Tribuna Barcelona

2010-11-23 - Jose Montilla


Bona tarda a tothom.

Moltes gràcies per donar-me una nova oportunitat de dirigir-me a tots vostès, i a través seu, a
través d’aquesta Tribuna, i dels mitjans de comunicació, al conjunt del país.
Hem entrat ja en la darrera setmana de campanya electoral i els diversos candidats anem
combinant el combat dialèctic amb la presentació i proclamació dels nostres missatges i
propostes.

És el que em proposo de fer jo, avui i els propers dies: parlar dels meus compromisos i
propostes de cara al present i el futur dels catalans, el present i el futur de Catalunya. Però
també, i ben legítimament, respondre als atacs. I assenyalar les contradiccions de les
propostes dels altres candidats.

Alguns de nosaltres, a més de presentar propostes de futur, tenim la sort, el deure democràtic i
l’oportunitat de fer balanç i parlar d’obra de govern. D’avalar el que proposem amb el que hem
fet.

També hem considerat que era un bon moment per valorar l’experiència de govern en coalició i
de treure’ns les conclusions oportunes.

No crec que faci falta insistir massa més en les raons que, a judici dels socialistes catalans, fan
inviable la continuïtat de la fórmula de govern de coalició que he tingut l’honor de presidir.
Fa set i fa quatre anys es van donar les condicions perquè Catalunya tingués un govern
catalanista i d’esquerres, format per Iniciativa, Esquerra i el PSC.

Ens vàrem posar d’acord respecte del que volíem fer. I sobre aquells acords s’ha treballat. I
s’ha treballat bé, en el sentit que el grau d’acompliment del programa de govern acordat ha
estat molt elevat.

Ara les condicions han canviat. Han canviat per part de tots. I sobre la base d’aquest canvi de
condicions i projectes, he dit que els socialistes catalans no estàvem disposats a fer un nou
govern tripartit. És evident que no compartim la prioritat d’Esquerra d’impulsar un referendum
per a la independència.

Els partits que han estat a l’oposició no han parat d’atribuir al Govern d’Entesa la culpa i la
responsabilitat de tots els mals que avui pateix la societat.
I no només això, sinó que m’acusen a mi de contradictori, perquè dic que no estic disposat a
repetir l’experiència.

No hi ha tal contradicció: senzillament el que va ser possible en el passat, no ho serà a partir
del dia 28, perquè els interessos i les condicions són diferents. Com si el món no estigués ple
de parelles que se separen! sense que això vulgui dir que reneguin o hagin de renegar del que
han viscut i han construït junts.

Jo no renego del govern que presideixo. No renego del que hem fet. Ni tampoc del que va fer
l’anterior govern, presidit per Pasqual Maragall i que, en molts sentits, va ser l’origen del canvi
en profunditat que s’ha produït al nostre país.

A Catalunya li va anar molt bé, democràticament, políticament i socialment, el canvi que les
esquerres vam protagonitzar fa set anys.

A Catalunya li ha anat molt bé, en molts aspectes relatius al seu reequilibri territorial i relatius a
la justícia i la cohesió socials, tenir un govern reformista i de progrés.
I li seguirà anant bé, a partir del dia 28, tenir un govern que desplegui el programa que
presentem els socialistes catalans.

Tot i que la valoració del conjunt de l’obra realitzada és molt positiva, no he amagat tampoc els
errors ni les dificultats.

Cap President s’ha dirigit als catalans amb més modèstia i amb més sinceritat, modestament,
del que jo ho he fet aquests anys:

- per explicar a una societat madura com la nostra l’abast de la crisi econòmica i els
sacrificis que calia fer,
- per reconèixer que no havíem estat a l’alçada en determinades circumstàncies
excepcionals, tot i fer-ho tan bé com sabíem..
- per explicar l’emergència provocada per una sequera que semblava que no s’acabaria
mai,
- per parlar de les raons per les que, malgrat la duresa de les negociacions, no
acceptaríem una proposta de finançament fins que respongués a les nostres
aspiracions i al que diu l’Estatut;
- per advertir dels perills de la desafecció, aquí i arreu d’Espanya,
- per transmetre la meva, la nostra indignació davant la gravetat de la sentència del
Tribunal Constitucional.
- per reclamar i liderar l’esforç compartit de les forces polítiques, econòmiques i socials
per aconseguir els grans pactes nacionals que han servit fins avui i serviran encara els
propers anys, per orientar una part important de la nostra acció col·lectiva.

