Discurs d'investidura (1992)

1992-04-09 - Jordi Pujol


Molt honorable senyor, senyores i senyors diputats, en compliment de l'encàrrec que em va fer el molt honorable president del Parlament i d'acord amb el que estableix la disposició transitòria cinquena del nostre Estatut, em correspon presentar davant aquest Parlament de Catalunya la meva candidatura com a president de la Generalitat i demanar la seva confiança. A tan poca distància de les eleccions i amb un programa com el nostre, ja tan sabut i conegut per tots vostès perquè és l'adaptació i la continuació del que hem estat aplicant durant dotze anys, em permet fer un discurs que en alguns aspectes serà una mica atípic, amb tot el perill que això té. EI més fàcil per a mi -i probablement el més difícil per a l'oposició seria que dediqués el meu discurs simplement a explicar, en termes generals, el que farem durant quatre anys, i, en termes més concrets, el que encetarem d'aquí a finals d'any. I, en part, també faré això, tinc l'obligació de fer-ho; però de fet, renunciaré al que podria ser un discurs triomfalista i tindré l'atreviment de fer algunes aportacions diferents i que no sé si tothom considerarà pròpies d'aquesta sessió; en tot cas, acceptin-les com una invitació a la reflexió, que sempre és bona. De tota manera -com els deia-, començaré parlant- los de coses molt concretes.

Durant la darrera etapa de l'anterior legislatura, Convergència i Unió va insistir en el següent: durant els darrers anys Catalunya ha avançat, però ara pot avançar més i ha d'avançar més. Naturalment, aquesta serà avui també la meva línia argumental. El fet important és que hem de fer d'ara endavant, però convé que abans definim bé la nostra situació d'avui i que tinguem present el camí a traves del qual hi hem arribat. El balanç ha estat positiu, francament positiu; això no vol dir que no segueixin havent-hi aspectes negatius en la nostra societat: limitacions en la nostra autonomia, perills de competitivitat insuficient en la nostra economia, falles en la nostra sensibilitat social, conductes blasmables en alguns sectors dirigents del país. Però ningú no posa en dubte–ningú- que el resultat de sumar i restar és molt positiu i, més encara, que el progrés que hi ha hagut ens obre unes perspectives noves i uns horitzons nous. Senyores i senyors diputats, aquest mateix discurs l'any 1980, i en bona part encara l'any 1984, va estar marcat per la necessitat de lluitar contra la crisi.

Després, l'any 1988, ja varem poder parlar un altre llenguatge, i avui, tot i una situació incerta meu i que repercuteix a casa nostra, també ens podem proposar avançar més. Les dades que tot seguit els ofereixo ho demostren. De 1985 a 1991 el producte interior brut català ha crescut un 4,9% anual, contra el 4,2 espanyol i el 2,8 de la comunitat; l'any 1984 el producte interior brut per càpita a Catalunya representava el 84% de la mitjana comunitària i l'any 1993 ha representat el 102,3. La inversió estrangera ha passat a Catalunya de 60.000 milions, el 1985, a 972.000, l'any passat, i de representar el 18,2% del total espanyol al 43. Les nostres inversions a l'estranger han pujat els dos darrers anys de 37.000 milions a 108.000 i representa més del 40% de les inversions industrials espanyoles a l'estranger. Les nostres exportacions han crescut durant els últims sis anys a un ritme anyal de l'11,9%, contra el 10,3 del conjunt de l'Estat. Hi ha una altra manera d'analitzar això, que és l'evolució de l'atur. Hem passat d'estar per sobre de la mitjana espanyola els anys 84 i 85, i en alguns moments per sobre del 20%, a la situació del mes de febrer, en que la taxa d'atur a Catalunya era del 10,56410, la mitjana espanyola del 15,45 i la de la resta de l'Estat del 16,44, o sigui, la d'Espanya sense Catalunya; és a dir, pràcticament, sis punts més que la catalana.

