Molt bona tarda, molt honorable president, il.lustres diputades i diputats, honorables membres del Govern,

Els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 2008 varem celebrar el darrer Debat d’Orientació de Política General.

Feia tot just quinze dies que s’havia produït la fallida de Lehman Brothers, amb el consegüent esclat d’una crisi financera mundial, que va accelerar i agreujar la crisi econòmica que és a l’origen de la recessió econòmica que encara estem patint. Aquest és el context en el que hem viscut el darrer any.

I en aquest context…

El 21 d’octubre de 2008 tenia lloc la signatura del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació.
El 31 d’aquell mateix mes culminava el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori de Catalunya.
El 19 de desembre es signava el Pacte Nacional per a la Immigració.
El 3 d’abril ja d’aquest any 2009 entrava en servei l’eix Vic?Olot i el Túnel de Bracons.
El 2 de maig s’obria la Ciutat de la Justícia.
El 16 de juny s’inaugurava la nova Terminal 1 de l’Aeroport de Barcelona.
L’1 de juliol el Ple del Parlament aprovava la Llei d’Educació.
El 3 de juliol inauguràvem el nou Hospital de Sant Pau.
El 5 de juliol es feia realitat la primera fase del canal Segarra-Garrigues.
El 12 juliol s’anunciava l’acord del Nou Model de Finançament.
El 20 de juliol s’inaugurava la Dessalinitzadora d’El Prat de Llobregat.
El 21 de juliol la Comissió Bilateral Estat-Generalitat acordava les bases del traspàs de Rodalies Renfe, amb un compromís d’inversió de més de 4.000 M€.

Fa deu dies varem signar, amb les organitzacions sindicals, empresarials i socials, un Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil a Catalunya.

I ahir mateix, vaig signar el Decret que assigna a la consellera de Treball les funcions i serveis traspassats en matèria d’immigració, relatius a les autoritzacions inicials de treball per a persones estrangeres. Malgrat l’incomprensible i indefensable recurs del PP anunciat per la Comunitat Autònoma de Madrid.

Tot això, són realitats. Realitats triades d’entre les moltes realitats tangibles i eloqüents, que confirmen que Catalunya –malgrat la difícil situació de crisi econòmicava endavant. Se’n surt.

Són la confirmació…

que l’acció de Govern es concreta en obra feta,
que el Parlament és capaç de donar al país una Llei plena de futur,
que la col?laboració institucional, ben plantejada i treballada seriosament dóna fruits,
que l’Estatut –malgrat les cassandres de torn? es desplega i s’aplica,
que la cultura del diàleg i de l’acord amb la societat està ben arrelada.
Alguns d’aquests exemples (no farien falta tots) justificarien per si mateixos l’esforç de tota una legislatura.

Per força menys se’ns havien venut com a extraordinàries algunes de les sis primeres legislatures d’aquesta etapa democràtica.

Tots ells constitueixen la demostració de la intensitat de l’obra de govern en marxa.

No pretenc pas, ara, explicar?los amb detall. Ja en parlaré més endavant.

Però sí que volia afirmar, de manera rotunda, des del primer moment, la determinació del Govern de Catalunya per evitar que el desànim i la resignació arrelin en la nostra ciutadania.

Perquè és cert que hi ha una visió pessimista –i no voldria creure que sigui interessada? de la nostra realitat.

Una visió que desmenteix la pròpia societat catalana.

La desmenteixen iniciatives empresarials, socials, culturals i professionals que es desenvolupen arreu del país … A tall d’exemples:

L’empresa Damm està invertint 500 M€ a la Zona d’Activitat Logística (del Llobregat).

Alstom localitza a Barcelona la seva seu mundial per a l’energia eòlica.

Gas Natural ha finalitzat el procés d’absorció d’Unión Fenosa.

El grup català de tecnologia mèdica CH Werfen ha comprat una empresa americana per 90 M €.

Borges ha obert filials comercials a Xina i Índia.

L’enginyeria Abantia ha obert delegacions a Shenzen i Hong Kong.

Custo Barcelona triomfa a la passarel?la de Nova York.

INDO, amb la UPC i el Centre de Nanotecnologia, competeixen pel lideratge mundial en la indústria òptica del futur.

Telstar serà present al futur reactor de fusió nuclear ITER.

La casa Torres treballa per determinar com el sector del vi es posicionarà davant del canvi climàtic.

La compra d’Spanair per empresaris catalans facilita l’aposta de Barcelona com a seu del hub internacional d’Star Alliance.

La fusió de Vueling amb Clickair enforteix el sector aeronàutic català.

Seat projecta crear a Martorell un nou centre sobre eficiència energètica i mediambiental i ja han començat les obres de les naus que fabricaran el Q3.

L’equip del doctor Elias Campo de l’Hospital Clínic lidera el projecte internacional GENOMA de leucèmia limfàtica crònica.

Els estudis del Dr. Joan Massegué en col?laboració amb l’IRBB (Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona) han permès identificar determinades molècules que provoquen la metàstasi.

L’única investigació internacional en curs sobre la vacuna de la malària és la que segueix dirigint el Dr. Alonso, al CRESIB.

Per tercer any consecutiu Ferran Adrià ha estat considerat el millor cuiner del món. A Catalunya hi ha 49 restaurants que tenen, com a mínim, una estrella concedida per la Guia Michelin.

Calixte Bieito ha rebut el Premi Cultural Europeu com a director escènic.

Ahir mateix vaig tenir el goig d’acompanyar el professor Manuel Castells en l’acte de concessió del Premio Nacional de Sociologia i Ciència Política.

Per no parlar dels extraordinaris èxits (individuals i col?lectius) que els esportistes catalans han obtingut el darrer any.

Tot això són alguns dels símptomes molt diversos de vitalitat, de voluntat de resistir, de superar les dificultats, d’assolir l’excel?lència, de generar futur …

Símptomes dels canvis els quals aquest Govern d’Entesa entén, representa i reforça.

