català de la qual parlaré més endavant.

I serà com a conseqüència de la política de traspassos i de l’aplicació, d’aquestes lleis institucionals catalanes que s’obrira el procés que ens haurà de permetre concretar i mesurar l’abast de la revisió de l’Estatut, fins a abastar les màximes possibilitats del sostre constitucional. Això és el que ens proposem fer en el que n’he dit el camp de la institucionalització.

El segon gran camp de la nostra actuació és el de la defensa especifica de la catalanitat. He dit abans que som un poble agredit en la seva identitat. És a dir, no som només un poble que vol recuperar les seves institucions polítiques; som un poble en perill de desnacionalització i també de ruptura interna profunda i radical.

No vegin en el que acaba de dir un signe de desànim. Catalunya és un poble del gual, com deia un de nosaltres no fa gaire, és un poble del qual a través de la història, els reis, els papes, els historiadors, els polítics i els sociòlegs i els estadístics han dit molts cops que ens havíem acabat, però que sempre hem tornat. I ara mateix estem tornant, estem superant un període difícil, d’amenaça mortal, i aquest Parlament mateix, aquest acte d’avui, en són la prova.

Però això no treu que si un objectiu prioritari ha de tenir un govern català, i molt més, evidentment, un govern nacionalista català com el que jo us presento, que si un objectiu prioritari ha de tenir és la defensa, l’enfortiment i la projecció d’allò que fa que, a través dels segles, Catalunya hagi estat Catalunya: la seva llengua, la seva cultura, l’evidència de la seva història, el sentiment i la consciència de col·lectivitat, la defensa dels seus drets polítics, la voluntat de ser.

Per tant, un dels objectius fonamentals del programa i del Govern que tinc l’honor de presentar en aquest Parlament serà la normalització de la llengua catalana. Actuarem fermament des d’aquest moment perquè el català sigui en la pràctica -i no solament com una afirmació de l’Estatut- que sigui en la pràctica la llengua pròpia de Catalunya. L’Administració, els serveis públics, els mitjans de comunicació, l’ensenyament i en general tots els àmbits de l’ús lingüístic ho han de fer evident.

És a dir, cal una política de normalització lingüística que evidentment, i ho vull subratllar, ha de ser respectuosa i no gens discriminatòria per a la llengua castellana, però que ha de ser eficaç i ha de ser de signe inequívoc i ha de conduir a una revitalització irreversible del català. I només aconseguirem la normalització de la llengua catalana si el seu ús esdevé predominant, tot convivint amb la llengua de l’Estat, oficial també a Catalunya, i, no ho hem d’oblidar, pròpia d’una bona part dels ciutadans de Catalunya. I això ho vull subratllar.

Donarem suport a les genuïnes expressions culturals d’aquest sector de la població de Catalunya, i la Generalitat garantirà a tots els ciutadans l’ús de la seva llengua, catalana i castellana, sense oblidar, però, que l’objectiu és d’aconseguir a través d’un procés que pot ser llarg, i que en tot cas ha de ser assumit lliurement i sense el més petit enfrontament, que, a Catalunya, la llengua i la cultura pròpies del país siguin les catalanes

Com a instrument d’aquesta política ens proposem crear uns serveis de normalització de l’ús oficial de la llengua catalana i d’assessorament lingüístic, com a instruments específics creats per una Llei de Bases d’Acció Cultural, i que pensem presentar en aquest Parlament amb el mateix paquet legislatiu que hem assenyalat en la part relativa a la institucionalització de Catalunya. Perquè tot és institucionalització, però l’enfortiment i la consolidació de la nostra cultura i la nostra llengua també ho són.

Aquesta llei ha de ser la base de la política nacional de defensa i enfortiment de la nostra cultura i de la nostra llengua. Hem de definir legislativament l’abast de l’oficialitat del català, hem de definir entre tots quines són les mesures que la Generalitat ha de prendre per a garantir l’ús de les dues llengües, del català i del castellà, per part de tots els ciutadans de Catalunya. I ens correspon, per tant, desenvolupar l’article tercer de l’Estatut en l’esperit de convivència i de respecte que ens ha caracteritzat sempre, Però també en defensa de l’eficàcia de la definició comú oficial de la llengua catalana.

L’Estatut reconeix la competència exclusiva de la Generalitat en el camp de la cultura, i nosaltres durem a la pràctica aquest reconeixement esgotant totes les seves possibilitats legals. Ho farem, no pas exercint un nou dirigisme, que prou què n’hem patit, sinó a través de potenciar la llibertat de creació i d’expressió i de descentralitzar al màxim l’organització de la nostra cultura. I arribat aquest punt, vull expressar amb força una convicció profunda nostra i que el programa que els presento tindrà molt en compte en tot, i és que nosaltres creiem en la capacitat d’iniciativa del nostre poble.