Si això mateix ho mirem per la banda no de l'atur, sinó de l'ocupació, veiem que durant aquest mateix període del 84 al 91 la població ocupada de Catalunya s'ha incrementat en un 23%. Tot això són dades molt objectives, que es presten poc a la discussió. El progrés també ha estat important en altres aspectes de presentació no tan aritmètica i, per tant, menys òbvia; de tota manera, ningú no nega el canvi quantitatiu i qualitatiu que hi ha hagut a l'ensenyament -més de quatre-centes noves edificacions escolars, per exemple- o bé el gran increment d'equipaments socials de tota mena, des dels de sanitat amb, per exemple, tretze nous hospitals, fins als esportius amb prop de mil dues-centes noves instal·lacions; des dels culturals fins als assistencials. Ningú no pot negar l'efecte positiu, en termes d'infraestructura però també en temes de projecció i prestigi interaccionals, que ja han tingut els Jocs Olímpics i tot el que a l'entorn d'ells entre tots hem fet. I no nega tampoc que en camps tan difícils com el de la gent gran o el dels minusvàlids les coses han canviat molt i per bé. És evident, per altra banda, que hem passat de tres universitats a vuit. Això sol -aquest tema de les universitats- indica fins a quin punt estem transformant el país.

Pel que fa les infraestructures viàries, ferroviàries i hidràuliques, no els desgranaré el que s'ha fet; seria massa llarg i molt prolix i encara me'n deixaria moltes. Simplement els diré que la inversió de política territorial i obres públiques -i no és l'única que fa la Generalitat en obra pública- era de 30.700 milions l'any 1984 i, incloent-hi GISA, serà de 94.630 enguany. Hi ha hagut un increment de mes del 300%. Com que sovint es fa més cas del que diuen els de fora que no els de casa, permetin-me que em refereixi a dos testimonis ben recents, tots dos molt prestigiosos. L'un és un extens estudi sobre Catalunya, fet per The Economist, l'altre és un treball de la Fundació FES, dirigit pel professor Fuentes Quintana. El primer fa una valoració molt positiva de Catalunya i del que s'hi ha fet durant els anys vuitanta i preveu per als propers cinc anys un bon creixement de la nostra economia. Del segon estudi i del que el professor Fuentes Quintana ha declarat sobre aquest estudi, més que dades concretes vull utilitzar- ne alguns judicis i opinions, judicis d'elogi per a la política que ha fet la Generalitat d'inversió pública en infraestructures viàries, educatives, sanitàries i industrials, ja que "és la política que es necessita per incrementar la competitivitat general d'un país", diu el professor Fuentes Quintana, i segueix: "I m'atreviria a dir que és l´única comunitat autònoma que ha demostrat ser conscient del que significa la competitivitat".I afegeix que des estadístiques actuals no recullen encara les grans potencialitats que té l'economia catalana. O sia que ell també, com The Economist, creu que hem posat bases sòlides de futur.

Hi pot haver més diferencies d'apreciació i més discussió dels temes polítics i més encara autonòmics i de reconeixement de la realitat nacional de Catalunya. Avanço, tocant a això, que el meu propi judici és més matisat, i que no hem donat encara definitivament el tomb. De tota manera, ningú no pot negar que en aquest terreny hem guanyat posicions i posicions importants; ningú no pot negar que hi ha hagut un progrés substancial en el terreny lingüístic, concretament, l'any 1986 -i l'any 86 ja s'havia millorat molt, molt- el 31,5% dels catalans sabia escriure en català, el 64 el sabia parlar, el 60,5 el sabia llegir; cinc anys més tard aquestes xifres havien passat a 40,69,68 i 92%. Per altra banda, ningú no pot negar que de mica en mica va esdevenint més i més necessari conèixer bé el català a la funció pública a Catalunya. Ningú no pot negar, tampoc, el progrés que hi està havent en el camp de l'edició, de l'ensenyament, de la presència en general del català ,I s'ha difós més la consciència de pertànyer a Catalunya. I això és important en un país que ha rebut tanta immigració i que la va rebre en condicions que feien difícil la seva integració. De fet, seria contradictori -realment seria contradictori- que, després de les eleccions del 15 de març i dels seus resultats, algú negués que hi ha creixement, en extensió i en intensitat, del sentiment català.