Són exemples de l’esperit emprenedor que Catalunya no pot perdre ni pot ofegar …

La millor recepta contra el pessimisme és la combinació d’esperit emprenedor i acció pública eficient.

És amb aquesta mentalitat que el Govern de Catalunya afronta les dificultats d’avui i treballa per superar?les.

Perquè no hi ha cap repte que se superi des del prejudici pessimista o negatiu.

I avui Catalunya té plantejats alguns reptes i alguns problemes que ens exigeixen al màxim, que demanen el millor de cadascun de nosaltres.

L’enumeració merament indicativa d’accions de govern i d’iniciatives de la societat catalana, són la millor mostra de la vitalitat del nostre país.

I també una nova demostració de com, a casa nostra, política i activitat emprenedora i econòmica van relligades. La vitalitat privada i pública es reforcen mútuament.

Governar Catalunya, decidir el seu futur, fer el seu present és –com he dit molts cops una tasca que va més enllà del Govern. Continuarem per aquest camí de trams comuns perquè compartim la responsabilitat de cercar futurs viables i de progrés pel país.

Un any més, doncs, comparec en seu parlamentària per complir el deure democràtic de presentar, davant tots vostès, que són la representació de la ciutadania, les orientacions polítiques del Govern.

I ho faig a partir d’un balanç del que ha estat el darrer any, sotmetent aquestes orientacions a la consideració i discussió, per acordar –un cop substanciat el debat? les resolucions que s’escaiguin per impulsar?ne l’acció.

Els avanço que tinc intenció de centrar aquesta primera intervenció en el principal problema que tenen avui els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: la crisi econòmica. El principal és aquest. I no és un altre.

És probable que, de tant obvi, de tant prosaic, de tant real i de tan feixuc, alguns no el volen veure o se’ls fa avorrit. Per això recorren a les grans proclames que, suposadament demà mateix haurien de convertir Catalunya en el millor dels móns possibles.

Jo no ho veig així. En el meu ordre de prioritats, des del punt de vista polític i institucional, com a president del país, el primer problema és el que pateix i afecta al conjunt de la societat catalana: la crisi econòmica, amb les seves repercussions en el nostre teixit productiu i amb les seves conseqüències socials; com lluitar per fer?hi front, com superar?la I com i amb qui fixar les bases, perquè alguns dels problemes que estem patint en el present no els tornem a patir en el futur.

Que la meva atenció es fixi principalment en la situació econòmica i social del país, no vol dir que el Govern abandoni les seves obligacions en relació a la defensa i l’enfortiment del nostre autogovern. Al contrari: l’objectiu de millorar les condicions de vida dels catalans, de millorar les infraestructures del país, de tenir eines més bones i millors per gobernar Catalunya, dóna ple sentit a l’esforç per defensar i enfortir el nostre autogovern. Una part de la meva intervenció s’hi referirà.

Així, doncs, crisi econòmica i autogovern seran els dos temes centrals de la meva intervenció d’aquesta tarda. Sense oblidar que l’acció de govern, més enllà de l’atenció a aquestes dues prioritats, es desplega intensament en tots els àmbits de la nostra responsabilitat.

Perquè ni l’atenció preferent a la crisi econòmica ni el desvetllament per desplegar l’Estatut no se sostindrien sense el suport d’una obra de govern continuada, tenaç i orientada estratègicament. És això el que he pretès deixar clar, radicalment clar, en les meves primeres paraules, amb la intenció d’afirmar, davant de la ciutadania, que el govern pot presentar, avui, molt més que intencions. Podem presentar uns resultats sòlids I contrastables.

És gràcies a aquest gruix acumulat d’obra feta que podem afrontar amb una certa seguretat les dificultats inherents a la situació de crisi econòmica. I és gràcies a la manera com hem encarat i resolt alguns dels reptes de l’aplicació i la negociació del desplegament estatutari, que podem contemplar amb serenitat les incerteses que encara planen sobre l’Estatut.

Dedicaré, per tant, una part de la meva intervenció a fer un repàs de síntesi d’alguns dels aspectes més rellevants d’aquesta obra de govern en curs, amb la intenció de definir amb nitidesa un perfil apreciable i recognoscible que relligui clarament la coherència entre les intencions inicials i els resultats assolits.

Per tant, ordenaré la resta de la meva intervenció en tres parts. La primera estarà dedicada a la lluita contra la crisi econòmica. La segona, a perfilar els trets distintius de l’acció de govern. I la tercera, a una reflexió sobre l’estat del nostre autogovern.

Començaré, doncs, exposant la visió que té el Govern de l’evolució de la crisi econòmica a Catalunya, recapitulant les mesures adoptades en els darrers mesos, per avançar després les línies fonamentals de la nostra actuació futura, especialment les que orientaran la confecció dels Pressupostos del 2010. I, finalment, a perfilar el nostre model de sortida de la crisi, apuntant les reformes estructurals que l’haurien de facilitar i el pacte econòmic i social que les hauria d’acordar.

Fidel al que he volgut que fos la meva línia de conducta des dels primers indicis de la crisi, vull evitar llançar prematurament les campanes al vol sobre la superació de la crisi, ni tampoc vull especular, instal?lat en un pessimisme tàctic desmesurat, sobre els terminis de la recessió que patim. Màxim realisme, mínim pessimisme. Aquesta ha de ser la base de la nostra actitud.

És cert que d’acord amb els informes de diversos serveis d’estudis, podria ser que ja haguéssim superat el pitjor de la crisi, en la mesura que hem deixat enrere els majors riscos sistèmics i que disposem d’alguns indicadors que ens permetrien construir un discurs potser excessivament optimista, però crec que ens faríem un flac favor si entréssim en aquest joc.

El que és del tot cert és que encara estem en plena recessió, que, a dia d’avui, estem patint de ple els efectes de la crisi, i que encara haurem de superar molts entrebancs abans de poder respirar amb tranquil?litat.

