Divendres passat, 12 de juny, vam celebrar un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada era «La nova Catalunya que queda«, a càrrec d’ORIOL BARTOMEUS (@obartomeus). Politòleg, professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona. Col·labora amb l’Institut de Ciències Polítiques i Socials i amb la Fundació Rafael Campalans.

Aquest és el resum:

Finalment el 27 de setembre hi haurà eleccions al parlament, perquè qui té la facultat de dissoldre la cambra ha empenyorat la seva paraula, i per molt que volgués fer-se enrere (que no ho sabem), no pot. Tanmateix, l’avançament electoral no persegueix altre objectiu que el de mantenir viu “el procés”, és a dir la mobilització cívico-política iniciada amb la diada de 2012, i que va culminar el 9 de novembre amb el “procés participatiu” que va convocar dos milions de persones.

Després del 9N al “procés” li sobrevingué la ressaca natural de tot moviment que arriba a una fita i no en té cap altra a l’horitzó. La convocatòria del 27S va venir a cobrir aquest buit, és a dir a donar una fita temporal a mig termini, que evités la relaxació del moviment.

Alhora el 27S ha de resoldre dues incògnites. La primera, si efectivament existeix una majoria clara a favor de la independència de Catalunya. La segona, si existeix una força amb capacitat per liderar aquesta majoria. Ambdues preguntes són igual d’importants, i ambdues s’han de resoldre de manera clara, ja que l’ambiciós calendari definit en el “full de ruta” només es pot dur a terme amb un fort recolzament ciutadà i amb un lideratge definit i clar.

Doncs bé, intueixo que el 27S no resoldrà cap de les dues preguntes. Hi haurà majoria independentista al parlament, però no serà definitiva (ni tan sols a nivell d’escons, com pretenen alguns), i dins del bloc sobiranista no quedarà definit un lideratge potent. El resultat d’aquesta convocatòria avançada serà un país gripat, incapaç de tirar endavant i incapaç de tornar enrere. El primer per manca de força, el segon perquè és impossible.

Exposo les raons del perquè crec això.

En primer lloc, perquè el suport polític al procés independentista s’ha anat reduint paulatinament des del començament. La setmana que ve farà cinc anys de la sentència del Tribunal Constitucional que declarava inconstitucionals diversos articles de l’estatut d’autonomia. A la manifestació convocada hi va assistir tot l’arc polític excepte el PP (instigador del recurs) i C’s. A partir d’aleshores s’han anat succeint les defeccions del procés: el primer el PSC, després les CUP i ICV, per motius diferents, arrel del nou 9N, i finalment Unió, que acaba de baixar del tren amb un gran cost intern (com el PSC i ICV).

Aquesta pèrdua de suport polític, aquesta destil·lació que ha acabat només amb CDC i ERC com a promotors (els únics partits firmants del “full de ruta”, amb les entitats socials), no ha suposat però un afebliment del suport electoral a la causa, que des de 2010 ha oscil·lat entre els 1,1 milions de les municipals 2011 i les europees 2014 i els 1,8 de les eleccions al parlament de 2012 i la consulta del 9N (tot i que aquesta incloïa menors de divuit anys i estrangers).

De fet, el bloc sobiranista s’ha reforçat, però ho ha fet a base de tancar i estrènyer el seu espai, i endurir els seus postulats (des del dret a decidir fins al suport sense matisos a la independència). Això li ha permès enfortir i mobilitzar els propis (l’endogrup), però ha aixecat una barrera amb els de fora, els que no combreguen amb la causa independentista (l’exogrup). El problema per al “procés” és que necessita comptar amb part d’aquests “de fora” per assolir la majoria necessària per tirar endavant el seu propòsit explicitat al “full de ruta”. No en té prou amb els independentistes declarats (els 1,8 milions del sísí representen el 34% del cens i només el 51% del vot vàlid de les autonòmiques de 2012), i per tant el tancament de l’independentisme acaba actuant en contra del seu propòsit final.

Això es podria solucionar incorporant gent a la causa, però sembla evident que aquesta ha arribat a un punt d’estabilització difícil de superar (tot i que el govern central ho intenta a base de querelles). El suport a la independència, mesurat en els baròmetres del CEO, ha tingut una progressió espectacular des de la sentència del TC, tot passant del 24 al 44% entre juliol de 2010 i novembre de 2012. Ara bé, a partir d’aleshores la taxa s’ha estabilitzat a l’entorn del 45%, sense arribar a superar el 50% en cap sondeig.

Això no seria un greu problema si s’aconsegueix desmobilitzar una part significativa del vot no independentista. Ja se sap que moltes vegades s’aconsegueix guanyar no tant per mèrits propis com per incapacitat del contrari (que li demanin al PP com va assolir les majories absolutes de 2000 i 2011). Ara bé, l’aparició de Podemos fa més difícil aquest objectiu, ja que el nou partit està servint de canal de reenganxament a una part de votants (molts d’ells propers al PSC), que s’havien esborrat de les eleccions (i de les enquestes) els darrers dos o tres anys, i que han “reaparegut” arran de les eleccions europees de 2014. Aquest fet explicaria l’afebliment de l’opció independentista en els darrers sondeigs (del 45% a l’octubre de 2014 al 39% al febrer d’aquest any).

