Nous reptes: la política i els polítics en l'entorn 2.0

2009-05-29 - Ernest Benach


Molt bona tarda. Senyor degà de la Facultat de Dret de la Universitat de
Barcelona, cap d’estudis, professors, futurs llicenciats –és clar que a punt a punt,
però encara no–, senyores i senyors, com a president del Parlament, en primer
lloc, permetin-me agrair a la Universitat de Barcelona la invitació, i molt
especialment la proposta que va fer el professor Josep Maria Reniu, per participar
en aquest acte de cloenda de la jornada “Nous reptes: la política i els polítics en
l’entorn 2.0”, que celebrem avui amb motiu d’aquesta primera promoció de
llicenciats en ciència política i de l’administració de cicle complet a la Universitat
de Barcelona. Per tant, vagi per endavant no solament el meu agraïment, sinó
també la meva felicitació a tots els estudiants que aquest 2009 culmineu els
vostres estudis, i també, si m’ho permeteu, per la part que els toca, que em fa
l’efecte que és molta, a tots els familiars.

Aquesta conferència vol ser una invitació al debat i al diàleg amb tots vostès. Per
tant, exposaré uns quants arguments i apuntaré algunes línies de debat o de
reflexió –no sé si podran ser de debat, però com a mínim de reflexió segur–, i si
tenim temps i les podem aprofundir una mica més ho fem, i si no com a mínim
quedaran damunt la taula per a la seva reflexió.

Ara m’agradaria compartir amb vostès tres afirmacions. La primera: “Es va donar
pas a molta gent que no havia tingut mai accés habitualment a la política.” La
segona: “Va ser una campanya de convertir tota l’organització en acció, perquè la
gent s’hi impliqués, sortís al veïnat, es conegués i recaptés fons com si no fossin
per a un polític.” La tercera: “Les xarxes socials i les relacions humanes per
internet van projectar Obama.”

Aquestes tres afirmacions les va pronunciar Rahaf Harfoush, estrateg de l’ecampanya
de Barack Obama, la setmana passada, fa quinze dies, al BDigital que
es va celebrar a Barcelona, i donen bona mesura de la innovació que ha
comportat l’aventura 2.0 d’Obama i de la capacitat de les xarxes socials per
esdevenir eines de mobilització política, però també de mobilització ciutadana, de
mobilització econòmica, etcètera.

Obama va anar a buscar la gent allà on la gent es relaciona avui: dins les xarxes
socials. Enquestes recents afirmen que més de la meitat dels internautes de
l’Estat estan registrats en alguna xarxa social, al Facebook o al Tuenti, i aquest
fenomen tot just ara comencem a copsar-lo en la seva complexitat.
Permetin-me, doncs, que hagi començat fent referència al president Obama
abans d’anunciar breument els continguts d’aquesta conferència, que són: el
primer, maneres de fer política el segle XXI; el segon, el nou paper dels mitjans de
comunicació en la societat de la immediatesa, i el tercer, política 2.0, universitat
2.0, Parlament 2.0.

Anem pel primer: les maneres de fer política el segle XXI. Per començar aquest
relat, pensem i revisem en veu alta les maneres que té la ciutadania de relacionarse
amb els polítics. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió sobre
l’índex de satisfacció política dels catalans i les catalanes eleva fins al 86 per cent
dels enquestats els qui diuen que estan insatisfets amb la política. De fet, des de
l’estiu del 2008 hi ha una clara tendència cap al descontentament i, per tant, el
posterior allunyament de la ciutadania i la política, entre la ciutadania i el que diem
els polítics, la qual cosa demostra una insatisfacció evident amb el funcionament
del nostre sistema democràtic. Els parlo d’aquest símptoma social amb relació a
la política que s’ha denominat “desafecció”.

Doncs bé, l’existència, reflectida en les enquestes, d’una massa crítica tan
elevada i constant que rebutja el sistema polític comporta una clara advertència,
una alarma que ens recorda que la democràcia no és invulnerable i que cal tenir
cura de la seva salut.

Necessitem, doncs, canviar dinàmiques i canviar maneres de fer política. I això no
és fàcil, ja ho sé. No és fàcil perquè la política és molt complexa. La política
representa la posada en comú d’una multiplicitat de realitats i de diferents visions
d’un mateix país que es poden arribar a trobar amb l’ús de la paraula, del diàleg
raonat i de la discussió argumentada. Però sovint els arguments que se senten
són pocs, i els diàlegs, de vegades, inexistents.