Si tot això -i moltes altres coses que per raó de la brevetat tampoc no detallo, si tot això és així, forçosament ho ha de ser, si més no, en part, perquè disposem d'instruments institucionals i de poder polític, És a dir, perquè institucionalment estem millor que abans, també això seria contradictori negar-ho. Ara bé, com abans he dit, és cert que en aquest capítol, és a dir, l'específicament nacional ens falta encara molt de camí a fer. Resumint, si un país són la seva llengua i la seva cultura, la seva gent i la seves institucions, el seu poder polític i la seva economia i la seva cohesió social, la seva convivència i el seu equilibri, el seu sentiment de pàtria i el seu prestigi internacional, si un país és tot això i si Catalunya és tot això, no hi ha dubte que Catalunya ha fet durant els darrers anys un gran salt endavant. I ara, sobre la base del que hem fet i del que tenim, ara ens podem preguntar amb més possibilitats que mai quin país volem fer, quin projecte de país per a començaments del segle XXI. Una manera de dir-ho genèricament seria la següent: un país de progrés i de benestar, ben cohesionat socialment i amb bona convivència, capaç de projectar-se internacionalment i amb un molt fort contingut i una molt forta consciencia d'identitat catalana. Això és una mica genèric, vaig a precisar més: un país de creixement demogràfic moderat, amb una bona distribució en el territori de la població, de la riquesa, del benestar, de la cultura i de la capacitat d'iniciativa, amb un creixement econòmic fort superior a la mitjana dels països de l'actual Comunitat Europea, amb un important grau de mobilitat social, amb un clima humà i social molt convivencial, amb molta capacitat d'integració entorn de la cultura i de la personalitat pròpies de Catalunya, que crea una societat unitària encara que matisada, amb un nivell cultural alt i amb gran sensibilitat per la gent amb handicaps i programes de tota mena i amb possibilitat, per part de la meitat, de ser capaç de traduir a la pràctica aquesta sensibilitat. Un país, també, capaç d'arribar al més alt nivell de reconeixement institucional i efectiu de la seva entitat nacional, en el marc de realitats institucionals més àmplies, la de l'Estat espanyol que s'ha d'anar reformant en profunditat i la de la Comunitat Europea. Un país, a més, capaç d'esdevenir un motor d'Europa, al cor de l'arc mediterrani nord-occidental, i un centre de lligam del nord i del sud d'Europa, i també del nord d'Àfrica.

Perquè això sigui possible, què cal fer d'aquí a l'any 2000 i més enllà? I que cal fer ara, durant aquesta legislatura? Què és el que farà el Govern de la Generalitat? S'ha de continuar fent una política d'infraestructures, s'ha de continuar quadriculant el país amb carreteres, autopistes i ferrocarrils, i s'han de deixar ben solucionats problemes bàsics com ara el de l'aigua o el del transport per tot el territori. Mantindrem tan alta com puguem la inversió en aquest capítol, com ja hem fet durant aquests anys darrers. Sense entrar en massa detalls enumeraré d'una manera no exhaustiva - gens exhaustiva- alguns projectes que tirarem endavant durant aquesta legislatura; projectes com l'acabament de l'eix occidental fins a Lleida i del transversal, de Girona a Vic, amb el túnel de Cap-sacosta i la carretera de Mataró-Granollers; com la portada d'aigua a al sector central de la Costa Brava: corn l'embassament entre d'altres- de la Llosa del Cavall -necessari per ai subministrament d'aigua a Barcelona-; com els canvis d'Algeri- Balaguer, Segarra-Garrigues i Garrigues Baixes; com la política de portada d'aigua als pobles de la Catalunya més seca; com definir i començar a aplicar el Pla de desenvolupament integral del delta de l'Ebre; com continuar la política sistemàtica de terrenys industrials, etcètera.

