1ers Premis Blocs Catalunya

2008-10-10 - Ernest Benach


Gràcies; bona nit. Senyora alcaldessa, honorable consellera, senyors diputats,
delegat del Govern, secretari general de Mitjans de Comunicació, presidenta i
membres d’STIC.cat, blocaires, amics al Facebook, followers del Twitter,
senyores i senyors, ho dic de tot cor, perquè així ho sento: estic molt satisfet de
ser aquest vespre a Girona per compartir aquest acte de lliurament dels Premis
Blocs Catalunya amb tots vostès. Girona m’enamora, tornar a Girona sempre és
agradable, i fer-ho avui amb motiu d’aquesta primera edició dels Premis Blocs és
un goig encara més gran.

Perquè quedi ben clar d’inici, faig una confessió personal, una confessió personal
que és alhora declaració solemne: jo hi crec, en la cultura 2.0; crec en la
necessària interactivitat entre la política i la societat, crec en la participació, crec
en el fet d’escoltar i debatre lliurement, crec en el fet de fer servir totes les eines
que tinguem al nostre abast per millorar aquesta societat. Hi crec profundament,
perquè considero que és una eina de democràcia en estat pur.
Abans de continuar amb el fil del discurs, deixin-me fer una aturada, una aturada
que és una felicitació especial. Per a qualsevol entitat o associació, arrencar de
zero qualsevol iniciativa, i més una iniciativa com aquesta dels Premis Blocs,
sempre és complicat. Requereix molt d’esforç, moltes hores de dedicació,
sacrificis personals i familiars, però sobretot requereix el compromís
desinteressat de molta gent.

És per això que vull reconèixer com cal la feina de l’associació STIC.cat per a la
promoció de l’ús de les noves tecnologies i de la llengua catalana en aquest
àmbit. Divulgar la societat del coneixement i fomentar la interacció entre els
ciutadans mitjançant tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC, són
objectius d’STIC.cat plenament compartits, a més a més, pel Parlament de
Catalunya. El meu reconeixement més sincer i l’aplaudiment més sentit.

La cambra catalana du a terme un esforç molt important per intentar esdevenir
un parlament transparent, obert, accessible a la ciutadania a la qual representa i,
no ho oblidem, per a la qual treballa. El Parlament té la voluntat de liderar aquest
procés d’adaptació de les institucions catalanes a l’era de la societat del
coneixement i de les noves tecnologies de la informació i la comunicació,
d’intentar superar, que no és fàcil, etapes pretèrites en què la relació institució -
ciutadà només es concebia en una direcció, en una sola direcció. Per tant, el que
toca ara és apostar obertament per la interactivitat, intentar incorporar l’alt valor
afegit que genera la relació directa amb els ciutadans i les ciutadanes del nostre
país.
La Catalunya actual –i el món contemporani, intens, ràpid, fugaç, amb unes
comunicacions immediates, amb la necessitat creixent d’estar sempre connectat,
d’explicar què passa, amb una quantitat de fonts d’informació gairebé
interminable– és radicalment diferent de la Catalunya de només una dècada
enrere, només una dècada enrere. I aquests canvis en l’entorn social, cultural,
comunicatiu i productiu modifiquen l’escenari, en què també hem de saber
treballar els representants polítics.

Permetin-me fer una altra confessió. Reconec públicament que en aquest discurs
exposaré més dubtes que certeses sobre l’anàlisi de la societat i de la cultura 2.0
i sobre l’ús de les noves eines de comunicació i relació mitjançant la xarxa. Per
tant, no esperin un discurs convencional. Serà, potser, un discurs diferent del que
podrien esperar d’un president del Parlament. Prenguin-se’l, si us plau, com una
reflexió en veu alta. Tinc molts dubtes, i no em fa gens de por reconèixer-los
públicament. Potser si tots plegats fóssim capaços de posar-los damunt la taula i
compartir-los seríem també tots plegats capaços de veure-hi més clar. No ha de
ser avui, això; és clar que no. Però sí que al llarg de les properes setmanes i
mesos, no dic anys, haurem de resoldre molts d’aquests dubtes i d’altres que
aniran sorgint.

El 2004 Tim O’Reilly va batejar la segona generació de webs com a “webs 2.0”.
Les novetats principals tenien a veure amb les comunitats d’usuaris i una nova
gamma de serveis: les xarxes socials, els blocs, els wikis... Tot plegat eines que
fomenten la col·laboració i l’intercanvi àgil d’informació entre usuaris. De fet, són
punts de trobada col·lectius a la xarxa. Per tant, podem dir que internet ha
evolucionat socialment moltíssim els darrers quatre anys. I hi torno a insistir:
només parlem de quatre anys! Com ha canviat, el concepte de la xarxa en
només quatre anys!

Pensem-hi. Ara quines són les noves rutines, per exemple, informatives? Què
fem quan ens connectem a internet? D’entrada, tenim set o vuit pantalles de
l’explorador obertes. Abans podíem llegir un llibre; ara tenim set o vuit pantalles
obertes, llegim molt de pressa, digerim la informació, o intentem digerir-la, i al
mateix temps els mitjans van molt ràpids a publicar-la. Tenim més fonts
d’informació que mai i tenim més facilitat que mai per localitzar-la.