Vull expressar el meu orgull per la feina ben feta i afirmar que cap dels governs en els que va
participar el meu principal adversari, va saber presentar un balanç tan intents, tan ric i de tanta
qualitat.

Potser perquè el líder de l’oposició ho sabia, tot això, no ha fet altra cosa que posar excuses
per no debatre-ho cara a cara. Fins ahir a la nit.

Entenc doncs la seva recança perquè no li convé que recordem con governava quan tenia la
responsabilitat; els mesos que Catalunya va perdre el 2001, un temps realment inútil, perquè el
debat successori es va instal·lar als despatxos del Palau de la Generalitat i l’acció de govern va
quedar paralitzada esperant el desenllaç.

Una pugna entre ell i el senyor Duran Lleida, amb un President Pujol que prou feina tenia a
posar ordre al seu bi-partit! Fins que es va decidir per Mas com a delfí i es van inventar la figura
del conseller en cap per fer, pagant amb diners de tots, la promoció del seu candidat.
La memòria d’alguns és realment molt parcial i selectiva.

En qualsevol cas, els dies de campanya que queden vull concentrar-me a animar la gent a
participar, a no renunciar a la capacitat de decidir amb el seu vot. A no donar la partida per
guanyada per uns o perduda per d’altres. A demanar a la gent que escolti, compari, reflexioni i
decideixi en consciència.

Hi ha partit, i estic disposat a jugar-lo fins a l’últim segon. Perquè cada dia trobo més gent que
em diu que no vol que anem enrere. Perquè estic convençut de la solvència del nostre
programa, de la vàlua de la gent que m’acompanya i de l’encert de les mesures que he anat
presentant, sobre les que prendré les primeres decisions del futur govern.
Un govern que espero que sigui de majoria progressista. I que espero seguir presidint.
Urgències i necessitats com...

- La gent que està a l’atur i les empreses que tenen dificultats per tirar endavant, a
conseqüència de la crisi.

- La crisi i els joves: la formació, l’estímul i les oportunitats.
Torno a l’enumeració de les prioritats del nou govern.

- Generar confiança per reactivar l’economia i que el teixit empresarial torni a crear
ocupació. De fet aquest any s’ha creat ocupació: tenim menys aturats que al gener de
2010.
Això voldrà dir, impulsar i aconseguir un pacte per la competitivitat i l’ocupació.
L’impuls d’un nou pacte entre Generalitat, forces polítiques, organitzacions
empresarials i sindicals, per fixar un full de ruta compartit per als propers dos anys,
que seran crítics i decisius.

- Acord empresarial i social (a Catalunya i Espanya) per abordar les reformes
estructurals pendents i completar les que estan en marxa, totes elles necessàries per
completar el canvi de model productiu, i per assegurar-ne la viabilitat.

- Desplegament dels pactes nacionals subscrits aquesta legislatura, especialment el
de Recerca i Innovació.

- Impuls de les infraestructures estratègiques del país:
o Completar l’arribada de l’altra velocitat a la frontera. I, en paral·lel, fer
avançar el túnel de Sants a Sagrera i la gran estació intermodal, un cop
superada la campanya respecte el túnel dels últims mesos.
o Donar prioritat per a l’Eix Mediterrani, aposta estratègica, veritable espina
dorsal d’una realitat supraregional en la que ens juguem el futur, i que permetrà
donar contingut i sentit a la nostra vocació euromediterrània.
o Aeroport: exigència immediata d’un model de gestió en el que la Generalitat
sigui determinant.
o Completar el desdoblament d’eixos viaris, començant pel Transversal.
Acabament del Quart Cinturó, Eix Diagonal.
o Ports de Barcelona i Tarragona: connexions ferroviàries, zones d’activitat
logística. Les primeres mercaderies començaran a arribar abans de que arribi
l’any.
o Impuls de les noves centralitats econòmiques del país, tant a Tarragona-
Reus, com a Girona-Figueras, com a Lleida.

