Vía fora, catalans (invasió des de Prats de Molló)

1926-10-30 - Francesc Macià


Via fora, catalans!
Ara és l'hora, catalans!

Dos segles d'esclavatge, d'humiliació i d'oprobi, no han pogut matar la veu de la nostra ànima. Ens han pogut sotmetre els nostres cossos per la força de les armes i arrabassar-nos així les nostres llibertats. Ens han pogut fer baixar el cap sota el seu jou i fins treballar per a l'opressor, però no hem oblidat mai la veu interior de la nostra rebel.lió ni de fer sentir-la als altres com a protesta i invocació del nostre dret.

Es aquesta mateixa veu la que esdevé avui el nostre crit de llibertat. És aquesta mateixa veu que esdevé el nostre imperatiu nacional,l'imperatiu de la nostra raça que ens crida: "A les armes, a les armes! Heu perdut el vostre sentiment de catalans? Heu oblidat ja que sou homes? En comptes d'ardit jovent haurem engendrat un poble de covards? En comptes de cavallers orgullosos d'ells mateixos, heu esdevingut, heu esdevingut un ramat de pàries? No teníem una senyera immaculada? No posseïm una llengua característica i ben nostra? No teníem les nostres festes, els nostres costums i tradicions seculars? No teníem una gloriosa història? No posseïm una cultura i un avenç social que era, amb els seus gremis obrers i d'ensenyament, un exemple per al món? No teníem una consciència i una voluntat rebels? On és, doncs, tot això? Només ens resta la llengua i encara arrencada grollerament dels llavis del nostres fills a l'escola i gairebé arrencada per vergonya, fins dels nostres llavis. Tota la resta, per noble i sagrat que fos, ha estat proscrit i ben sovint trepitjat per governants, dictadors i reis que corrompen tot el que toquen perquè estan habituats a arrossegar-se pel fang del vici, del crim i de les coses més infectes i repugnants.

I reconquerir un patrimoni, no val una vida?

A les armes, catalans! Darrera nostre hi tenim una generació que ens mira i vetlla per nosaltres; i davant, una generació que ens espera!

Catalans! No podeu imaginar-vos amb quina alegria més pura us adreço avui aquesta crida. Us havia parlat fins ara amb tanta angoixa i tristesa! Era el fruit de les amargors de l'exili. Era el fruit de la comprovació de les febleses, defeccions i fallides de tants catalans que han refusat servir Catalunya. Era el sofriment que sentia a la meva ànima de tants germans que sofreixen a les presons d'Espanya. Era el dubte que de vegades m'obsessionava que ja no podria, a la meva edat, veure de nou Catalunya i la seva llibertat.
Avui, però, en passar la frontera i veient-la de nou en l'exaltació natural que produeix el retorn a la pàtria i dins la calma i la grandesa d'esperit que produeix aquest retorn quan és per oferir-li el sacrifici de la vida, l'he vist tan bella, tan rica, tan puixant i tan eterna, que m'he sentit tranquil.litzat en la meva fe que Catalunya no morirà mai i que vencerà els seus enemics.

És amb aquesta fe i amb aquesta gran joia que us crido al meu costat per prendre les armes per la llibertat de Catalunya. Ha d'ésser un dia de festa per a nosaltres, aquest recomençament de la nostra història nacional antigament tanclara, tan austera, tan gloriosa, però des de fa dos-cents anys enfonsada dins d'una altra història carregada d'una grandesa inútil i ennegrida per la fumera roja de sang, de tantes fogueres enceses per la Inquisició i encara no apagada del tot. Per a nosaltres avui, catalans, en vida i en mort, Catalunya serà de nou Catalunya!

Contra la monarquia i contra aquest rei opressor que, encara no fa gaire temps, ens recordava que era el descendent de Felip V, de terrible memòria, que està en deute de sang amb nosaltres.

Contra la dictadura militar, la més repugnant de totes les dictadures per la seva mateixa concepció, que ens ha ofès íntimament amb la profanació de les nostres coses més sagrades.