Aquest reconeixement de la realitat, no es pot confondre amb una actitud de passivitat i de resignació davant la delicada situació de la nostra economia. Ni encara menys, com dic, amb l’acceptació d’un discurs pessimista sobre les nostres perspectives de futur. El pessimisme pot ser una arma interessada per al discurs d’alguns. Però és absolutament inapropiat per a qualsevol governant que vulgui actuar responsablement. Cal dir la veritat, tant com cal evitar que alguns lideratges polítics i socials facin créixer el desànim de la societat. Els líders del desànim no avancen, no lideren, i el que fan és recular el país.

El diagnòstic del Govern es fonamenta en una sèrie d’elements, que en conjunt ens fan ser moderadament optimistes sobre l’evolució de l’economia catalana. I crec que estem aplicant, en allò que és a les nostres mans, la teràpia adequada.

Una situació delicada que certifiquen les darreres dades de creixement de l’economia catalana, corresponents al segon trimestre de 2009, que situen la taxa de creixement interanual en un ?4,5%. Una dada que vol dir dues coses: per una banda, quantifica fidelment la duresa de la recessió; però, per l’altra, ens situa dins de la normalitat si fem una comparativa amb els països veïns. És a dir, que tenim problemes seriosos. Però no estem pitjor que la majoria d’economies del nostre entorn amb les que ens puguem comparar.

És a dir, ens trobem davant d’una situació internacionalment greu, que ha posat en evidència els desequilibris (comuns i específics) que cada economia no va saber corregir a temps durant el llarg període d’expansió.

En el nostre cas, s’ha accelerat l’esgotament d’un model de creixement en què havíem fonamentat la forta expansió de la darrera dècada. I s’està manifestant sota la forma d’un element diferencial que és el més preocupant: l’augment de l’atur, amb una taxa situada avui al voltant del 16%. Aquí sí: en un nivell molt superior al del conjunt d’economies de la Unió Europea.

Aquest augment de l’atur és i continuarà sent la preocupació bàsica del Govern i guiarà una part important de la nostra acció els propers mesos, tant a l’hora d’adoptar mesures dinamitzadores de l’economia, com per procurar que les xarxes de protecció social garanteixin la cobertura dels sectors socials més afectats per la crisi.

Per tant, podem identificar ja algunes de les herències amb les que l’economia catalana i espanyola sortiran d’aquesta crisi: una taxa d’atur i un nivell de dèficit públic (del conjunt de les Administracions) més elevats del que tots voldríem segurament.

I és per això, que els dic que la situació continuarà sent delicada a mig termini. Perquè aconseguir reduir l’atur i estabilitzar els comptes públics, simultàniament, no serà ni fàcil, ni ràpid, ni senzill, i comportarà sacrificis, sobretot per part d’aquells que estiguin en condicions de fer?los solidàriament amb els qui més malament ho passen.

Aquestes són les conseqüències més visibles dels desequilibris del nostre sistema productiu, i per això les solucions vindran per la reconducció del sistema cap a una estructura econòmica que, simultàniament, permeti:

Augmentar el valor d’allò que fem, és a dir, del conjunt dels nostres productes i serveis;
Augmentar el valor del com ho fem, mitjançant una millora dels processos productius;
Augmentar el valor del qui ho fa, és a dir, del conjunt de treballadors i treballadores.
En síntesi: augmentar la competitivitat i productivitat de la nostra economia. Un diagnòstic àmpliament compartit, que ens indica amb nitidesa cap on hem d’orientar el nostre esforç col?lectiu.

I cal actuar partint de la base sòlida que suposen les nostres fortaleses. I, certament, més important que no pas els indicadors conjunturals de la situació, és la determinació d’una societat i de les seves institucions per superar una situació adversa.

Estic convençut que Catalunya està preparada per afrontar i superar els reptes que l’esclat i la profunditat de la crisi ha posat d’evidència de manera inajornable. Perquè el potencial de la nostra economia és evident i perquè el país, amb el seu Govern al capdavant, està fent, des de fa temps, els esforços necessaris en la direcció correcta.

No som davant d’una acció governamental aïllada, tancada o que defugi el diàleg. Al contrari: si alguna cosa ha fet el govern, des de l’inici dels treballs per a l’Acord Estratègic, ha estat dialogar, escoltar, buscar complicitats i consensos, amb les forces socials, econòmiques i polítiques.

Per altra banda, ni la crisi econòmica ni la persistent cantarella pessimista d’alguns ens ha de fer oblidar els sòlids actius d’una economia reconeguda internacionalment com una economia potent, oberta a l’exterior i amb un diversificat teixit industrial.

Una economia, la catalana, que en termes globals representa pràcticament el 19% del total de l’economia espanyola, i que en termes de PIB per càpita es posiciona com una de les primeres regions econòmiques de la Unió Europea.

Una economia molt internacionalitzada, amb un grau d’obertura del 70% del PIB. El 30% de les exportacions espanyoles són catalanes. Malgrat que les darreres dades conjunturals no són gens positives, l’economia catalana farà valer aquesta posició avantatjosa, sens dubte, i aprofitarà la represa de la demanda mundial, que, encara que sigui molt tímidament, es comença a apuntar.

L’economia catalana segueix tenint una base indiscutible en un teixit industrial diversificat i en uns empresaris i emprenedors compromesos, que mantenen la creació neta d’empreses per sobre de les 1.000 al mes, fins i tot en les actuals circumstàncies.

Per tant, doncs, la intensitat de la crisi no ens ha de fer oblidar ni obviar aquesta realitat, ja que són elements que actuaran com a catalitzadors distintius de la nostra recuperació econòmica.

I hem de procurar que el desencís no segueixi minant l’autoconfiança. Perquè la confiança en la nostra capacitat de superació és el motor més potent (encara que sigui intangible) de tots els que necessitem posar en marxa i per sortir de la crisi.