I deixin-me fer també una mica d’autocrítica –o molta, segons com es miri–,
perquè de vegades assistim a monòlegs curts, simplistes i amb mitges veritats
dels qui es volen fer un espai en els mitjans de comunicació, cadascun des d’una
visió pròpia i tancada. I en tot aquest procés, complex però indispensable, la
participació i les noves formes de relació amb la ciutadania són la clau.
Però quan parlem de nous sistemes de comunicació entre ciutadania i
institucions, com el Parlament, per exemple, de què parlem? Què vol dir,
exactament, la participació de la ciutadania en els afers públics?

La participació és el dret dels ciutadans a estar informats objectivament, a ser
consultats i fins i tot a prendre decisions. I aquests són tres estadis d’evolució i
d’aprofundiment de la participació, d’augment de la seva qualitat i de maduració
de la relació entre governants i governats. Són tres nivells que cal anar superant
perquè, d’una banda, les institucions siguin més permeables a les inquietuds i
necessitats de les persones, i, de l’altra, perquè els catalans i les catalanes
s’interessin per la tasca de les institucions que els representen. Aquest és un
procés que anirà acompanyat, n’estic convençut, d’una consolidació de la
democràcia i d’una recuperació de la imatge de la política i dels qui l’exerceixen,
dels qui l’exercim.

En el cas del Parlament de Catalunya aquesta voluntat s’ha traduït fins ara en
diverses experiències d’articulació de la participació ciutadana. Un exemple
evident és el d’internet i les noves eines 2.0. Un exemple, no l’únic. La societat
canvia, i el ciutadà té l’opció de deixar de ser l’usuari passiu que rep la informació
i convertir-se en l’usuari actiu que pren la iniciativa, que debat, que opina, que
qüestiona, que critica. Aquest és el veritable canvi de fons, el d’anar incorporant la
cultura 2.0 que sap aprofitar la intel·ligència col·lectiva i que sap aprofitar la
saviesa de la gent per compartir el coneixement. Aquí hi ha una de les claus de la
nova manera de fer política que haurà de funcionar el segle XXI. La cambra
catalana du a terme un esforç molt important en aquest sentit per mirar
d’esdevenir un parlament transparent, obert, accessible a la ciutadania a la qual
representa i, no ho oblidem mai, per la qual treballa.

Vostès, els estudiants universitaris, els futurs, els imminents, llicenciats, tenen una
altíssima capacitat per aprendre i descobrir coses. Confio, i ho dic sincerament,
que siguin part activa, molt activa, d’aquest canvi; que s’hi comprometin; que
ajudin a empènyer per millorar aquesta societat. Estic convençut que cadascun de
vostès, des de les responsabilitats professionals que ocuparan en el futur, però
també des de la responsabilitat individual, poden fer molt per aquest canvi de
model de societat, de maneres de fer política. Els demano, doncs, en aquest
sentit, amb tota la humilitat, però també amb tota la convicció, la seva complicitat i
el seu compromís.

Anem a la segona reflexió que els volia fer: el nou paper dels mitjans de
comunicació en la societat de la immediatesa. Deixin-me fer un petit esment de
l’adaptació dels mitjans de comunicació a aquesta nova realitat.
La nostra societat és la societat de la informació, és la societat de les noves
tecnologies, de la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació,
és la societat digital. És a dir, avui hi ha més canals de comunicació que mai, i
també hi ha més eines, més possibilitats, més oferta radiofònica, més oferta
televisiva –televisions digitals, per cable, per internet–, i també hi ha nous usos i
noves formes de consum informatiu.

L’era de la immediatesa, de la multiplicitat d’impactes comunicatius i del canvi de
rol de l’audiència és l’era de la velocitat. Tots plegats anem molt de pressa llegint i
digerint la informació, i els mitjans van molt ràpid a publicar-la. Tenim més fonts
d’informació que mai i més facilitat que mai per localitzar-la.

Però també hi ha més riscos, molts més riscos. La velocitat de consum garanteix
prou nivells de reflexió? És una informació contrastada? Convertim en veritat
rumors i especulacions? És una informació superficial perquè expliquem els quès
però no entrem de cap de les maneres en els perquès? L’anonimat fa perdre valor
a les aportacions? Tot això són dubtes, n’hi ha molts més, que poso damunt la
taula per pensar-hi.