Contra la guerra del Marroc, aquesta guerra tan injusta i tan tràgica que persisteix, encara que sigui negada pels comunicats oficials.

Contra la injustícia social i els privilegis de classe.

Per la llibertat de Catalunya i el dret a governar-nos nosaltres mateixos, conscients de la nostra personalitat i de la nostra voluntat ferma i definida, convençuts que Catalunya és capaç de governar-se a si mateixa i posseeix prou recursos econòmics per viure lliurement.

Per la cultura dels catalans, la restauració de les seves corporacions dissoltes i la creació de noves institucions que afavoreixin els infants, així com les de caràcter tècnic per als obrers, comerciants i industrials.

Per la dignitat i millorament de vida del proletariat, mitjançant reformes socials i la llei de protecció del treball i dels obrers, el que significa la garantia per al progrés i millora, partint del mínim assignat a la convenció de Berna.

Per la llibertat de tots els empresonats per delictes polítics i socials, i la llibertat dels nostres companys separatistes que, d'una manera tan heroica, han patit i pateixen, encara, per Catalunya.

Per la implantació de la República Catalana Independent.

Via fora, catalans!

Us crido amb el mateix crit històric que ens recorda les nostres antigues victòries nacionals, car és en aquest moment que voldria fer desaparèixer la meva persona per tal que reconeguessiu en la meva veu, la veu de la vostra raça, i en la meva gesta, la gesta d'aquells que ens han precedit en la Història. És ben encoratjador de sentir-se, en aquests moments suprems, per damunt de la nostra voluntat, l'hereu i l'instrument d'aquells herois que saberen posar tan alt, en terra i en el mar, elnom gloriós de Catalunya.
Que la nostra senyera de les quatre barres onegi en el vent de la nostra immortalitat! En aixecar-la de nou al cel de Catalunya, deixeu-me hissar una altra senyera invisible perquè onegi per damunt d'aquells que lluiten per un noble ideal.

La nostra afirmació d'ésser catalans, no significa que ens volem separar de l'afirmació que també som humans. L'estel solitari de la nostra bandera no vol pas significar que ens volem aïllar dels altres que, com nosaltres mateixos, sofreixen una opressió semblant. La nostra bandera no ens separa de ningú que tingui un esperit lliure, i en els seus plecs no s'amaga cap idea d'imperialisme ni de conquesta. La nostra aspiració és entrar, una vegada lliure, en el concert dels pobles civilitzats per treballar, amb el nostre jove esforç, per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia. I és aquesta aspiració que ens ha fet aliar amb els separatistes d'Euskadi i de Galícia i ens pot fer aliar, demà, lliurement i cordialment amb les altres petites nacionalitats d'Espanya.

Quan nosaltres afirmem que deslliurarem Catalunya, no ho diem pas amb un esperit d'odi contra vosaltres, espanyols, com ho han fet córrer els governs d'Espanya. Tot el nostre odi s'aixeca contra aquesta Espanya oficial monàrquica,avui dictatorial, sota el règim de la qual vosaltres mateixos heu esdevingut uns esclaus, sobretot vosaltres, obrers, tant com nosaltres mateixos. Us hem vist sotmesos al mateix jou, encadenats al treball i patint pel dur treball, en la vostra terra àrida. I us hauríem estés més d'una vegada els nostres braços, si els haguéssim tingut lliures. És el que esperem fer un dia si aquest és el vostre desig. La nostra unió oficial d'avui, feta per la força [unió que és la causa de la misèria i de la inquietud de tots], feta demà pels lligams de la llibertat i de la fraternitat, serà plena d'eficàcia i plena de possibilitats materials i morals insospitades.

Heus ací, doncs, l'esperit de la nostra revolució.

Via fora, catalans!

Lluitem per aquesta terra immortal que es Catalunya i no podem ésser vençuts!

Què seria d'una joventut sense rebel.lia? Què seria d'una vida sense dignitat?

Vius o morts, per Catalunya i la seva ànima immortal!

A les armes, catalans!

En nom del Consell provisional de la República Catalana.