També ha estat (i serà) decisiva la determinació amb què el Govern de la Generalitat ha actuat per afrontar la situació econòmica i les seves principals conseqüències.

La nostra actitud, fins avui, no ha estat ni passiva ni resignada, sinó tot el contrari. Ho avalen les mesures que de forma successiva hem anat adoptant, de les quals el conseller Castells, el conseller Huguet o jo mateix, hem anat donant compte, tant aquí a la Cambra com davant els agents econòmics i socials del país.

Totes les mesures han tingut com objectius prioritaris, per una banda, pal?liar els efectes econòmics i socials de la crisi; i per l’altra, impulsar els ferments d’innovació que ens han de permetre avançar en la transformació del model.

Podríem dir que el Govern ha actuat al màxim de les seves possibilitats. Tant pel volum de recursos mobilitzats, com en els àmbits d’actuació. Anant, a vegades, fins i tot més enllà dels estrictes límits competencials.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, treballadors i empresaris, famílies i forces sindicals, poden tenir la seguretat que aquesta seguirà sent la nostra conducta. Que no abaixarem la guàrdia en cap moment, mantindrem el mateix nivell de compromís i prendrem noves mesures, si és necessari i possible, fins que no es clarifiqui l’horitzó econòmic i tinguem la certesa que el camí de la recuperació és més sòlid i estable.

Tot i que ja en varem parlar durant el plenari del mes de juliol, per precisar i ordenar el debat és bo deixar constància, un cop més, del volum de recursos públics que el Govern de Catalunya ha mobilitzat per fer front a les dificultats econòmiques del país.

En total, són més de 9.200 M€, que suposen al voltant d’un 4,2% del nostre PIB. Una aportació realment important i meritòria si la comparem amb el que han fet altres governs i, fins i tot més enllà, alguns dels països del nostre entorn.

Més de la meitat d’aquests recursos, s’han mobilitzat en forma de préstecs i avals per atenuar les restriccions dels mercats crediticis, especialment per a empreses –i en menor mesura? famílies i persones.
Prop d’un terç, és a dir, uns 3.000 M€, han estat despeses i inversions extraordinàries de la Generalitat, amb un marcat caràcter contra?cíclic, per ajudar els diferents sectors a suportar la caiguda.
I 1.250 M€, són els recursos públics que es poden considerar mobilitzats o aportats a la lluita contra la crisi, a base de mesures d’austeritat pressupostària i de simplificació regulatòria i administrativa.
El Govern ha treballat a consciència, analitzant cas per cas de manera minuciosa i detallada; avaluant totes les alternatives possibles.

Tot plegat ha exigit un gran esforç, però ha permès resoldre situacions empresarials i sectorials molt difícils.

Hi ha hagut molts casos abordats positivament. Però n’hi ha dos que han tingut un major ressò públic: el sector financer i el sector de l’automoció.

El cas del sector financer té una rellevància significativa, en haver estat l’epicentre del terratrèmol financer mundial. Un daltabaix del que els nostres bancs i caixes no s’han pogut aïllar totalment, malgrat que el bon funcionament de la regulació prudencial del Banc d’Espanya, en aquest cas sí que ha evitat una cosa que hem vist en altres països, com són els processos massius de capitalització a compte dels pressupostos públics.

Tanmateix, la crisi financera, al cap i a la fi, ha accelerat un procés de concentració sectorial que ha de permetre les nostres entitats adaptar?se a la nova realitat internacional.

Un procés impulsat des dels governs i decidit en definitiva pels òrgans directius de les caixes d’estalvis. El Govern de Catalunya ha assumit, en tot moment i en funció de les nostres competències en aquesta matèria, la responsabilitat d’acompanyar, vetllant per la defensa dels interessos de les entitats i dels ciutadans catalans, i hem expressat clarament la nostra aposta clara per mantenir el pes del nostre sector financer. Tothom hauria de fer un esforç de no politització partidista d’aquest procés.

L’altre exemple és el del sector de l’automoció. La situació també és prou coneguda per tots vostès i n’hem parlat abastament aquí a la cambra. Precisament fa un any moltes veus apuntaven que les perspectives de futur de les dues companyies de referència del sector eren molt dolentes. I era evident que un futur incert per a Seat i Nissan posava també en perill la resta d’empreses del sector.

Avui podem afirmar que l’actuació concertada d’institucions públiques, econòmiques i sindicals, ha permès garantir la continuïtat d’un sector estratègic per a la nostra economia.

Les coses estan ara més ben encarrilades. La qual cosa no vol dir que no siguin possibles.

noves etapes de dificultats. Sigui com sigui, crec que hem fet el que calia. Tot i que no ha estat un camí fàcil.

Hem sabut liderar la reacció col?lectiva de la societat catalana, hem fet del diàleg exigent una bandera, hem procurat comprometre tothom en la causa comuna d’un pla de viabilitat, i que hi hagués un horitzó de futur.

Hem estat rigorosos i lleials en la negociació, i ponderats en la mediació. I hem pres, des del Govern, les mesures que consideràvem necessàries i possibles.

La decisió de SEAT de fabricar a Catalunya l’Audi Q3 es pot considerar el paradigma d’un bon treball, repeteixo, col?lectiu. En el que l’actuació responsable de les forces sindicals hi va tenir molt a veure.

Ara bé, com hem dit en multitud d’ocasions, aquest conjunt de mesures preses fins ara i les que puguem anar prenent i prendrem els propers mesos, no són suficients, tot i que ajuden, i són imprescindibles per fer evolucionar el nostre model productiu cap al canvi necessari. Ja era necessari fa un any i, en l’escenari de sortida de la crisi, serà imprescindible.

Un treball de fons iniciat durant l’anterior legislatura, quan encara teníem unes taxes de creixement molt positives. L’any 2005, amb l’impuls del Govern del president Maragall es va posar en marxa el procés que havia de desembocar en l’Acord Estratègic a partir de la constatació dels senyals d’esgotament que donava el nostre model de creixement i desenvolupament econòmic.