Anem a la tercera part: política 2.0, universitat 2.0, Parlament 2.0. No hi ha cap
definició consensuada del que és la política 2.0. Aprenem a escoltar en lloc de
comunicar, perquè la política 2.0, si hagués d’associar-la a alguna idea, potser
seria a aquesta: a les noves maneres de fer política, a la política 2.0. La xarxa
social i les noves eines de relació amb la ciutadania serveixen per escoltar
precisament el pols de la ciutadania. Serveixen també per interactuar, per
aprendre, per aprendre tots, per aprofitar el capital col·lectiu i el coneixement de la
gent. Perquè en el fons del que es tracta és d’anar un pas més enllà, de fer nova
política de veritat. La política ha de ser deliberativa, ha de ser col·laborativa, i cal
retornar-ne el paper primordial als ciutadans, cal enganxar-los de nou a la
dinàmica política. I per fer-ho, justament, cal modernitzar i obrir la política a la
gent, és a dir que la ciutadania participi en el debat de la presa de decisions,
perquè com més hi participa més aprèn, més es responsabilitza i més se sent
partícip de les seves decisions. El poder de la ciutadania provoca i promou la
creativitat, i crec, en el fons, una democràcia molt més real.

Comparteixo també amb vostès una certesa: estic convençut que internet, el món
2.0 i l’ús intensiu de les xarxes socials són el futur per reconciliar la ciutadania
amb els afers públics, la gent amb la política. Només es tracta de creure-hi,
d’assumir totes aquestes eines com una part important de la nostra activitat
personal i laboral, de tenir clar que es tracta d’una oportunitat excel·lent per obrir
nous canals de relació directa amb la ciutadania.

Però també hi ha una educació 2.0, o una universitat 2.0. Fa uns dies el diputat
José Antonio Donaire deia en un “post” que algunes universitats catalanes encara
funcionen sovint com si els sistemes de transmissió de la informació
mantinguessin els mecanismes del segle XIX: “Uns pocs savis disposen d’una
informació inaccessible i la transmeten als deixebles. Però la realitat és una altra, i
el sistema universitari hauria de ser capaç de transformar-se” –segons Donaire–
“cap a un model diferent, cap a una universitat 2.0.”

I què podria ser, una universitat 2.0? Doncs jo crec que és la que permet modular
el sistema d’aprenentatge a cada estudiant i que és capaç d’oferir eines i recursos
diferents a estudiants diversos. Avui, per exemple, les tesis es poden consultar
“online”, les revistes especialitzades es publiquen en format digital i la xarxa de
biblioteques o les e-llibreries permeten accedir a molta més informació, a
moltíssima més informació, de la que mai no hauríem sospitat que podríem
digerir.

El sector educatiu i l’universitari utilitzen cada dia més, també, més i més varietats
d’eines 2.0, i ho fan per facilitar aquest treball en col—laboració. N’esmento algunes
de les més freqüents. Per exemple, em refereixo a marcadors socials com el
Delicious, que permeten que grups d’estudiants vagin seleccionant i compartint
diferents recursos útils sobre un tema en concret o que un professor creï una llista
de recursos per utilitzar a classe. Però també hi ha eines d’ofimàtica “online”, com
per exemple el Google Docs o Zoho, que ofereixen la possibilitat de crear
documents compartits per treballar en equip. O lectors RSS com Google Reader o
Bloglines, que permeten seguir de manera fàcil i còmoda els continguts publicats
en diferents pàgines web. Són només una petita mostra d’un amplíssim ventall de
possibilitats que ofereixen les noves eines 2.0 a l’educació, que d’altra banda
tenen a hores d’ara un abast i una capacitat de progressió inimaginables. Cada
dia hi ha coses noves.

Suposo que molts de vostès coneixen l’informe Horizon, que publica cada any el
New Media Consortium, una entitat internacional sense ànim de lucre integrada
per més de 260 institucions educatives –universitats, museus, centres
d’investigació, empreses, fundacions– interessades a explorar l’ús dels nous
mitjans i les noves tecnologies. Doncs bé, en la cinquena edició l’informe Horizon
identifica sis noves tecnologies emergents i n’estableix tres horitzons
d’implantació: dins el pròxim any, vídeos i webs de col·laboració; dins de dos o
tres anys, aplicacions de banda ampla mòbil i “mashups” de dades, i dins de
quatre o cinc anys, intel·ligència col·lectiva i sistemes operatius socials.
En tot cas, si estan interessats a aprofundir aquests coneixements, els recomano
la lectura del llibre “Web 2.0”, d’Ismael Nafría, que entre altres conclusions ens
deixa les següents reflexions: “L’increment d’ús del web 2.0 i de les xarxes
socials, combinats amb la intel·ligència col·lectiva i la producció ‘amateur’
massiva, canvien la pràctica de l’ensenyament de manera gradual, però de forma
inexorable. A més, l’accés al contingut i la seva transportabilitat augmenta i
augmentarà a mesura que s’introdueixin dispositius més petits i més potents.”