La baixada en la preferència per la independència no es deuria tant a un afebliment dels independentistes (el famós “soufflé” amb què alguns somien), sinó a la reaparició en les mostres d’un segment de votants que (ja fos per cansament, per “vergonya” o per l’espiral del silenci) havien tendit a no contestar enquestes des de 2012. Podemos els serveix a aquests votants un canal d’expressió política que els mancava des d’aleshores, el que fa que automàticament el pes del bloc independentista baixi en relació al conjunt del vot (de manera que els és més difícil assolir un percentatge suficient per tirar endavant el projecte independentista).

Però a més a més l’aparició de Podemos, i la seva capacitat de mobilitzar aquest segment de vot “reaparegut”, afebleix l’independentisme perquè introdueix al discurs general una variant que escapa al monotema que ha dominat l’escena des de 2012. Ho va reconèixer el propi president Mas quan digué que el discurs de Podemos “distreia” del que (segons ell) era el més important, i s’ha fet evident amb el nou govern municipal de Barcelona.

Pel que fa a la segona pregunta, les eleccions municipals han mostrat un evident afebliment del pes del vot a CiU dins del bloc sobiranista, que ja s’havia observat a les europees de fa un any. Aquest afebliment és molt clar en les grans ciutats, on CiU ha superat ERC i les CUP només en quinze dels trenta-cinc municipis més poblats. Seria un error extrapolar directament aquestes dades a unes eleccions al parlament, però la comparació amb la convocatòria de 2011 i de 2007 és prou evident, i en qualsevol cas els diferencials favorables a CiU s’assenten en els resultats als municipis petits de l’interior, on els nacionalistes aglutinen el vot moderat i on la figura dels alcaldes és rellevant a l’hora de decidir el vot. A les ciutats de més de cent mil habitants (exceptuant Barcelona), en canvi, el vot a CiU només representa el 30% de tot el suport als partits independentistes.

Si a això li sumem la ruptura amb Unió, al posició de CDC com a líder indiscutible del bloc sobiranista trontolla. No tant per la quantitat de vots que es pot endur Unió, sinó per l’estratègia de tancament de la pròpia CDC en l’espai acotat dels que se senten independentistes. Sembla com si els dirigents de CDC haguessin renunciat a captar suports més enllà de la rasa i concentrin els seus esforços a capturar vots a la frontera amb ERC, basant-se en la figura del president Mas com a esquer (d’aquí la “llista del president”, que és un succedani de la llistà única que Mas va intentar i Junqueras va impedir).

El moviment de CDC deixa “a la seva esquena” tot un espai que havia estat clau en les victòries autonòmiques de CiU, però que ara ha quedat darrere la tanca aixecada pels independentistes. Estaríem parlant d’uns vuit-cents mil electors de centre, que es defineixen com a duals (“tan català com espanyol”) o de catalanisme moderat i es declaren no independentistes. Aquest és possiblement l’espai al que apuntava Duran, però les darreres enquestes assenyalen que hi està penetrant C’s, erigit en l’alternativa de vot centrista, molt més digerible que el vell PP (que obtenia bons resultats en aquest espai a les generals), i que podria beneficiar-se de la polarització entre independentistes i anti independentistes i de l’efecte cicle, bo i aixecant un vot “avançat” a les generals de novembre. Així, podria ser que el 27S coroni C’s com a força principal del bloc no independentista, gràcies a la feblesa de PP i PSC i la seva capacitat d’aglutinar un gran espai centrista que arribi fins a tocar la frontera de l’antic espai de CiU.

Si això fos així, el dibuix parlamentari sorgit del 27S donaria una majoria sobiranista capaç de fer govern però sense la força suficient per tirar endavant el calendari marcat per accedir a la independència en divuit mesos. Una majoria sense un lideratge evident, ja que els pesos entre les diferents forces (CDC, ERC i CUP) serien més equilibrats que fa tres anys i la figura de Mas hauria sortit tocada d’unes eleccions en les que la sola concurrència de Podemos (sota la forma que fos) produirà un major repartiment dels escons (com s’ha vist a les municipals, i com es veurà a les generals de després). I per acabar-ho d’arreglar, sense possibilitats de bastir una majoria alternativa (aspiració secreta de la vella guàrdia convergent i de part del poder “real”), ja que serà impossible aritmèticament amb PSC o ICV, i impossible amb C’s (sobretot abans de novembre).

De manera que el 27S és possible que ens deixi un país gripat, clavat, al que només li quedarà esperar al novembre, tot i que sense gaires esperances d’aconseguir res.

Continuarà…