Debat de política general del Govern

2002-10-01 - Jordi Pujol


Senyor President

Senyores i senyors diputats,

D’acord amb el que preveu el Reglament d’aquest Parlament, em presento davant de la Cambra per iniciar el debat de política general que preceptivament s’ha de fer cada any.

Els parlo avui, com sempre els he parlat en aquest debat, com a President i en nom també d’una opció política, la de CiU. Una opció política que ha governat Catalunya durant 22 anys i que aspira a seguir-ho fent perquè creu en la bondat del seu projecte de país i en la seva capacitat de realitzar-lo.

Abans que res desitjo definir el marc en el qual se situa la meva intervenció d’avui. Un debat de política general gira entorn d’un primer punt central, el constituït pel que s’ha esdevingut d’ençà del precedent debat i per la situació política, econòmica i social del moment present. I gira també entorn del que el President i el Govern es proposen fer durant l’any següent o durant la resta de la legislatura. I en part així serà també avui. Però avui crec oportú eixamplar l’espai temporal del debat i en part fer-lo diferent.

El debat d’avui de fet, des de la meva perspectiva i sobretot des de la perspectiva de CiU, no se centra en el període 2001-2003, sinó en el període 1980-2010. Crec que, tots plegats, no hi perdrem res si a hores d’ara fem un repàs breu del que han estat aquests anys i analitzem com això ens deixa situats amb vista al futur.

I és que és veritat, com de vegades es diu, que ens trobem davant de reptes nous.


Abans però, breument vull recordar que des del darrer debat de política general el Govern de la Generalitat ha dut a terme una molt intensa acció de Govern, i que el Parlament ha aprovat 37 Lleis, algunes molt secundàries, però ben bé una quinzena de molt importants. Vull recordar també la negociació pel nou acord de finançament amb resultat ni prou satisfactori ni definitiu, però que ha representat una millora francament substancial dels nostres recursos. Això ens ha permès fer coses que fins ara no havíem pogut fer, o que havíem hagut de fer poc (per exemple, una política de suport a la família o de creació de centres d’excel·lència científica). I ha consolidat la nostra política de disciplina pressupostària.

L’acció de Govern, que fa poc va ser explicada personalment amb tot detall pel Conseller en Cap ha abastat tot l’àmbit de les nostres responsabilitats. S’ha fet un gran esforç per a la millora de l’estructura material del país, amb grans inversions en comunicacions tant viàries com ferroviàries, i especialment en transport urbà. També en la producció d’energia i el seu transport. També s’ha tirat endavant el molt ambiciós pla de regadius i la política de l’aigua. Tot allò que és el substrat de l’activitat econòmica i social del país.

Una acció potent també en la formació de les persones, des dels edificis escolars a la introducció de les noves tecnologies en l’ensenyament. L’escola és la base de la promoció personal i del progrés del país, i per això ha estat i és objecte de preferent atenció del Govern. I el mateix podem dir del que s’ha fet en tot el referent a l’anomenat Estat del Benestar, començant per Sanitat, i a la política de suport a la família, i a la modernització i internacionalització del país, tant en el camp cultural (Institut Ramon Llull, per exemple) com industrial i a la introducció de les noves tecnologies, tant creant xarxa a tot el territori com iniciant l’AOC.

No entro en el detall de tot això, perquè seria molt farragós. I perquè tot el que vostès vulguin saber de concret m’ho poden demanar demà. Si avui no m’hi aturo més és perquè no vull orientar el meu discurs cap el clàssic “fem i farem”.

Del que els vull parlar és del que abans els deia: dels reptes nous.

I recordar d’on venim.

I explorar cap on anem. Dibuixar un horitzó. Almenys dibuixar l’horitzó que proposa CiU per Catalunya.

Quan parlo de reptes nous no em refereixo a reptes conjunturals, ni estrictament polítics. Em refereixo a que hi ha una nova situació, en part resultat del gran progrés que ha fet Catalunya de 1980 ençà. Però també de fets com són la situació d’Espanya i d’Europa, que ha canviat molt en els darrers anys, la globalització, la immigració, el canvi social, l’aparició de generacions joves amb nous referents, etcètera. I crec que els analitzarem millor si ho fem arrencant de temps enrera i projectant-nos cap el 2010.

L’any 1980, en el punt àlgid d’un llarg procés a Catalunya fèiem un doble plantejament. Per una banda l’identitari, basat en la defensa de fets i valors bàsics i que en podríem dir de sempre: la llengua, la cultura, els símbols, la memòria històrica, les Institucions. Fins i tot ens plantejàvem la viabilitat del país. Podríem dir-ne una identitat de resistència. I per l’altra banda, la democràcia.

Sembla un enunciat senzill. És el “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Senzill de dir i capaç de colpir i mobilitzar en moments de tensió i d’il·lusió i que va provocar fets extraordinaris, que justament aquests dies commemorem, com la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977, el restabliment de la Generalitat i el retorn del President Tarradellas. Però eren dos plantejaments dels quals calia complementar-ne el contingut. De fet la democràcia ja complementava la identitat, però no prou. Per això l’any 1980 el nacionalisme català –almenys el que CiU representava– va optar per a aprofundir i depassar el concepte clàssic d’identitat.