Fixin-se en un detall. Els acabo de recomanar un llibre, i si algú hi està interessat
hauria d’anar a la llibreria a comprar-lo o a la biblioteca per trobar-lo i poder-lo
llegir. Amb el canvi de model de relació i comunicació del món 2.0 vostès poden
trobar-ne la referència i una explicació del contingut, per exemple, en el meu
Delicious, i així llegir-ne una ressenya i informar-se’n, en qualsevol moment i des
de qualsevol lloc, i decidir després si val la pena anar a buscar el llibre
presencialment o no. Aquest és un exemple molt simple, molt senzill, dels nous
hàbits positius que comporta tot aquest món.

Abans d’acabar aquesta exposició permetin-me que els expliqui molt ràpidament
com el Parlament de Catalunya s’ha posat al dia amb aquest projecte que
pretenem que sigui agosarat i innovador, que és el Parlament 2.0.
El Parlament 2.0 no és res més que potenciar mitjançant el web del Parlament tot
això de què els parlava: la interactivitat entre política i societat, la participació, el
fet d’escoltar i de debatre lliurement o obrir nous canals de relació directa amb la
ciutadania, en el fons per modernitzar i per obrir la política a la gent.

Fins ara teníem diversos mitjans de comunicació institucional, que són la base,
com el web del Parlament o el Canal Parlament, que l’hem integrat també al web i
emet en analògic, i esperem que aviat en digital, i des d’internet. I tot això amb
l’objectiu principal de comunicar la feina que es fa al Parlament, que és molta
més, molta més, de la que surt als mitjans de comunicació, i, si m’ho permeten dir,
de molta més qualitat.

A partir d’ara, amb les noves eines del Parlament 2.0 el que volem és aprofitar els
mecanismes de sindicació de continguts propis del web 2.0 per portar la
informació del Parlament, la informació neta, objectiva, a totes les plataformes que
sigui possible. L’objectiu que busquem, doncs, és crear un espai de democràcia
deliberativa amb un catàleg d’eines i iniciatives que permetin afavorir el diàleg
entre ciutadans i polítics.

En faig un repàs molt ràpid. El canal Youtube del Parlament. És una plataforma
audiovisual que com vostès saben té per objectiu divulgar diverses activitats, en el
nostre cas l’activitat del Parlament, amb vídeos i reportatges sobre l’activitat de la
cambra, el funcionament del Parlament, el que fan els diputats, etcètera. És a dir,
aquí hi ha molt de material del Canal Parlament, però no solament material del
Canal Parlament. El Parlament és objecte de molts reportatges televisius, i al
canal Youtube del Parlament hi són.

Espai del Parlament al Facebook. No tenim un perfil. El perfil limita el nombre
d’amics a cinc mil. Jo tinc un perfil personal al Facebook, però el Parlament, com
a institució, el que té és una pàgina pública per donar difusió a l’activitat
parlamentària mitjançant les xarxes socials, les notes, les imatges, les notícies o
l’agenda del Parlament des del seu propi espai del Facebook.
El Twitter. El Twitter és un servei de “microblogging”, de xarxes socials que
permeten als seus usuaris enviar missatges curts de text mitjançant SMS,
missatgeria instantània o bé directament des del lloc web del Twitter. I aquí
juguem cada vegada més amb aquesta eina de comunicació ràpida. Algú prenia
el sol abans de venir aquí i ha dit que m’esperava, per cert.

Ginys. Escriptoris virtuals que fomentin la presència del Parlament a les xarxes
socials, que ampliïn els canals mitjançant els quals els ciutadans poden obtenir la
informació. És a dir que en el teu ordinador, en la teva pantalla, puguis tenir el teu
Parlament.

Subscripció, sigui via correu electrònic, sigui via RSS o sigui via “podcast”. El
Parlament ofereix un servei d’enviament automàtic de titulars de notícies i d’altres
continguts d’actualització freqüent. Els qui es donen d’alta d’aquest servei reben la
informació pel correu electrònic, mitjançant sindicació o mitjançant el “podcast”.
Per tant, d’alguna manera aproximem el que interessa exactament en diversos
formats. I a més tot això ho acabem d’arrodonir amb la creació d’un butlletí de
notícies setmanal, és a dir un “newsletter”, del que passa cada setmana al
Parlament de Catalunya.