Per altra banda, s'ha de seguir posant l'accent en la formació, en tota ella i, especialment, la professional i la universitària. En aquest camp la reforma de l'ensenyament -la nova Llei- ens obliga a seguir fent un esforç molt important, però a part d'això -i en la línia que hem estat fent en aquests darrers anys-, donarem especial importància a la formació professional accentuant, com ja estem fent, accentuant al màxim possible l'alternança entre escola i empresa, procurant que el món empresarial hi participi cada cop més, estimulant els ensenyaments no reglats, etcètera. El recent traspàs de formació professional, ocupacional, obre noves perspectives en aquest camp. Pel que fa a l'ensenyament universitari, ajudarem a engegar bé les noves universitats, sense oblidar les ja existents que segueixen atenent el gruix molt principal de l'alumnat universitari de Catalunya. Tot això fa que molt aviat, i en tot cas dintre d'aquest any, aprovarem un nou pla plurianual, universitari, donat que enguany s'acaba l'actualment en vigor. S'ha de fer un esforç renovat en el camp de la recerca i del desenvolupament. Durant l'anterior legislatura ja hi hem dut a terme una activitat remarcable, hem modificat l'estructura de la CINT per fer-la més àgil i s'ha multiplicat per sis el seu pressupost. Aquesta política ens ha permès, entre altres coses, concedir anualment 450 beques per a la fomaci6 d'investigadors i posar en funcionament, per exemple, el Centre de Supercomputació i el Programa de química fina.

Però, a més, cal recordar que la Generalitat no limita l'acció en el camp de la recerca a la CIRIT, ja ho fa, a més, a través de I'RTA, que ha estat reforçat, i de diversos departaments, des del d'indústria fins a de la Sanitat. Caldrà ara continuar treballant, per tal d'acabar de posar-nos a l'alçada dels països capdavanters amb els quals volen ser competitius. Això requerirà més recursos de la Generalitat, però també estatals - als quals tenim dret- i comunitaris, i requerirà, també, potenciar més les relacions entre el món de la recerca i el món econòmic. Tal com ja he anunciat, per tal de potenciar la nostra relació amb l'acció del terreny de l'ensenyament superior i de la recerca, procedirem a crear un comissionat encarregat especialment d'aquestes activitats tan importants per al futur del país. S'ha de reforçar l'educació industrial i, en general, productiva de Catalunya i completada amb una creixent presència de l'economia de serveis.

Crec que no és cert -i aquest és un tema que es discuteix molt actualment-, crec que no és cert que a Catalunya hi hagi un procés de desindustrialització. I cert que el percentatge de persones ocupades a la indústria baixa, que baixa en benefici dels serveis. "a passat del 39,5%, l'any 1980, al 32,9 el 1991, i de 760.000 treballadors a 726,000. canvi, el nombre de treballadors ha pujat des de 1986 a 1991, de 663,000 a 726,000, encara que això sí- ha seguit baixant el percentatge. Que vol dir això?

Primer, que de 1986 a avui hi ha hagut una clara recuperació industrial; segon, que aquí passa el que passa arreu, és a dir, que en les economies modernes cada cop hi ha més gent que treballa en els serveis i menys en la indústria pròpiament dita. Però això és una mica enganyós, perquè en realitat molts serveis i molts llocs de treball en els serveis existeixen perquè són necessaris per a la indústria i, en general, per a la producció: informàtica, transports, manteniment, publicitat, disseny i comercialització. Tot això són una sèrie d'activitats creixents i tipificades com a serveis, però que en realitat són subsidiàries de la producció i, especialment, de la producció industrial. Crec -ho repeteix- que no hi ha desindustrialització de Catalunya, però si que és cert, primer, que la situació de la nostra indústria en general i la d'alguns sectors en particular és fràgil i no ha assolit un grau suficient, encara, de competitivitat; segon, que en part aguantem la nostra empenta industrial a causa de la penetració estrangera.

Si a això hi afegim que el govern central no fa una política de competitivitat industrial, arribem a la conclusió que el govern de Catalunya ha de mantenir i intensificar, tant com pugui, la política d'ajut directa i indirecta a la indústria, a fi d'evitar que la desindustrialització,que ara no hi ha, no acabi sent un dia realitat. S'ha d'aconseguir, tant com es pugui, en tota la Catalunya de base ago-ramadera, l'equilibri entre l 'agricultura, la industria i el turisme. Convergència i Unió creu en l'agricultura catalana; si no hi cregués, el Govern de la Generalitat no hi invertiria el que hi esta invertint; per exemple, no faria l'Algerri-Balaguer, ni el Segarra-Garrigues, ni el Garrigues Baixes, ni els revestiments dels canals d'UrgeIl i de l'Ebre, ni les preses de Margalef i de Sant Martí de Tous; hi creu, creu en l'agricultura catalana, però no es pot negar que tota l'agricultura europea no només cal haver vist la televisió d'ahir o d'abans - d'ahir amb les manifestacions d'Estrasburg-, no es pot negar que tota l'agricultura europa -i també la catalana- passa uns moments difícils. Malgrat això, com que hi creiem i com que el progrés i el benestar del camp català són essencials per a l'equilibri territorial i social del país i com que, a més, és de justícia fer-la, seguirem defensant-la al règim. Però aquesta defensa del nostre món rural no l'hem de fer, només, actuant sobre l'agricultura i la ramaderia, sinó creant un equilibri entre diverses fonts de riquesa.