Això per una banda.
I per l’altra,
- Manteniment dels objectius de les principals polítiques socials: començant per
l’Educació, amb un desplegament progressiu, dialogat però decidit, de la Llei
d’Educació. I acabant pels ajustament necessaris en l’aplicació de la Llei de la
Dependència i de la Llei de Serveis Socials.

Passant pel reforçament dels ajuts a les famílies, els serveis de Salut, la seguretat o el
dret a l’habitatge.

Mirin,
La crisi la superarem. Més de pressa o més a poc a poc. Segurament més poc a poc del que
alguns voldríem. Però no és el mateix que en sortim agafant el camí de l’esquerra o agafant el
de la dreta.

Ja hem vist com a altres països se’n surt per la dreta: retallant i privatitzant. Sobre la base de
tenir molta pressa a rebaixar impostos, amb l’excusa d’estimular el creixement i el consum.

Al llarg de la campanya he presentat un conjunt de mesures que, al costat de les polítiques
impulsades pel nostre govern els darrers mesos, ens han de permetre fixar les prioritats per a
l’arrencada del proper mandat.

Són propostes s’adeqüen als objectius prioritaris que acabo d’assenyalar i que posen en un
mateix pla de prioritat l’ocupació i la sortida de la crisi, el manteniment de les polítiques. Amb
una constant que no podem oblidar: el desplegament també ambiciós i l’acompliment del que
preveu l’Estatut.

De forma sintètica, recapitulo les principals propostes que he presentat:

1. Un Contracte pel Futur, per ajudar els joves a formar-se més i millor. Creant per a ells
noves oportunitats de capacitació i de treball.

2. El pla anomenat “Un futur millor”, pensat especialment per a persones que fa molt
de temps que són a l’atur, la majoria del sector de la construcció. Partim del
convenciment que és molt més interessant, econòmicament més sostenible i
socialment molt més just, invertir en formació que la cronificació de subsidis o que
condemnar milers de persones a la marginalitat.

3. El Programa “Catalunya Emprèn”, que vol crear les condicions idònies de fertilitat
econòmico-social, perquè els nous projectes emprenedors germinin adequadament al
nostre país. Potenciant la Xarxa Inicia, donant suport a les Agrupacions de Comerç,
ampliant alguns incentius fiscals, reforçant les línies d’aval, i facilitant més encara la
tramitació administrativa.

4. Creació dels Districtes Especials d’Innovació. Potenciar Dotze districtes a tot el
territori (des de Cerdanyola a Tortosa, passant per Lleida, Mataró, Girona, Vic, o
Viladecans, entre altres). Aquesta és una proposta que tenim estudiada i quantificada
que donarà lloc a més de 200 noves empreses, i permetrà crear més de 2.000 nous
llocs de treball qualificats.

5. Optimitzar l’esforç públic en R+D+i, amb un fons públic d’innovació, recerca i
transferència tecnològica, que permeti reduir els costos d’inversió de les PIMES de
Catalunya sense que hagin de renunciar a millorar la seva eficiència i el seu compte de
resultats.

6. La dotació d’un fons d’eficiència energètica públic i privat. Amb un màxim de
2.000 M€, que servirà per finançar projectes d’estalvi i eficiència energètica, i que hem
calculat que pot arribar a suposar la creació de fins a 20.000 llocs de treball.

7. El programa IGUALS, per fer un pas més en el llarg camí que encara tenim al davant
per aconseguir la igualtat entre home i dona a l’empresa. Una mesura que no només és
obligada en termes de justícia social, sinó imprescindible per millorar la competitivitat
del país en el seu conjunt. Això malgrat que s’ha incrementat el pes de la dona en el
nostre país.

8. Pla de lluita contra la pobresa. Plantegem fer un esforç sostingut durant 10 anys, un
esforç compartit entre Govern, ajuntaments i tercer sector, per donar les mateixes
oportunitats als nens i nenes de Catalunya i reforçar el suport a les famílies. Les
desigualtats en el moment de néixer, en les famílies, en l’accés a una educació gratuïta
de qualitat, etc. condicionen enormement el futur dels ciutadans. Per tant, atacar
aquestes desigualtats és clau per reduir les distàncies al sí de la societat. Sortirem de
la crisi, el que cal és no sortir de la crisi amb més desigualtats socials.