El Google Translate, que en un país en què de vegades sembla que tinguem un
greu problema amb la llengua –cosa que no és certa, el que tenim és naturalitat
amb les llengües, que és molt diferent i ho entenem com un valor– és una bona
eina de traducció automàtica de la pàgina del Parlament a quaranta-dos idiomes.
És una traducció automàtica –per tant té la validesa que té, no pas des del punt
de vista jurídic, però des del punt de vista d’accés i de saber què s’hi diu i què s’hi
fa, i per tant del màxim d’informació– a quaranta-dues llengües directament. És
una bona eina. Hi ha més coses, però em quedo aquí.

Els canvis a internet han comportat un web més participatiu, més col·laboratiu i
més social: del web de les empreses al web de la gent; del web 1.0 al web 2.0; els
nodes de la xarxa ja no són els ordinadors, són les persones; la gent construeix
les seves pròpies xarxes de confiança, de circulació de la informació, de
col·laboració, de compartir informació; cadascú tria què vol llegir, sobre quins
temes, de quines fonts d’informació, i cadascú tria de què vol parlar, i on i com ho
publicarà; la informació flueix de tal manera que en si mateixa ja no comporta cap
poder; ara és més interessant participar en una xarxa, en un conjunt de nodes, i
per tant de persones, mitjançant la qual circula informació rellevant per a la presa
de decisió i d’opinió. El Parlament vol ser un lloc d’informació i de diàleg, també a
la xarxa.

És evident, i no ho negaré pas jo –al contrari, ho afirmo–, que també hi ha riscos.
Per exemple, cal treballar amb convicció i de manera coordinada entre totes les
administracions per evitar les diferències socioeconòmiques entre segments
socials que tenen accés o no tenen accés a internet. Cal que la possibilitat
d’accedir a totes aquestes eines participatives i a la nova societat de la informació
no acabi provocant una profunda escletxa digital en el nostre país.

Acabo, si m’ho permeten, amb una conclusió. Si volem apropar la política a la
realitat immediata ciutadana, cal que el món polític parli directament amb la
ciutadania, no a la ciutadania. Cal connectar la ciutadania amb la política, no com
a usuaris als quals cal captar fent espectacle, sinó com a participants del dia a dia
polític. I les eines 2.0 són models molt vàlids per aconseguir aquest objectiu. Hi
ha, doncs, sistemes i instruments per fer-ho. Però es necessita la voluntat de totes
dues parts, perquè no hi pot haver diàleg entre dos si un no vol escoltar i l’altre no
vol parlar. És així de senzill, i alhora és així de complicat.

En aquesta època de canvis –de crisi econòmica mundial, de necessitat
d’adaptació a la globalització– les societats i els governs posen damunt la taula
plantejaments profunds i renovadors. Els moments de crisi també són bons per
créixer i innovar, i és per això que un dels canvis de fons penso que ha de ser el
de la participació ciutadana.

El 2.0 també és innovació, també és actuar contra la crisi, és apostar per noves
vies i noves solucions. Amb relació a aquesta idea, la setmana passada es va
presentar precisament el pla TIC.cat, que potencia la competitivitat de les
empreses TIC catalanes. Si el país té un sector TIC potent i capdavanter, no
solament tindrem un motor de creixement econòmic i de cohesió social i territorial
indispensable, sinó que serà més fàcil la modernització i l’evolució dels sectors
industrials clàssics. Per tant, el 2.0 és igual a innovació, és igual a sortides més
creatives i imaginatives de la crisi.

Catalunya és la seva gent. Per tant, més que mai, les eines de la xarxa social
ajuden perquè molta més gent pugui implicar-se directament en la construcció de
la Catalunya del segle XXI. Si entre tots som capaços d’anar-nos emmotllant a
aquesta nova situació i fem que la nova societat del coneixement arribi a tothom
igual, sense exclusions, posarem unes bases prou sòlides per a una Catalunya
acollidora, treballadora, innovadora, moderna, solidària, oberta, ben situada
estratègicament i tecnològicament, amb capacitat de lideratge i plena
d’oportunitats. Segurament deu ser la utopia del segle XXI, però el millor de les
utopies és que algun dia es compleixen.

Moltes gràcies per la seva atenció, i jo crec que tenim deu minuts o un quart
d’hora per poder-ne parlar.