A les comarques rurals de Catalunya, l'agricultura i la ramaderia han de seguir essent l'activitat econòmica bàsica, però que s'ha de complementar, segons els casos, amb indústria i turisme o amb ambdós alhora. S'ha de continuar la política de medi ambient que estem practicant i que comença a donar resultats. En alguns moments de la legislatura anterior aquest tema fou conflictiu, però el cas és que ara aquest tema entenc que el tenim ben enfocat, si bé per la mateixa naturalesa del que és una acció mediambiental, caldrà temps perquè el progrés que hi està havent sigui del tot evident, que sigui evident a simple vista, no només a través de les dades objectives, que això és més ràpid i més fàcil.

En tot cas, el país que abans he descrit - i que és el nostre objectiu per d'aquí a deu anys- ha de ser un país amb un bon nivell mediambiental. Els estalvio referències concretes al turisme, a la política de reconversió i diversificació del turisme, i a la seva difusió cada cop més per tot el territori català, o al comerç, on seguirem buscant un equilibri entre les grans empreses i el comerç petit i mitjà capaç de posar-se al dia, o a la pesca o a l'agricultura o als serveis en general. En tots els camps, el nostre nord serà l'aprofitament al màxim de les nostres competències i dels nostres recursos per fer de Catalunya un país competitiu, un país equilibrat, un país, en tots els sentits, d'alt nivell europeu.

Per altra banda, s'ha de mantenir i incrementar l'esforç en el camp dels serveis socials. Concretament, en el camp de la sanitat s'han aconseguit fins ara unes millores molt importants, però que s'han de complementar especialment pel que fa l'assistència primària; això ho podrem activar més o menys segons quin sigui el resultat de la negociació sobre el finançament de la sanitat sobre el qual he d'expressar una certa inquietud i, sobretot, ja que volem fer un país just i humil no només competitiu, caldrà donar més i més atenció a tota la gent en perill de restar al marge, a tota la gent amb problemes humans i socials. En aquesta relació conscientment incompleta sobre alguns dels camps a treballar especialment durant els propers anys hi ha el de l'habitatge. Com vostès saben, hem preparat el Pla d'habitatge a aplicar durant el proper quadrienni. Aquest pla el fem conjuntament amb el Ministeri i, a més, requereix una bona col·laboració de les entitats financeres. Convé que el Parlament conegui les magnituds del Pla d'habitatge i també del de rehabilitació, orientat -com saben- cap a la correcció de les patologies estructurals. Concretament, el Ministeri aportarà en quatre anys 45,000 milions de pessetes per al Pla de l'habitatge i la Generalitat, 88.000.

Pel que fa al Pla de rehabilitació, el Govern central aportarà 12.000 milions i la Generalitat, 15.000,O sia que, en conjunt, durant els propers quatre anys es dedicaran a aquests dos plans 160.000 milions: 57,000 el Govern central i 103.000 la Generalitat. Acabo aquest capítol dient-los que tant el Pla de l'habitatge com el de rehabilitació ja funcionen, des de fa algunes setmanes, de moment amb bons resultats.