9. Un fons d’innovació i desenvolupament social. En una línia similar a la mesura
anterior, pensada per reforçar l’ànima dels barris, centres històrics, i municipis. En
moltes ocasions seran barris en els que, aquests anys passats ja hem fet un treball
molt positiu gràcies a la Llei de Barris.

Sóc conscient que faig un inventari absolutament incomplet. Aquestes propostes són, només,
algunes de les clàusules, potser les més visibles o singulars, del contracte que els socialistes i
jo en nom de tots ells, volem establir amb els ciutadans de Catalunya.
Però són, probablement, les que tenen una incidència més directa en el principal repte que
haurem d’afrontar des del nou Govern per superar la crisi, tot i les dificultats, que hi són i
encara hi seran.

Són les propostes que hem volgut contrastar amb les del candidat de CiU perquè senyalen les
dues alternatives que Catalunya té davant seu el dia 28.

O un govern protagonitzat i dirigit pels socialistes; centrat en la sortida de la crisi, el
manteniment de les polítiques socials i el desplegament exigent i complet de l’Estatut.

O un govern nacional-conservador, o liberal-independentista de CiU. No se sap.
Perquè no sabem si comptarà amb el suport dels qui volen portar Catalunya cap a la tempesta
política i les turbulències de la deriva independentista i radical.

O si serà un govern d’inspiració neoliberal que es recolzarà en el Partit Popular, és a dir, en el
principal responsable de la trencadissa que s’ha produït, els últims anys, en la relació entre
Catalunya i Espanya.

Més aviat em temo que podríem anar cap aquí, sincerament si el meu adversari guanya les
eleccions. Perquè ens hem oblidat del notari de fa quatre anys i ens hem oblidat fins i tot d’una
indignació que semblava que no tenia aturador per la sentència del TC. Com que ens hem
oblidat de l’Estatut, bé sembla que alguns s’han oblidat de l’Estatut, també ens hem oblidat de
l’ofensa... perquè ara no toca.

Ahir mateix vam tenir l’oportunitat de celebrar el debat dels sis candidats de les forces amb
representació parlamentària.

Després del debat tot són interpretacions sobre vencedors i perdedors del debat. És natural.
Al senyor Mas, que fins avui les enquestes han considerat favorit i que es comporta com si li
fes nosa passar per les urnes, l’he acusat de poc fiable perquè no es defineix.
No li agrada que l’acusi d’indefinició.

Però crec que és legítim exigir-li al que digui si pensa pactar o acceptar els vots del PP, dels
qui van impugnar l’Estatut. Dels que fan del combat contra la llengua i la defensa de la
xenofòbia una de les seves banderes.

Com legítim és demanar claredat sobre les seves temptacions o aspiracions independentistes
que ahir es van posar novament de manifest en el decurs del debat.
Com és legítim assenyalar l’extrema gravetat dels indicis que apunten cap a una relació entre
el saqueig del Palau de la Música i les finances de Convergència.
¿O és que no tenim dret i obligació de demanar al senyor Mas si pensa assumir
responsabilitats?

Si pensa assumir-les en el cas que es demostri que entre Fèlix Millet, el saqueig del Palau i
Convergència Democràtica de Catalunya hi ha hagut un triangle financer perfectament
organitzat, que ha omplert butxaques privades i ha finançat el partit a costa dels diners de tots?
¿O és que no tenim el dret i l’obligació, les institucions públiques, a demanar el rescabalament
dels diners de tots els catalans, que els ciutadans, les empreses i les administracions van posar
al Palau, i que després la trama corrupta del senyor Millet i els seus còmplices va robar?
¿I no és cert que la millor manera de defensar els diners de tots és buscant la màxima
diligència judicial?
¿És que no s’han d’assumir responsabilitats polítiques si es confirma una trama de comissions i
percentatges i haver adjudicat cuita-corrents les obres de la Línia 9 o de la Ciutat de la
Justícia?

Si no es pot dir i fer això, que democràticament tenim dret i obligació de dir i de fer, ¿de què
estem parlant?
Perquè estem parlant de l’escàndol més greu que ha sacsejat la societat catalana en molts
anys.