Cal dir que a finals dels 70 les prediccions sobre el nostre futur no eren del tot clares. Eren dubtoses pel que feia a la consolidació de la democràcia a Espanya i conseqüentment a un enfocament positiu del problema de Catalunya. Ho eren respecte a la incorporació a Europa. Ho eren pel que feia al progrés social del país. Ho eren respecte al grau de convivència que hi havia a Catalunya. Ho eren respecte al futur de la nostra cohesió.

A més, durant uns anys -des de finals dels 70 fins ben bé el 1985- la crisi econòmica i social fou tan dura, i tan destructiva d'empreses i llocs de treball, tan destructiva de teixit industrial i social, que alguns varen arribar a creure que es produiria una profunda i segons com irreparable decadència econòmica de Catalunya. Conseqüentment també eren dubtoses les perspectives respecte al progrés social del país, cosa que podia fer perillar la cohesió del poble català. Oi més si tenim en compte que la nostra societat estava enfrontada a un gran repte de convivència per raons demogràfiques, lingüístiques, socials, culturals. Per algun motiu l'altre gran eslògan de la transició recordin que era "Catalunya, un sol poble".

La identitat no es podia basar només en la llengua, la cultura, el Dret Civil, les Institucions i la memòria. Havia d’incorporar la convivència, la cohesió i la solidaritat. Havia d'incorporar benestar per a tothom. Havia d’incorporar diàleg social més que no pas radicalitat. Es tractava que a més d’una identitat de resistència hi hagués una identitat basada en una voluntat de viure en comú facilitada –des del Govern però també des de tota la societat– per un esforç de distribució de la riquesa i de creació d’unes condicions que permetessin la promoció de totes les persones. Que Catalunya fos, com en aquell moment la vàrem definir i com volem que segueixi essent, un país d’oportunitats. D’oportunitats per a la gent, per a les persones. La identitat havia de ser alhora de continuïtat històrica, de convivència, de cohesió i de projecte de futur.

Amb aquest entramat d’idees i de valors Catalunya, en el seu conjunt, ha fet de 1980 ençà un progrés formidable. I m'agrada poder-ho presentar en el marc del que han estat 22 anys de govern de CiU. Però també m'agrada dir que a aquest procés d’una manera o altra hi ha participat molta gent i molt diversa. I Institucions dels més diversos colors polítics, d’una manera particular molts Ajuntaments. Més enllà de discrepàncies, crec just fer-ho constar.


Els resultats han estat i són bons. No entraré en detalls. Ni en dades sobre l'evolució del PIB, ni en la nostra competitivitat i la nostra internacionalització econòmica. No entraré en els ràtios escolars, en la creació d'una bona xarxa hospitalària comarcal, i també de moltes places geriàtriques, en l'evolució de les nostres universitats, en la política de regadius, en les infraestructures de tota mena, en el tema dels tallers ocupacionals, etcètera. No entraré en les favorables comparacions que en general podem fer de les nostres dades medi ambientals respecte a les normes que estableix la UE. Tampoc en els resultats positius de la política d'equilibri territorial obtinguts durant els últims 20 anys. Ni en el fet que a hores d'ara estigui pràcticament estesa per tot el territori la xarxa ADSL.

També cal recordar que fa 22 anys de bon tros no tothom creia que la llengua vehicular de l'escola a Catalunya seria el català. Poca gent creia que els mitjans de comunicació audiovisuals més forts a Catalunya serien els de llengua catalana. Que no serien antropològics, sinó que serien de qualitat, de gamma europea molt alta. Molts temien que hi hagués una convivència lingüística difícil.

En termes generals no era previsible que els exàmens de les PAU es farien en català en el 95% dels casos. Pocs confiaven que Catalunya, i Barcelona, arribarien a tenir la projecció internacional que tenen. Que arribarien a ser un referent internacional molt important.

Repeteixo: no els enfarfego amb dades. Però les dades hi són, i molt eloqüents.

Per altra banda durant tots aquests anys Catalunya ha exercit una important i benèfica influència a tota Espanya. Sense cap complex podem dir que l’aportació de Catalunya a la consolidació democràtica d’Espanya, al seu progrés econòmic, a la seva incorporació a Europa, a la seva modernització, i no cal dir a la instauració de les Autonomies, ha estat decisiu.

Tot això, i tantes altres, són coses molt tangibles. Per altra banda la valoració que la pròpia societat catalana fa d'aquesta política és bona. Que això sigui així al cap de 22 anys és molt positiu. I també és positiva la valoració que se’n fa des de l’estranger, tant per part de polítics com d’acadèmics com de representants del món econòmic. Per a tots ells Catalunya és una success story. Però això no treu que haguem d'analitzar què hem de fer d'ara endavant.


Això que els acabo de dir sobre les perspectives catalanes, i espanyoles, a finals dels 70 i començaments dels 80, no del tot clares, explica el perquè de la política de CiU i del Govern de la Generalitat. Explica que contribuíssim amb un esperit tan generós a la consolidació de la democràcia, fins al punt que ara de vegades se'ns acusa de no haver provocat més tensions i mirar així d'obtenir més contrapartides en el terreny autonòmic. I explica també que el projecte de Catalunya que vàrem presentar i defensar a part de posar l'accent en el plantejament clàssicament identitari, subratllés molt la importància de tot el que se'n sol dir l'Estat del Benestar. És a dir, tot allò que mira de resoldre els problemes més importants