Però també hi ha riscos, més riscos. La velocitat de consum garanteix prou nivell
de reflexió? La informació és prou contrastada? Convertim en veritat rumors i
especulacions? És una informació, potser, superficial perquè expliquem els quès,
però no els perquès? L’anonimat fa perdre valor a les aportacions?
Més dubtes. És evident que no tothom té un accés igualitari a la xarxa i que els
nous models de comunicació deixen fora una part molt important de la societat.
L’esquerda digital ens allunya definitivament d’una part de la ciutadania, potser?
Aleshores, hem d’invertir en alfabetització digital? Això potser pot generar més
desafecció i més desencís entre la població amb relació a la política? Parèntesis:
especialment oportú, justament per això, el premi STIC.cat solidari que hem
donat avui.

Relacionat amb aquesta qüestió, un dels fenòmens més interessants d’internet
avui és el naixement del ciberactivisme, de la mobilització política i ciutadana
mitjançant la xarxa. I això, siguem sincers, als partits polítics els ha desconcertat,
ens ha desconcertat. Primer, potser, els partits feien un exercici de mirar-s’ho
amb una certa distància, de lluny. Després s’hi ha començat a apostar
obertament; obertament, però amb molts recels, siguem clars. Segurament, les
darreres campanyes electorals ens en podrien mostrar molts exemples. Aquí
encara hi ha molt de camp per recórrer. Però, i ho dic amb tota la sinceritat i amb
tota l’espontaneïtat possible, penso que els partits polítics farien un mal favor a la
democràcia si pretenguessin controlar allò que no és controlable.

De fet, les xarxes socials són un món nou que tot just ara comencem a entendre,
i per als qui hem decidit formar-ne part, un generador constant de satisfaccions, i
també, d’alguns disgustos. Sovint em pregunten si penso que la gent entén la
mentalitat 2.0. Em diuen si no genera una mala imatge que el president del
Parlament faci una fotografia amb el seu telèfon o enviï un missatge, si no hi ha
risc que això es pugui malinterpretar i donar a entendre que precisament no
tenim res més a fer, que tenim molt de temps per perdre. Són riscos reals, sobre
els quals també fóra bo fer una reflexió més profunda que la que, evidentment,
puc fer en la cloenda d’aquest acte.

Deixin-me explicar-los només una anècdota. Uns dies enrere vaig rebre un
comentari al Facebook en què es dubtava públicament de l’autoria del meu perfil.
Literalment deia que li costava de creure que un president del Parlament fos
capaç de mantenir dos blocs, un Flicker, un Facebook, un Twitter, un canal You
Tube, etcètera. Li vaig respondre que només es tracta de creure-hi, d’assumir
que totes aquestes eines formen part important de la teva activitat personal,
laboral i professional, de tenir clar que es tracta d’una oportunitat excel—lent per
obrir nous canals de relació directa amb la ciutadania. Al cap i la fi, de tenir
interioritzada la cultura 2.0. Que consti que l’observació va generar debat, van
caure un seguit de missatges importants, però penso que va ser un debat sa i
interessant. Per mi, que crec profundament que el futur de la política passa per
connectar-se amb la ciutadania i servir-la de la millor manera possible, aquest és
un camí a seguir. No és l’únic, tampoc ens equivoquem, però sí que és un bon
camí a seguir.

El nostre país sempre ha estat pioner en innovació i en coneixement. Per això cal
seguir pensant en clau digital, perquè potenciar al màxim les xarxes de
telecomunicacions millora la qualitat de vida de la ciutadania i estableix els
fonaments d’una economia basada en el coneixement, que són dos dels
principals reptes de futur que té aquesta societat i que té Catalunya de manera
molt concreta. Cal, doncs, que siguem capaços de situar Catalunya entre els
països europeus capdavanters en la utilització de les tecnologies de la informació
i la comunicació, cal que Catalunya sigui referent en el sector TIC, cal que siguem font de desenvolupament i de benestar social, font de negoci i de drets
de ciutadania.

Hi insisteixo, perdonin: la societat contemporània, la que es construeix en temps
real, la que es comunica online, la de la immediatesa en les informacions,
necessita més que mai els valors de l’escepticisme i de la crítica; no creure a
cegues, informar-se, pensar, participar, anar a buscar les fonts originàries de la
informació. Tot això forma part d’aquesta actitud vital que reclamo per al meu
país, però que també reclamo per a la seva gent. Tenim davant una enorme
oportunitat que hem de saber aprofitar.

Deixin-me acabar amb la meva felicitació sincera a tots els guardonats. Jo he
format part del jurat, he visitat tots els blocs, i els puc dir que realment –em fa
l’efecte que ho ha dit algun dels guardonats o de les guardonades– fa molt de
goig. Realment, és un orgull veure quina és la potència de la nostra blocosfera. I,
per tant, de debò, de tot cor, moltes felicitats per la feina que han fet i per la que
han de fer encara.

Deixin-me fer una menció especial per al Saül Gordillo. Ja s’ha dit el que s’havia
de dir, però deixin-me destacar el seu paper pioner en l’ús conscient, compromès
i militant de la llengua catalana a la xarxa. Ell, des del principi, en va fer causa i
en va fer bandera. Jo, personalment, institucionalment, li ho agraeixo moltíssim. I
ho faig avui i aquí, davant de tots vostès, que segurament poden apreciar més
que ningú el que dic. Gràcies, Saül.

Res més. Confio que l’any que ve ens tornarem a veure. Moltes felicitats, ho
repeteixo, a tots els guardonats, i moltes gràcies a tots vostès per l’atenció i per
la paciència d’escoltar-me durant aquesta estona.

Bona nit.