Perquè estem parlant d’una punyalada al cor de milers de ciutadans de bona fe que s’han sentit
tristos per l’espoli del Palau.
Perquè estem parlant de molt més de trenta milions d’Euros. I d’unes suposades desviacions
de bona part d’aquests diners, diu la Fiscalia, cap a les finances d’un partit polític.

Perquè és amb diners de molts i amb els impostos de tots que s’ha finançat la restauració i
ampliació del Palau de la Música. I els diners eren per això. No per pagar altres coses.
I que ningú es pensi que m’amagaré i evitaré parlar dels altres casos de corrupció que s’han
conegut l’últim any.
Els socialistes no vam trigar ni dues hores a apartar els implicats en el cas Pretòria de la
militància, sense perjudici de la presumpció d’innocència.
És evident que no tothom ha actuat de la mateixa manera. Ni en el cas Pretòria ni en el cas
Millet.

De manera que, d’entrada, vull que quedi clar que:
Cal denunciar la corrupció política,
Cal defensar els interessos i els diners de tots els catalans i voler recuperar-los fins a l’últim
euro.

Cal exigir responsabilitats polítiques
com és obligat exigir-ne de penals, si hi són.
I no considero acceptable, de cap manera, que es digui que es respondrà amb un somriure
cada vegada que assenyali aquesta nafra de la nostra societat.
Si hi ha corrupció, no hi ha eleccions ni victòria electoral que la puguin tapar.
I no hi ha somriure cínic i vanitós que serveixi d’atenuant. Només faltaria!
I acabo.

Fa dies que estic intentant explicar què és el que proposo. I quina mena de govern vull que
tingui Catalunya els propers anys:
- Un govern d’esquerres, capaç de dur a terme les reformes necessàries i
imprescindibles per assegurar la recuperació econòmica i la transformació del nostre
model productiu.
- Un govern catalanista, disposat a exigir el compliment del pacte estatutari i a treure el
màxim rendiment del nostre autogovern.
També he dit què no estem disposats a fer:
- No participarem en un govern amb l’Esquerra Republicana que planteja un referèndum per
aquesta legislatura que només portaria divisió, enfrontament i frustració.
10
- I no pactarem, sota cap concepte, amb el partit que va impugnar l’Estatut, va encendre i va
alimentar, i continua alimentant, ara amb baixa intensitat perquè ara sembla que tornen a parlar
català en la intimitat, la pitjor onada de catalanofòbia de la democràcia.

Al present i el futur de Catalunya aquestes dues posicions extremes no li convenen, en absolut,
tal com jo veig les coses.
Aquest és el govern que em proposo de constituir si obtinc la confiança ciutadana.

El meu proper Govern serà
Un Govern de combat contra la crisi
Un Govern de xoc, per afrontar el repte més important.
Si la legislatura anterior ha estat marcada pel desenvolupament de l’Estatut... que continuarem,
recuperant fins i tot aquests aspectes que el Tribunal Constitucional ha deixat de banda,
aquesta serà la legislatura de la lluita contra la crisi.
Prioritat màxima, obsessió política.

Les 10 claus del meu govern seran:
1. Un Govern de combat contra la crisi
2. Un Govern paritari.
3. Auster. Es treballarà molt i es gastarà amb la màxima eficiència.
4. Un Govern que combinarà experiència i renovació.
5. Representatiu de tot el territori.
6. Reduït, petit, eficaç, amb grans àrees de gestió.
Potenciant el paper dels secretaris generals.
7. Amb persones del PSC i d’altres independents.
El requisit no serà el carnet, sinó l’eficàcia i l’amor al país
amb dedicació total.
8. Un govern de treballadors de la política, que no tinguin més ambició que servir al país.
9. Un govern socialista, sí... però en el que la gent d’esquerres i la gent progressista es pugui
sentir identificada.
10. Un Govern catalanista. Defensarem el país, els seus interessos, les seves lleis i les seves
institucions. Ho farem aquí, a casa nostra, i allà on calgui.

Jo crec que un polític que aspiri a governar el destí de Catalunya, hi ha algunes coses que té
l’obligació de dir-les clares davant els ciutadans.

És el que procuro fer amb les meves paraules.
Ara la paraula la tenen vostès.
Moltes gràcies.