Resumiré, d'una manera crec que molt clara, el que ens proposem fer amb unes dades: l'any 1983, com els deia, el producte interior brut per càpita de Catalunya estava situat en el 84% de la mitjana comunitària. L'any passat es va situar en el 102,3; o sia que l'avenç ha estat molt substancial. Ara ja som un país mitjà a escala comunitària, si bé dotat d'un dinamisme i també d'unes característiques socials, polítiques i culturals que li donen un contingut i un pes global superior. Però, de tota manera, el nostre objectiu és situar-nos, com els deia, en el nivell alt europeu, molt per sobre de la mitjana, Aquest és l'objectiu, i això requereix competitivitat, però també requereix equilibri territorial, cohesió com a país i com a societat, bons serveis i bons equipaments socials, bona formació, i requereix–com ja els ho he dit- mantenir: i incrementar l'esforç d'atenció a tota la gent en perill de restar al marge d'aquest progrés. Probablement, vostès han advertit que, parlant d'inversions, més d'un cop he introduït expressions de cautela, de prudència en el meu discurs. He dit, per exemple: "Mantindrem tan alta om puguem la inversió" en un determinat camp. I és que no podem deixar de banda un tema bàsic avui, i és la política de convergència econòmica que deriva dels acords de Maastricht. Aquest tema no es decideix en aquest Parlament però, segons com es faci aquesta política, tant el finançament autonòmic com l'evolució econòmica catalana es podrien veure afectats negativament. Per tant, els he de dir que el Govern de la Generalitat segueixi defensant que la convergència econòmica es faci amb menys radicalitat que no propugna el ministre Solchaga.

Comprenem que el ministre i el Govern central vulguin utilitzar la política pressupostària per reduir molt el dèficit i, consegüentment, la inflació, els tipus d'interès i la cotització de la pesseta. És mes, estem d'acord amb aquest objectiu, però ens sembla realista l'objectiu que s'han fixat de rebaixar el dèficit públic del 4,5% al 0,95 d'aquí a 1996, i creiem que forçar molt la màquina en aquest sentit perjudicaria greument altres aspectes essencials per al progrés general i per a benestar general i també per a la competitivitat, com serien les infraestructures, la reforma de l'ensenyament, el suport logístic a les empreses, les inversions en R+D, etcètera; i que ho perjudicaria sense, probablement, assolir els dràstics objectius monetaris que es proposen. En tot cas, una cosa queda clara: el Govern de la Generalitat defensarà que la gradual disminució del dèficit autonòmic en general i del català en particular es faci al mateix ritme -no superior, al mateix ritme- que, efectivament -no en les previsions, sinó efectivament-, es faci al de l'Administració central.

Hi ha un altre punt relacionat amb la política del Govern i central que ja he comentat de passada, però en el qual he d'insistir. No estem gens d'acord amb la política industrial del Govern central, i també he de dir que ens preocupa la seva política agrícola. Entenem que no hi ha política industrial espanyola o que, en tot cas, no n'hi ha per a l'empresa privada, petita o mitjana, i menys encara per a la privada familiar. No n'hi ha des d'un punt de vista fiscal, ni pel que fa les inversions, ni pel que fa a les amortitzacions, ni pel que fa a la formació, ni pel que fa als drets successoris; no n'hi ha des del punt de vista del suport a la internacionalització; no n'hi ha des del punt de vista del preu de l'energia o des del punt de vista de l'ajut de la transferència tecnològica. Això és molt negatiu especialment per a l'economia catalana que, per altra banda, contràriament al que ha passat i passa a molts llocs de l'Estat, no ha rebut ajut per a les reconversions industrials. Per tant, el Govern català es proposa continuar dos tipus d'actuacions: pressionar sobre el Govern central perquè canviï la seva política industrial, i, en el que és de la Seva competència, dedicar cada cop mes recursos i més atenció per tal de compensar l'handicap que avui per avui resulta de la política del Govern central i posar la nostra indústria i la nostra agricultura en condicions d'aguantar la forta competència comunitària i mundial.