En tot, en l’economia, en l’acció social, en la cultura. Ni la riquesa ni les formes més pròpies de relació d’organització social, ni la cultura de Catalunya no són principalment obra de l»Estat, sinó dels catalans. Catalunya ha estat feta pel treball i per la creativitat, pel treball i per la capacitat d’iniciativa dels catalans. I quan dic catalans, vull dir, ho recordo, tot i que probablement és innecessari en el meu cas, quan dic catalans, vull dir tots els homes que viuen i que treballen a Catalunya i que de Catalunya en volen fer el seu país i, sobretot, el país dels seus fills.

Des de la Generalitat caldrà, evidentment, prendre iniciatives, moltes. Però sobretot caldrà potenciar la capacitat del nostre poble de fer coses, la capacitat del nostre poble de crear. Això ho farem en el camp de la literatura, del teatre, del cinema, de la música i de les arts plàstiques, a través d’una política d’ajut, de premis i de suport a l’edició estrena, realització i exposició d’obres que potencii, en general, la producció editorial en català i faciliti la professionalització de l’escriptor en el marc d’una política teatral que afavoreixi la creació de companyies estables i que obri ei camí a la creació d’un teatre nacional de Catalunya i d’una política cinematogràfica que, al costat de donar impuls a un cinema autòcton, faci habitud l’exhibició de pel·licules estrangeres doblades o subtitulades en català; en el marc d’una política musical que, basada en la promoció de l’ensenyament de la música, aconsegueixi alhora la seva extensió, a tot el país a través de grups corals i instrumentals, i tot plegat tenint com a base, tant com pugui, d’una banda, la promoció del més gran nombre possible de poblacions catalanes com a centres culturals i artístics i, de l’altra, la promoció de les entitats de caràcter popular, centres excursionistes, ateneus obrers, orfeons, esbarts, grups teatrals, cine-clubs, associacions recreatives, etc.

És a dir, totes aquestes institucions a través de les quals s’ha manifestat la creativitat del nostre poble i a través de les quals en els moments difícils el nostre poble ha respirat i ha sobreviscut. Ens proposem també de reprendre la creació o ajudar les iniciatives locals que actuï en aquest sentit; reprendre la creació, deia, de la xarxa de biblioteques, d’arxius i museus comarcals que va iniciar la Mancomunitat i que va continuar la Generalitat dels anys trenta.

No entro en el detall de moltes altres actuacions, però si que vull assenyalar dos fets concrets per acabar aquest capítol. Un és que procurarem dur a terme una política de projecció exterior de la política catalana. Catalunya, Ã’bviament, no pot aspirar a ser un país internacionalment de primera fila en molts camps, però hi pot aspirar en el de la cultura i, sobretot, més específicament, en el de l’art , i convé que no desaprofitem aquesta força i aquesta capacitat de presència internacional.

De l’altre punt no puc deixar de parlar-ne tot i que és probable que se’n doni en alguns ambients una interpretació errònia i que s’atribueixi al que diré tota mena d’intencions. Em refereixo a la unitat lingüística i cultural del Principat, del País Valencià i de les Illes. Quedi clar que no dono a aquestes paraules cap intencionalitat política. Quedi clar que no parlo ni el Consell Executiu parlarà mai dels plantejaments polítics valencians i balears o del problema de la bandera, per exemple.

No plantejo res d’això, però la Generalitat de Catalunya no pot ser menys en la defensa de la llengua, que és la seva obligació defensar-la, no pot ser menys que l»Acadèmia de la Llengua Espanyola. I per tant hem d’afirmar aquesta unitat lingüística i cultural del Principat, del País Valencià i de les Illes; i hem de dir que la llengua de Catalunya, la llengua que es parla a Figueres, a Reus i a Tàrrega, es defensa a Reus, a Figueres i a Tàrrega i a Barcelona, però també es defensa a Xàtiva i es defensa a Ciutat de Mallorca; i no podem oblidar que hi va haver moments en quà qui més va defensar la nostra llengua varen ser un noi de Xàtiva i una noia de Mallorca.

Per tant, amb ple respecte i sense cap anim d’intromissió en res, el Consell Executiu procurarà mantenir una relació cultural viva amb les terres germanes del País Valencià i de les Illes.