Aquell acord va suposar l’assentament de les bases per a la transformació del model, un full de ruta i un àmbit d’expressió i de debat de propostes per a l’enfortiment de la nostra economia.

Però va suposar alguna cosa més: va suposar l’inici d’una nova manera d’entendre la governació de Catalunya. Més sensible i dialogant.

Un camí per assolir els grans acords de país, que, amb un esperit semblant, hem aplicat als altres pactes que han seguit l’Acord: el d’Educació, el d’Habitatge, el d’Immigració, el de Recerca i, espero que ben aviat, el d’Infraestructures. Més endavant hi faré referencia novament.

Crec que aquesta manera d’abordar els grans temes és idònia per garantir l’estabilitat. I si una cosa cal millorar a la nostra societat, és reforçar l’estabilitat, generar confiança i sumar les aliances necessàries. És el que fa falta, potser encara més, al conjunt de la societat espanyola, per abordar el conjunt de reformes estructurals necessàries per fer evolucionar en la direcció adequada el model econòmic per superar la crisi actual i conjurar els riscos de noves recaigudes de les que podria ser més difícil refer?se.

Des del Govern de Catalunya col?laborarem, modestament, aportant aquest know how, que podria ser de molta utilitat si es donessin les condicions prèvies que, avui per avui, no es donen.

En els darrers mesos he exposat en ocasions diverses la meva visió sobre quines eren les reformes estructurals que l’economia espanyola necessita. I que el govern central (i en alguns casos la Comissió Europea) hauria d’abordar.

He parlat de la necessitat de reformes, tant en el Sistema de Relacions Laborals, com en el Sistema de Pensions Públiques.

He parlat de reformes, igualment necessàries, en l’Educació, la Formació Professional i la Universitària.

I he fet referència, també, a la incidència en determinats Sectors Regulats, com per exemple el sector serveis, el sector del transport i el sector energètic.

Altres han parlat també de la necessitat de reformes, però no en el mateix sentit, ni amb els mateixos objectius i propòsits.

En alguns casos és tan evident que, per exemple, mentre els uns parlem de la conveniencia de trobar mecanismes per facilitar la contractació, altres pensen només a abaratir els costos de l’acomiadament.

Totes les reformes s’han d’abordar després de considerar les condicions socials i polítiques de la seva maduració, així com els ritmes del seu plantejament i aplicació.

Hi ha sectors que només necessiten fer una posada al dia, una real evolució cap a escenaris de major efectivitat i eficiència. Són sectors madurs, però amb un recorregut raonable i possible encara, i que no podem confondre amb sectors obsolets o sense futur.

En el futur tot serà diferent, però no serà pas tot nou. D’acord amb les estimacions de la Comissió Europea, d’aquí a deu anys, només una de cada cinc noves ocupacions es podrá considerar efectivament nova. Les altres quatre correspondran encara a la substitució de persones que es vagin retirant del mercat de treball.

La transformació del nostre model productiu afectarà a tothom ?treballadors, empreses i administracions públiques? i exigirà un esforç continuat d’adaptació.

I aquí és on tenim el gran repte: Fer aquesta transformació amb i per la gent, amb i per al conjunt de la societat catalana, garantint en tot moment que els esforços exigits són alhora ambiciosos i assumibles.

Ambiciosos; perquè el context competitiu global no ens deixa altra opció. I assumibles, perquè hem de saber garantir que totes les empreses i tots els treballadors s’adapten al ritme transformador que els exigim.

Les reformes donen els resultats, no a curt, sinó a mig i a llarg termini, i desgraciadament es pensa molt en el curt termini, especialment des de l’oposició. Això no facilita les mateixes, tot i que siguin necessàries i fins i tot algunes d’elles urgents.

En aquesta mateixa cambra, en d’altres legislatures, el president de la Generalitat havia defensat amb orgull l’aportació catalana a l’estabilitat necessària per superar períodes de crisi econòmica. Doncs bé, ara som a les mateixes: Catalunya pot fer i li convé fer una aportació decisiva a la governabilitat per superar millor i en millors condicions la crisi.

És en interès de la societat catalana que podem i hem de fer la nostra aportació. I, en aquest sentit, volia deixar clar que no accepto ni acceptaré passivament que, allò que fa quinze anys eren aportacions responsables a la governabilitat, ara sigui considerat i menystingut, en un sentit negatiu, com un senyal de submissió i renúncia.

Tornant a les nostres responsabilitats més directes.

Ara, a Catalunya, és moment de perseverar en la línia empresa, especialment amb el principal instrument amb què compta el Govern que són els Pressupostos.

Vull avançar, només, les principals orientacions dels Pressupostos del 2010 que, lògicament, tindran com a màxima prioritat pal?liar les conseqüències de la crisi i impulsar la recuperació econòmica.

Aprofundint en la inflexió donada a la nostra acció de govern a causa de la crisi i que ens obliga a reavaluar i resituar els objectius previstos en el Pla de Govern, reordenant prioritats i calendaris. Això varem fer tot just fa uns mesos.

Tres notes caracteritzaran els Pressupostos de 2010: l’austeritat, el manteniment de les polítiques que ens garanteixen el futur i el compromís d’atendre les necessitats econòmiques i socials derivades de la crisi.

L’austeritat pressupostària ens ve obligada per la disminució dels recursos disponibles, deguda a la minoració de les nostres fonts d’ingressos. Una minoració que es veu pal?liada, però no compensada del tot, pels recursos addicionals que ens proporciona el nou finançament.

En tot cas, es tracta de perseverar en el camí emprés amb el reajustament efectuat en el Pressupost de 2009 el passat mes de juliol.

Una austeritat que afectarà principalment a la despesa corrent, no vinculada a l’atenció a les persones o la despesa social, i que, pel que fa a les despeses de personal, seguirà una línea de contenció.