Fet aquest toc d'atenció sobre aquestes dificultats amb que topem torno al fil del meu discurs que és quin país volem i què hem de fer per aconseguir-ho. Per arribar a fer el país que abans els he descrit calen moltes coses de les que he dit; no només carreteres i regadius, no només habitatges i més assistència social a domicili, no només formació professional o unes institucions financeres més fortes; calen, com a mínim, dues coses més. Abans de res, aquest projecte de país comporta un reforçament i una consolidació de la nostra identitat nacional. En aquest terreny ja he dit abans que, encara que no prou, encara que no prou, havíem avançat, que havíem avançat en el terreny lingüístic i cultural, en el de la cohesió i en el sentiment nacional, en el de l'enfortiment de les nostres institucions, però també hi ha hagut un altre canvi, positiu i de gran transcendència, i és que avui està més clara que mai la força del sentiment i de la identitat nacionals com a factor de llibertat, de creativitat i de dinamisme i com a element de retrobament de l'home amb ell mateix. Han passat moltes coses, des de l'ensorrament del mur de Berlín a la crisi ideològica de sectors polítics i culturals molt extensos que no són només els que fins fa pocs anys es proclamaven específicament comunistes. Ara i aquí no pensa analitzar això des d'un punt de vista polític i social, entre altres coses perquè, si no m'hi obliguen, no vull entrar en una polèmica que podria ser amarga.

El que vull subratllar és que la idea que una ideologia dita de progrés podia esborrar i substituir la identitat dels homes ha fracassat clamorosament. Totes les versions d'aquesta ideologia, dita de progrés, també les democràtiques, han produït una visió molt mecanicista i parcial de la persona; una visió poc connectada amb la complexitat de la realitat i de l'esperit humans que ha desembocat en una menysvaloració d'allò que constitueix la raó de ser de les persones. L'home soviètic, per exemple, ha resultat una ficció, però també ho és l'home escèptic ben classificat, ben ordenat, obedient a les autoproclamades i fins fa molt poc suficients elits democràtiques -això sí- que li diuen, que li deien, que li diuen com ha de ser: i culte, net, ordenat i, sobretot, feliç. El tema és d'una gran complexitat o d'una gran profunditat i va més enllà de la crisi ideològica del socialisme, perquè - i això és evident- la crisi d'idees i de valors no s'atura en el camp del socialisme. És cert que hi ha altres plantejaments de caràcter general que aguanten molt millor, i només cal pensar en l'eufòria, jo crec excessiva, de molts liberals i més encara d'alguns utraliberals; i és cert també que hi ha qui està mirant de formular nous plantejament o de posar-me al dia alguns de no tan nous.

Pensem, per exemple, en el crit d'alerta que representa l'encíclica Centesimus annus; però, en conjunt, el que domina és una considerable incertesa de la qual, al meu entendre, només una cosa emergeix com un valor segur: la persona humana. El principi que Convergència i Unió ha aplicat sempre al nostre nacionalisme, el que el valor dels sistemes i de les ideologies es mesura pel bé que fa a les persones concretes, a hores d'ara és l'únic punt de referència. Ara bé, contra tota la doctrina oficial i dominant d'aquestes darreres dècades, una de les necessitats de la persona és el sentit de pertinença i el sentit d'identitat. La consciència de comunitat o de país o de nació és cada cop més un punt de referència bàsic. Justament, jo sempre he defensat l'individualisme entès com a l'autonomia de la persona enfront del col·lectivisme entès com un sistema que nega aquesta autonomia, però la persona no es fa sola, la persona es fa en comunió espiritual i cultural amb els altres, amb uns altres. Quan per la raó que sigui el centre de tot torna a ser la persona, que és l'essencial, la necessitat d'aquestes comunions que no vénen donades pel diari oficial de cap estat torna a fer-se molt evident, i és el que ara passa. Deixin-me afegir només que ja sé que hi ha nacionalismes bons i dolents, però això passa amb tot. Tot el que és bo porta dintre d'ell la llavor de la seva mateixa perversió, i cal saber de defensar- se'n. Perdonin aquesta mica de digressió que potser era innecessària; algú pot pensar que no calia records que una de les coses que més pot ajudar a superat el malestar espiritual i moral, psicològic i cultural de bona part d'Europa és la vivència profunda del propi país; vivència no feta en termes de confrontació d'exaltació agressiva, sinó veient en el propi país la font de seguretat i de força que dóna sentir-se part d'una història, d'una tradició, d'un patrimoni i, a l'hora, veient també en el propi país la possibilitat d'un projecte entenedor i a l'abast d'un projecte vitalment lligat a cadascun de nosaltres i als nostres fills.