Fa vuitanta-set anys els nostres pares van fundar en aquest continent una nova nació, concebuda en la llibertat i consagrada en la creença que tots els homes són creats iguals.
Ara, ens trobem compromesos en una gran guerra civil que ha de provar si aquesta nació, o qualsevol nació així concebuda i així consagrada, pot perdurar. Ens trobem en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut per dedicar una part d’aquest camp com a lloc per al darrer repòs d’aquells qui aquí van donar les seves vides per tal que la nació pogués viure. És alhora just i adequat que ho fem així.
Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem beneir aquesta terra. Els homes valents, vius i morts, que van lluitar aquí, l’han consagrada molt per damunt del nostre migrat poder d’afegir-hi o llevar-hi res. El món no hi pararà gaire esment, no recordarà molt de temps el que diguem aquí, però mai no podrà oblidar el que ells hi van fer. Ens correspon a nosaltres, els vius, consagrar-nos aquí al treball inacabat que aquells qui aquí combateren han avançat tant i tan noblement. Ens correspon a nosaltres consagrar-nos aquí a la gran tasca que resta davant nostre, aquesta per a la qual prenem d’aquests morts honorables una devoció augmentada envers la causa per a la qual ells van donar la darrera i completa mesura de devoció, aquesta per a la qual decidim aquí resoltament que aquests morts no hauran mort debades, que aquesta nació, amb l’ajut de Déu, renaixerà en la llibertat i que el govern del poble, pel poble i per al poble, no despareixerà de la terra.
Discurs enviat per: Oriol Güell