Però més enllà de l’austeritat dictada per la situació de profunda crisi, crec que seria una imprudència seguir actuant com si el país en general (i els ingressos públics també) hagi de tornar, un cop passada la crisi, a una nova època de vaques grasses. Això tardarà.

Ens haurem d’acostumar a viure tots plegats amb els recursos justos per a garantir el que és imprescindible, evitant despeses no estrictament necessàries. Cal que tothom sigui conscient d’això. I en aquestes noves circumstàncies el comportament de les administracions públiques ha de ser exemplar.

Aquests darrers dies s’ha parlat profusament dels informes, estudis, assessoraments i consultories encarregades per l’administració de la Generalitat, i sobre la conveniència o utilitat d’alguns d’ells. Altres, la majoria, com vostès saben són perceptius i obligatoris per llei.

Permetin?me que deixi clares algunes coses a propòsit d’aquesta qüestió:

El Govern ha retallat, ja l’any 2008 i respecte a l’anterior, i més encara aquest any, les partides pressupostàries destinades a aquest tipus de despesa.
Si s’ha dut a terme una auditoria sobre els treballs realitzats en un determinat exercici és per decisió i voluntat expressa de qui els parla, i del seu Govern, tal com vaig anunciar, davant aquesta cambra, fa més d’un any.
El contingut d’aquestes auditories confirmen que no hi ha cap actuació irregular o il?legal, tot i contenir algunes observacions crítiques, en un determinat percentatge, en l’actuació del govern respecte a aquests treballs.
I si s’ha donat a conèixer és pel nostre absolut compromís amb la transparència i el rendiment de comptes.
En etapes anteriors ni es podien conèixer tots els informes, no còpies, ni s’auditaven internament, ni es responia a les preguntes dels diputats.
Ara bé: el Govern és conscient que encara ha de ser possible, en el futur, ajustar més aquest tipus de despeses, millorar la seva gestió i pensa seguir?ho fent. I ho farà.

Crec que tenim l’obligació ineludible d’aprofitar aquesta situació, de crisi global, per a revaluar la despesa pública i les prestacions associades, per reordenar les prioritats de les nostres polítiques públiques. Pensant sobretot en la necessitat de fer més sostenible i més eficient el nostre Estat del benestar. I no pretendre que pugui ser inqüestionable un creixement exponencial dels serveis i, per tant, dels costos.

De moment deixo aquesta qüestió apuntada per recuperar?la més endavant quan els parli de la resposta social a la crisi.

En tot cas, aquesta reordenació de les nostres prioritats no és un exercici teòric ni una decisió que puguem posposar indefinidament. Ben al contrari. És una decisió que estem obligats a prendre ara.

El Govern de Catalunya ha fet l’opció, en el marc de restricció pressupostària en el que ens movem, de donar prioritat a les polítiques relacionades directament amb la formació i la innovació i a les polítiques destinades a minorar els efectes econòmics i socials de la crisi.

Són dues prioritats coherents amb la trajectòria del Govern d’Entesa i amb la nostra aposta per millorar la competitivitat de la nostra economia i per evitar, alhora, que ningú quedi exclòs del progrés col?lectiu.

Combinar aquestes dues prioritats no és fàcil ni còmode, però és el que cal fer, és el que el país necessita per assegurar?se el progrés econòmic i per garantir la cohesió social.

Per tant, seria una insensatesa, ara, fer marxa enrere en les polítiques per millorar la nostra competitivitat i transformar el model productiu.

Polítiques que es troben definides en l’Acord Estratègic, en els Pactes Nacionals per a la Recerca i la Innovació, en el d’Infraestructures, així com en la Llei d’Educació de Catalunya.

Per tant, mantindrem aquest esforç en la línia prevista que ara els anunciava.

Ampliarem els recursos destinats a la formació, molt especialment de les persones que s’han quedat sense feina i en el marc dels plans locals anticrisi.

Impulsarem noves polítiques de suport a autònoms i emprenedors…

Per entendre’ns: volem associar els recursos obtinguts amb el nou finançament a les polítiques orientades al futur, a rellançar la nostra economia, a millorar la nostra competitivitat…

Els més de 34.000 M € previstos que suposa la concreció i aplicació, fins el 2013 del que es preveia a la DA 3a. de l’Estatut, són recursos destinats a posar al dia les infraestructures, és a dir, el nostre capital físic, recuperant un retard acumulat durant anys.

De la mateixa manera, una bona part dels recursos derivats de l’Acord de Finançament, han de servir per preparar el nostre capital humà: educació, formació, i el nostre model econòmic i productiu: recerca, innovació, internacionalització, etc.

D’aquesta manera aconseguirem, en pocs anys, preparar físicament i humanament, el nostre país per a l’escenari més competitiu, que és el de la globalització.

L’altra gran prioritat és atendre les necessitats econòmiques i socials derivades de l’impacte de la crisi en les persones, les famílies i les empreses.

Tenim el deure col?lectiu d’ajudar als qui ho estan passant malament, d’atendre les famílies que tenen greus dificultats econòmiques, de facilitar el retorn al mercat de treball d’aquelles persones que s’han quedat sense feina, de possibilitar el manteniment de l’activitat econòmica.

Això es concretarà en un conjunt de mesures per donar suport a les famílies, en relació a les beques?menjador, el lloguer d’habitatge i a les situacions de risc social.

Mesures que per assolir la plena eficàcia han d’aplicar?se en estreta col?laboració amb els ajuntaments i les entitats del Tercer Sector.

Els ajuntaments estan essent, com sempre, l’administració que més durament ha de treballar per ajudar les famílies fortament afectades per la crisi. És un tema que conec sobradament, com vostès saben.

Per això el Govern vol que el màxim de recursos mobilitzables possible, dels destinats a polítiques socials, es vehiculin a través dels ajuntaments. En aquesta direcció, com dic, aniran algunes de les mesures específiques que, com a complement a les preses els darrers mesos, prendrà el Govern les properes setmanes i mesos.

Seran ajuts que complementaran l’esforç que la Generalitat ha fet, els darrers anys, per incrementar els recursos destinats a les corporacions locals. Uns recursos que hauran passat de 371 M€ el 2003, a 1038 M€, de recursos propis de la Generalitat, aquest any 2009, malgrat la crisi i la caiguda dels nostres ingressos.

Fins ara hem fet bandera de l’objectiu d’evitar que ningú quedi al marge, que tothom seguís i pogués tenir una oportunitat per superar els moments de dificultat. I ho seguirem fent, anant al límit de les nostres possibilitats de dèficit.

Però també vull deixar dit ben clarament que, mentre que la prioritat de millorar la nostra competitivitat és una prioritat a mantenir en el mig i el llarg termini, la prioritat d’ajudar a les persones i als sectors més perjudicats per la crisi ha de tenir un horitzó temporal limitat. Esperem.

Les ajudes i els plans cessaran a mesura que vagin desapareixent les circumstàncies que els han fet necessaris, que els fan necessari.

Per dir?ho clar: no volem consolidar una despesa que només es justifica en moment de crisi.

No volem convertir?nos en un país subsidiat, amb una economia i una societat cada cop més dependents dels recursos públics. No és aquesta la realitat avui, no ho serà en el futur.

I no ho volem perquè un increment desmesurat i desordenat de la despesa pública ens impediria consolidar i fer sostenible el nostre Estat del benestar.

Per què no podríem mantenir les prestacions bàsiques ni posar?les al dia. I a la llarga, comprometríem fins i tot l’esforç inversor que necessitem per seguir posant les nostres infraestructures i els nostres equipaments al nivell que exigeix una economia més competitiva.

En síntesi, doncs, els Pressupostos de la Generalitat per a l’any que ve s’adequaran a tres criteris:

Primer: Austeritat en la despesa corrent, Segon: Continuïtat amb l’aposta per les polítiques de millora de la competitivitat, i Tercer: Atenció, fins al límit possible, cap a les necessitats econòmiques i socials derivades de la crisi.

Fins aquí la meva exposició sobre com el Govern està afrontant el problema més greu que avui pateixen els nostres conciutadans.

Insisteixo en el que he dit altres vegades, res –i quan dic res vull dir res? ens distraurà
de la nostra principal obligació, focalitzada en

treballar fins a l’extenuació per minimitzar els efectes econòmics i socials de la crisi, per escurçar en la mesura del possible la seva durada,
estimular la recuperació que ens torni al camí de la prosperitat,
i impulsar un nou model de progrés que sigui sostenible econòmicament i ecològicament.
La proximitat del proper procés electoral no ens impedirà mantenir aquest compromís. Les properes eleccions, i els legítims interessos dels partits, no poden passar per damunt de la responsabilitat del Govern en actuar contingudament i amb el rumb fixat; i de la responsabilitat de l’Oposició per col?laborar amb el Govern en els afers del país. Qui faci càlculs polítics a costa de la crisi, o utilitzant?la com a arma electoral, s’equivocaria de dalt a baix; perquè no només perjudicarà al país, sinó que de retruc es perjudicarà a ell mateix.

Senyores i senyors diputats:

El nostre comportament com a polítics, al govern i a l’oposició, ha rebut sovint un judici molt crític d’una part de la ciutadania. Els mesos que venen aquesta mirada serà més severa encara. I seria convenient que tinguéssim això present d’ara endavant. Evitant convertir, ja des d’ara, la lògica confrontació govern oposició, i la singularització de projectes polítics, en un espectacle que, per poc que ens descuidem, podria esdevenir lamentable.

Crec que la situació real amb què es troba avui Catalunya obliga a un gran esforç de solidaritat i de generositat, de totes les forces polítiques, de les institucions públiques, dels agents econòmics i socials. És per això que, més enllà, de l’acció pública i dels esforços individuals de persones, famílies i empreses, crec que és imprescindible assolir acords econòmics i socials que expressin la determinació col?lectiva per superar la crisi i la solidaritat, com el recent Acord de Mesures per l’Ocupació Juvenil.

Estem treballant per a aprofundir i ampliar aquests acords a casa nostra i espero que ben aviat puguem presentar resultats concrets. Mentre es discuteix, en altres espais i contextos, sobre grans pactes; nosaltres hem d’anar fent acords reals, concrets, segurament més modestos, però decisius en la vida socioeconòmica de Catalunya.

Com ja he dit fa una estona, la prioritat atorgada a les accions per combatre els efectes de la crisi i a impulsar la recuperació, no és un producte en el buit, sinó que està emmarcada en el conjunt d’una obra de govern de llarg abast i d’un gruix molt considerable.

En els propers minuts pretenc repassar els elements que considero més significatius de l’acció del Govern realitzada en els darrers dotze mesos.

De manera telegràfica n’he enumerat alguns el primer minut d’aquesta intervenció. Crec honestament que en molts aspectes aquest ha estat un any excepcional per la densitat de l’obra de Govern executada.

Ha estat un any en el qual s’han combinat, com en molt poques legislatures dels trenta anys del nostre autogovern, les noves iniciatives del Govern, l’entrada en servei d’infraestructures cabdals i la culminació de projectes que venien d’un llarg recorregut.

Aquesta coincidència temporal no es deu, però, a un caprici de l’atzar. És la conseqüència lògica d’un procés de treball i representa el punt de maduresa d’unes polítiques que están fent possible una transformació substancial de Catalunya en molts aspectes. És el fruit de molta feina, planificada, acumulada i executada en els darrers anys.

La culminació d’aquests projectes configura el conjunt de les fites que marquen el relleu i la fesomia de l’horitzó present i van conformant el futur de Catalunya.

Senyores diputades, Senyors diputats,

Sovint els governs s’adjudiquen la paternitat d’idees que en realitat són producte del pensament o la iniciativa de professionals, ciutadans, entitats que des de moltes disciplines i àmbits –també el govern, també els partits polítics? ja havien elaborat i proposat, a vegades molt temps enrere.

És especialment instructiu en aquest sentit rellegir, per exemple, el Pla de Camins que l’any 35 va redactar Victorià Muñoz per a la Generalitat Republicana, en un moment convuls, per veure com l’articulació del país que aleshores plantejava, en molts casos, encara avui, el continuem executant.

El principal partit de l’oposició transforma en acusació al govern, el fet d’acabar només allò que anteriors executius de Convergència i Unió van deixar projectat o començat… o imaginat. Però quan es governa al servei del país, acabar –o millor dit, si volen, acabar bé o recomençar millor? projectes d’interès general és una responsabilitat indefugible.

Bé, jo no vull entrar en polèmiques ?tot i que hi hauria raons, moltes raons, per fer?ho sobre les condicions en què ens van lliurar molts d’aquests projectes, que en alguns casos han hagut de ser profundament reformulats. I fins i tot sobre la idoneïtat d’algun d’ells.

Però sí que vull dir que crec en la continuïtat bàsica de l’acció dels governs. S’hi poden afegir aportacions, introduir novetats. I s’elaboren projectes nous a partir d’una planificació necessària, però cap govern seriós, de cap país, no pot pretendre iniciar?ho tot partint de zero. Seria una greu irresponsabilitat.

I aquest ha estat el nostre tarannà: mantenir decisions que venien del passat, i alhora pactar amb l’oposició ?fins on ha estat possible? i amb els agents econòmics i socials del país, els projectes que hem considerat més rellevants pel futur de Catalunya.

Amb el propòsit d’assegurar l’estabilitat necessària per fer possibles les grans polítiques de país, les polítiques a llarg termini, les polítiques decisives que determinen el progrés de Catalunya.

Fins avui, a més dels dos signats la legislatura anterior, hem signat ja tres pactes nacionals dels quatre que, després d’una sèrie de converses amb els diferents partits, vaig plantejar a tots els estaments del país. En dos d’ells hem pogut signar tots els grups. Me’n felicito especialment.

El darrer pacte nacional, el d’infraestructures, com vostès saben està llest per ser rubricat per molts dels principals agents concernits i implicats en la negociació, que ja hi han donat el seu vist?i?plau.

No he volgut precipitar la signatura pública perquè volíem, en aquest debat d’orientació de la política general, convidar novament a les forces polítiques que fins ara no han s’han mostrat favorables a l’acord, que reconsiderin la seva posició.

Seria una llàstima no comptar amb la seva presència en el moment de signar uns compromisos de tanta transcendència, amb un horitzó de mig i llarg termini. Especialment si compartim gairebé, no dic el 100 %, però una part molt important del diagnòstic sobre la situació.

A més a més, si hem estat capaços d’acordar alguns dels grans pactes de la legislatura, com el de la Immigració i la Recerca…

Si hem votat conjuntament algunes lleis importants com ho és la Llei d’Educació…

Si hem votat conjuntament, amb el principal partit de l’oposició, pràcticament el 60%, exactament 30 de 52, de les lleis impulsades pel Govern i debatudes en aquesta Cambra…

Em costa de veure, francament, altra raó que la merament conjuntural, tacticista i electoralista per oposar?se a un Pacte com el d’Infraestructures, que compta amb el suport de la majoria dels agents econòmics i socials del territori.

És tantíssim més el que ens uneix que el que ens separa, que es fa realment incomprensible, després de les aportacions que hi ha fet, ara la principal força política de l’oposició no vulgui acabar de fer seu aquest compromís amb el desenvolupament futur de les nostres infraestructures.

Crec, sincerament, que s’equivocaran si fan de nou el que van fer amb motiu de l’Acord de Finançament. Quedar-se sols o acompanyats, vostès ja m’entenen.

Les raons i arguments de cadascú han estat exposats abastament durant mesos.

Em reafirmo amb el què els deia abans: no és el monopoli de les idees i dels projectes el que ha de reivindicar un Govern. No és el monopoli, sinó la capacitat també, a part de les idees i dels projectes. de fer efectiva la seva viabilitat política, social, tècnica i financera.

També això.

Una tasca sempre difícil, en totes les èpoques, perquè exigeix prioritzar els recursos, vertebrar grans equips de persones, i vetllar per no comprometre els pressupostos dels temps futurs, més enllà del necessari, ni deixar ferides en els col?lectius o els territoris.

És sobretot en aquest sentit, que vull reiterar ara, un a un, alguns dels principals elements que al meu entendre, han suposat, en àmbits ben diversos, aportacions profundes i decisives a la transformació del país.

Són els que els he enunciat en començar la meva intervenció.

Hi ha projectes acabats després d’anys de treball i obres, fites rellevants en projectes de llarg abast, lleis que obren la porta a una nova etapa en àmbits ben definits i que aquest govern i els que vindran en el futur hauran d’anar aplicant progressivament.

1.- En primer lloc, vull situar l’entrada en servei de les primeres hectàrees regables del Segarra-Garrigues. De tots, és segurament el projecte amb més càrrega històrica, amb més valor simbòlic per a un territori.

És cert que aquesta entrada en funcionament s’ha produït en una petita part del que és el projecte, però enmig de moltes dificultats, i condicionats per uns processos judicials oberts a Europa el 1999 i al 2001 amb dues sentències condemnatòries del Tribunal Europeu de Justícia.

Però el Govern de la Generalitat, amb la col?laboració del govern central, ho han afrontat des de la responsabilitat. Podíem haver caigut en la temptació de fer populisme, però hauríem posat en perill el futur del conjunt de l’obra. I de retruc la imatge del Govern de Catalunya davant de la Unió Europea. A partir d’ara tot serà més senzill, encara que queda molta feina per fer.

Falta molt de temps per arribar a engegar el rec de la darrera hectàrea planificada, certament. L’esforç es podrà fer en condicions segures, amb l’horitzó clar. Això és el que desitjo, pel que hem treballat i continuem treballant.